Xavier Marcé

Agraeixo que em donin l’oportunitat d’escriure un article. Sempre ho he fet, perquè és un privilegi i alhora un acte d’alliberació. Un article és una selfie mental, un retrat més o menys conjuntural que explica on és el teu cervell en un moment concret. Per als que no anem sobrats de recursos literaris, és l’oportunitat d’endreçar els pensaments, per a nosaltres mateixos i, sobretot, per als altres. Em demanen que parli de cultura; se suposa, potser, que és un tema del qual puc parlar. En realitat tothom pot parlar-ne, així que elimino el ‘potser’ i escric.

No tinc cap inconvenient a ser políticament incorrecte quan es parla de cultura. M’encanta la poesia irreverent de Juana Dolores (per cert, el seu espectacle a l’Antic Teatre és esplèndid) i m’agrada que Barcelona aculli una exposició d’Escher al Museu Marítim. Entre ambdues coses hi ha tot un món, encara que, ben mirat, tinguin alguna cosa a veure. Soc assidu a les exposicions fotogràfiques del KBR (Fundació Mapfre) i em sembla fantàstic que Magma, Minoria Absoluta i Jordi Sellas posin en marxa el centre d’arts digitals Ideal per desconstruir Monet o Klimt. Vull que l’exposició de la Fundació Miró a Xangai i la gira de l’OBC a Escandinàvia trobin patrocinadors i no m’importa que se’ls faci la publicitat justa. Desitjo que el Museu Picasso, el MACBA o el MNAC aconsegueixin retrobar-se amb el públic local i depenguin menys del turisme i, alhora, m’encanta que aquests museus interessin tant els nostres visitants. Crec que és molt important que la gent llegeixi, però no tinc l’íntima necessitat de dir-los què han de llegir. M’agradaria que la Fundació Tàpies trobés per fi el seu lloc a Barcelona, i em sembla molt encertada la programació del CCCB.

Vull que la gestió de la cultura estigui tan allunyada com sigui possible dels interessos polítics

Estic convençut que els festivals de música que se celebren a Barcelona han de reflexionar sobre què implica ocupar un espai urbà i com, arran d’això, han de sorgir nous impulsos cívics. Necessito pensar que els centres cívics recuperaran el lideratge cultural que van tenir fa anys, i que les biblioteques continuaran sent espais màgics on flueix el coneixement. Vull que la crítica cultural i artística parli d’allò que analitza i que no es justifiqui (tan sovint) qüestionant allò que no analitza.

M’agrada Gil de Biedma i escrivia en castellà; m’encanta Enric Casasses i ho fa en català; i no aconsegueixo que m’importi aquesta diferència. M’agradaria tenir un Plensa a casa i valoro el que fa Lita Cabellut. I no poques vegades em perdo entre galeries per veure què hi ha de nou en el món de l’art. M’agradava el teatre de Bieito i enyoro veure’l a Barcelona. També hi ha coses que no m’agraden i, tot i això, necessito que existeixin.

No sé quina és la frontera exacta entre allò que és profund, culte, intel·lectual i comercial. Sé que existeix, però que és fràgil i capritxosa. De vegades la percebo, fins i tot en artistes que admiro i respecto perquè alimenten els meus sentits. No la sé, aquesta frontera, i desconfio d’aquells que la situen al mapa amb la precisió d’un geògraf. M’inquieta la seguretat quan parlem de cultura. M’espanten els que diuen què convé i què sobra en un escenari on tot és possible.

M’espanten els que diuen què convé i què sobra en un escenari on tot és possible

Tampoc sé quin és el privilegi dels treballadors públics quan decidim què ha de produir-se i què no, quan contractem artistes, quan es neguen subvencions (alerta, he dit ‘neguen’, no ‘concedeixen’). En general no tenim més mèrit ni més coneixement que els qui es guanyen el sou en el sector privat. Com diu qui va ser ministre de Cultura, César Molina, no em fa por la transició digital, perquè el papir i el paper són només fases de la història: el que importa és escriure i, sobretot, llegir. Si alguna cosa ens ha de fer por és el dictat febril de la paraula quan actua com a escrivà: immediata i passional, sense el temps necessari per a la reflexió i la correcció.

Agraeixo la feina de qui fa anys que construeix imaginaris culturals, m’és igual si ho fa amb el jazz i el flamenc, amb l’indie, amb espectacles comercials per a públics burgesos, amb el circ radical o amb el teatre alternatiu. I, com que ho agraeixo, m’hi comprometo amb el temps que els falta per complir la seva tasca. No puc entendre cap dret cultural si aquest n’amenaça un altre per assolir la seva missió.

M’interessen els matisos i per això aprecio la diferència entre construir cultura des de la comunitat i gestionar retorns culturals per a la comunitat: no és el mateix, tot i que de vegades una cosa pretén semblar l’altra. La cultura no és una religió; no hi ha fe que mogui la reflexió, la creació i fins i tot la producció si inclou interrogants a resoldre i mata deus diàriament per buscar respostes.

Respecto el risc que assumeix qui està a càrrec de la decisió encara que no la comparteixi. Per això vull que la gestió de la cultura (que és profundament i intrínsecament política) estigui tan allunyada com sigui possible dels interessos de la política. És una dita vella, mal plantejada i pitjor resolta. Recordin la fira de Frankfurt o la bandera de Colom. De tal buc, tal eixam.

Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Nou Barris

WhatsAppEmailXFacebookTelegram