Va per tu, Marta Membrives (1971-2022)!
Té una agenda de telèfons ben peixada: el Pepe de l’associació de veïns del Turó, la Txell de la colla castellera nova, la Maria del bar de la Plaça Gran, l’Abdelkrim de l’AFA de l’escola de la Riera… Desendreçada, singular, aquesta agenda de telèfons és prèvia a l’arribada de Twitter i els DM; és un capital de gran valor… Però ben mirat potser tampoc és tan important. Perquè en el dia a dia de la periodista local moltes vegades no cal una trucada: el Pepe, la Txell, la Maria i l’Abdelkrim formen part d’una jornada laboral que en realitat no té horaris… Se’ls troba i hi parla a peu de carrer, davant del comerç, sortint de casa o passant per davant de la casa de la Vila.
De fet, la periodista va construint la notícia a partir d’una llarga conversa encadenada, plena de giragonses, i on les peces disperses van cobrant sentit a mesura que van encaixant. Indicadors de la bona feina feta? El desgast de la sola de la sabata i l’habilitat per parar bé l’orella. El subtil art de teixir un moment tranquil que convidi a la confidència. I la mirada curiosa i afinada per detectar un petit moviment rere la façana patrimonial on sembla que podrien començar unes obres, un cartell que avança una protesta abans de convertir-se en hashtag o un gest dolgut entre companys de partit que pot ser pista d’una desavinença al govern municipal.
Cal reivindicar el periodisme de proximitat com a servei públic; no donar-lo per descomptat
Perquè ben sovint la millor notícia surt en el lloc més inesperat –aquí no hi ha teletips que valguin–, i és per això que la nostra periodista local controla amb mètode totes les petites presentacions i actes que un dimarts a la tarda qualsevol es fan a la seva ciutat. Per fer-ho, ha desenvolupat una hàbil capacitat per escanejar amb la mirada tots els cartells i cartellets penjats amb cel·lo a les parets i els vidres de les botigues.
El periodisme de proximitat no és una idealització romàntica de la professió, ni una llegenda urbana d’un món que no existeix. És temps present, malgrat l’evident precarietat de la professió. És per aquest motiu que cal reivindicar-lo com a servei públic, indestriable de qui som com a comunitat. No donar-lo per descomptat! Les informacions que teixeix el gratuït que surt els dijous (com l’estimat Línia!), la tertúlia de la ràdio del barri, l’informatiu d’esports de la tele local o el petit diari de la comarca són el mirall, sobretot, d’una societat enxarxada i diversa. De fet, no hi ha una cosa sense l’altra.
La periodista local no és només altaveu, sinó còmplice. El còmplice necessari i insubstituïble. Podria ser ell, podries ser tu mateix, però en aquesta crònica és la Marta, que ens va deixar tan aviat, i amb tantes coses per explicar!
