Lucía Delgado

La setmana passada ens despertàvem amb un tràgic succés: la mort de 3 persones en un bloc de pisos per un incendi a Santa Coloma de Gramenet.

Arran de la notícia, alguns mitjans van començar a vincular l’incendi amb l’ocupació, encara que totes les fonts indiquessin que les persones afectades no estaven ocupant l’habitatge, sinó que eren titulars d’un contracte de lloguer social.

Tant se val. L’espurna ja s’havia encès per fer córrer la por i la criminalització de l’ocupació.

L’ocupació sense títol habilitant és una forma precària d’accés a l’habitatge, no estable i insegura. En els darrers anys, l’augment dels desnonaments, l’alça dels preus del lloguer i la manca d’un parc social per reallotjar o accedir a un habitatge a preu assequible han fet que més persones hagin hagut d’optar per l’ocupació per accedir a un habitatge. Cal entendre, doncs, que el fenomen de l’ocupació és el resultat de l’exclusió social de famílies que han patit diversos desnonaments, i que visibilitza les desigualtats i la precarietat cronificada de capes cada cop més importants de la societat. Es tracta, doncs, del resultat de no impulsar polítiques d’habitatge valentes, lleis protectores o de dotar de pressupostos les partides corresponents per revertir la greu situació actual.

En l’informe Emergència habitacional, pobresa energètica i salut (2020) que va elaborar la PAH amb l’Observatori DESC, APE i ESF es va posar el focus en el perfil de les persones que ocupaven un habitatge. La conclusió és categòrica: l’ocupació té rostre de dona amb fills a càrrec. Si dibuixem un perfil sociològic més acurat a partir de les dades de les persones que van contestar el qüestionari en què es basa l’informe, veiem que el 26% de les persones que ocupen són homes i el 74% són dones, fet que posa altre cop de manifest la situació més precària a la qual s’enfronten les dones. Segons els resultats de l’informe, el 64% de les persones que ocupen tenen entre 31 i 50 anys, i en el 61% dels casos de famílies que ocupen hi ha menors a càrrec. Aquesta proporció supera la de les famílies amb problemes d’hipoteca (un 59% tenen menors a càrrec) i de lloguer (45%). En el 5% de casos d’ocupació hi ha persones majors de 65 anys vivint a l’habitatge. Concretament, la composició de la llar pel que fa a les persones de l’estudi que han accedit a un habitatge mitjançant l’ocupació és la següent: el 38% són famílies monoparentals, xifra més elevada comparada amb les famílies monoparentals d’hipoteca (21%) i de lloguer (28%), el 30% són parelles amb fills, un 11% es troben en altres casuístiques i un 11% viuen soles. Un 26% de les persones entrevistades que viuen ocupant treballen amb contracte i un 14% ho fan sense.

Cal analitzar qui ocupa i perquè, i donar una resposta a la situació de precarietat i vulnerabilitat de les persones

Focalitzar-se en l’ocupació, sense anar a les seves causes, no la farà desaparèixer. Cal analitzar qui ocupa i perquè, i donar una resposta a la situació de precarietat i vulnerabilitat de les persones. Tret que l’objectiu sigui que milers de famílies i menors passin a ser persones sense sostre, com ja passa cada cop més. O que visquin en barraques, fàbriques o locals on després, quan s’incendien, tots corren a mostrar la seva consternació. De fet, l’ocupació és una de les dimensions del sensellarisme que, segons el darrer informe sobre habitatge i exclusió residencial de la Federació Catalana d’Entitats d’Acció Social, afecta 2.230.000 persones a Catalunya. Segons l’informe, 915.000 persones viuen en habitatges insegurs, fenomen que inclou els allotjaments insegurs, viure amb l’amenaça d’un desnonament o viure sota amenaces violentes, i 1.301.200 persones viuen en habitatges inadequats, que inclouen els habitatges temporals o no convencionals, l’infrahabitatge o les situacions d’amuntegament.

La situació és absolutament alarmant. Per tant, cal actuar sobre les causes profundes de les ocupacions i els seus responsables: els bancs i voltors que desnonen i després deixen els pisos buits per especular en comptes de llogar-los, així com els polítics que no ataquen el problema real, no pas les víctimes. Perquè la gent no hagi d’ocupar hem d’aturar els desnonaments amb lloguers socials o reallotjaments en habitatge públic.

Ara mateix, a Catalunya tenim eines per obligar fons voltors i bancs a oferir lloguers socials a les famílies vulnerables: la Llei 24/2015 i la seva actualització sota la Llei 1/2022. Necessitem alcaldes i alcaldesses que defensin aquestes lleis. Necessitem un Govern de la Generalitat que sancioni qui es vol saltar la norma i no pas que estigui entestat a fer de lobby contra la ciutadania que no ha tingut més remei que ocupar un habitatge buit de la banca per viure amb una mica de dignitat.

Lucía Delgado, portaveu de la PAH