Ferran Falcó

Preguntem-nos, per exemple, si subvencionar el lloguer i explicar que això emanciparà els joves és cert. Preguntem-nos si hi pot haver emancipació sense bons salaris. No. I no hi ha bons salaris sense bones empreses. I no hi ha bones empreses sense polítiques a favor de la seva implantació, ampliació o competitivitat. Preguntem-nos –pregunteu-vos els que sou als ajuntaments i a les institucions– si quan una empresa –petita, mitjana o gran– us presenta un projecte –posar plaques solars, ampliar capacitat, fer un magatzem auxiliar, modificar l’interior de la nau sense tocar el volum– feu tot el possible perquè pugui fer la inversió o us poseu en “mode avió”. Hi ha de tot a la vinya de la Senyora Administració, però d’entre totes les persones que formen aquest ecosistema protegit i difícilment alterable n’hi ha que no s’atreveixen a decidir quan un procediment no és reglat. I n’hi ha que han nascut per trobar problemes a cada solució. També n’hi ha d’extraordinàries, però aquest no és un article per lloar-les, sinó per preguntar-los, també, si estan còmodes entre un bosc d’arbres que cobren el mateix malgrat no fer tots la mateixa ombra.

Tampoc no hi pot haver emancipació sense una bona formació. Formació professional i universitària. I la pregunta incòmoda és si la tenim. Si la formació professional ofereix prou cursos i que tinguin demanda laboral acreditada. Si les carreres universitàries estan actualitzades als requeriments del món real. Les notícies sobre ambdues qüestions no animen gaire. I som el país amb més atur juvenil de la Unió Europea.

Preguntem-nos per què, i mirem d’anar desfent el fil de les raons que ens porten al podi de la catàstrofe. Preguntem-nos si fer marxa enrere i deixar d’exigir el B2 d’anglès als estudiants que acaben la carrera iguala en competència, serveix de consol per a algú i, sobretot, si modifica els requeriments de les empreses a l’hora de contractar personal jove. La resposta és no. No perquè mantindrà la bretxa entre els nanos que es poden pagar l’anglès i els que no. No perquè no hi ha consol en la mediocritat. I no perquè les empreses seguiran demanant l’anglès per necessitat o com a filtre a l’hora de contractar.

Preguntem-nos si la pluja de milions que havien d’arribar d’Europa canviarà algun dels dèficits estructurals que tenim com a societat

La cantarella que exigir el B2 als estudiants genera una bretxa entre els que poden pagar-se classes privades i els que no és fal·laç. Preguntem-nos com una llei que es va començar a treballar fa deu anys per aprovar-se el 2014, i que explicitava aquesta obligatorietat, no va anar lligada de la inversió necessària per incorporar l’anglès a tot el cicle educatiu. Els governs han disposat d’anys per fer-ho possible, i no ho han fet. I ara ens tornen a explicar que només uns quants poden estudiar anglès, com a excusa per espolsar-se la responsabilitat de no haver forçat el canvi estructural que l’educació necessita. Pregunteu-los si el que ha passat és que no s’han atrevit a forçar que els mestres i els professors l’estudiessin –aquests sí, becats si cal– o si no han promogut que s’incorporessin mestres estrangers al nostre ensenyament per afavorir una immersió real a la llengua anglesa. Resulta paradoxal que les nostres infermeres o biotecnòlegs puguin anar a l’estranger a treballar, però els mestres de primària i secundària estrangers no puguin venir aquí massivament a fer una immersió real en l’ensenyament dels nostres joves.

Preguntem-nos si la pluja de milions que havien d’arribar d’Europa canviarà algun dels dèficits estructurals que tenim com a societat. Quants diners injectarem a digitalitzar la formació i els formadors? Es podran aprendre oficis en dualitat amb l’empresa de manera fàcil? Podrem fer que els nanos que es perden quan no acaben ni l’ESO puguin anar a fer d’aprenents en empreses? Aprofitarem la digitalització per reduir tràmits i esperes de mesos i anys a l’hora d’aprovar projectes d’inversió, sigui en obres o instal·lacions de caràcter industrial? Reindustrialitzarem amb incentius per fer tornar producció que avui ja no fem? Invertirem en renovables per no dependre tant de l’energia de fora i ser més competitius?

Si la resposta a aquestes preguntes no és afirmativa i contundent, ens aboquem a un escenari de pluja de milions teòrica que seguiran dopant l’economia espanyola sense abordar les reformes que necessita la societat.

I aquestes receptes s’assemblen massa a les que no ens han funcionat, a les quals podem afegir les tradicionals d’apretar fiscalment els que tenen controlats per la nòmina, deixar forats per als que no hi són, desincentivar l’estalvi personal i gastar més del que s’ingressa esperant un miracle que no es produirà.

Deixo per al final un comentari sobre l’afirmació que he fet en referència a la necessitat d’invertir en renovables. I ja no ho faig en mode de pregunta, sinó que necessito fer-ho en mode d’alerta i d’afirmació rotunda: renunciar a instal·lar energia renovable de manera intensiva a tot el país és un error monumental que pagarem molt car. I si no, mirin-se la factura de la llum dels pròxims mesos.

Ferran Falcó, president de Restarting Badalona