Estimats alumnes,
Aquest inici de curs de primavera a la universitat els vostres professors no assistiran a classe. Hem començat una vaga en defensa de la universitat pública; en defensa de la vostra formació i dels legítims drets laborals de tots els professors associats. En aquesta lluita, ens agradaria comptar amb tots vosaltres.
Com sabeu, la universitat representa la recerca de l’excel·lència. És la més alta institució on es diposita el coneixement humà. A la universitat acudiu les noves generacions d’estudiants per adquirir aquests coneixements i per generar-ne de nous.
Dir que l’aprovació de la nova Llei Orgànica del Sistema Universitari (LOSU) posa en perill la universitat pública, sense entrar en detalls, pot semblar alarmista i exagerat. El que és segur és que és poc precís i que val la pena explicar-ho millor.
Els diferents sistemes econòmics al món han donat diferents models d’universitat. Hi ha països on la universitat no existeix i n’hi ha on només existeix en mans de capital privat. Imagineu-vos això: el coneixement humà i els seus avenços en mans exclusivament privades. No és estrany que, en aquests països, sigui tan costós accedir, per exemple, als últims avenços en medicina o que es plantegin colonitzar Mart i quedar-se’l en nom dels seus accionistes.
L’escenari que planteja la LOSU no ve d’ara. Des del procés de Bolonya, cap a l’any 1998, la universitat pública ha anat canviant per adequar-se a un món globalitzat que pressiona des de molts costats tant per homologar títols i llicenciatures com per accelerar carreres i “fabricar” perfils professionals a demanda del mercat. En els darrers anys hem assistit a un aprimament de moltes carreres universitàries i a un posterior engrossiment de màsters i postgraus de pagament. Aquesta formació posterior, més cara, acaba sent imprescindible per tenir un currículum competitiu i deixa les titulacions bàsiques, pagades amb diners públics, en paper mullat. I els primers perjudicats en sou vosaltres, els alumnes.
Moltes carreres universitàries formen professionals, persones que, a més d’aprendre qüestions teòriques, hauran d’exercir una professió al món real. Podríem comparar-ho amb aprendre un ofici: cirurgians, arquitectes, escultors o enginyers que, segons el mateix procés de Bolonya, haurien de tenir una formació pràctica important. Per això, les universitats estatals han anat incorporant, des de fa temps, la figura del professor associat: una persona que exerceix aquest ofici de manera solvent, amb cert reconeixement social i experiència acumulada. Aquestes persones, els professors i professores associades, ofereixen una part de la seva jornada laboral per garantir aquesta transmissió del coneixement teòric i pràctic que heu de rebre els estudiants.
Els professors associats haurien de ser les parets mestres on aixecar la nova universitat pública
Façana de la Universitat de Barcelona. Fotografia de l’autor
Tot i això, la universitat ha utilitzat malament aquest contracte durant molt de temps, abusant-ne per incorporar professors a un preu més baix. Els professors associats han de signar un contracte nou cada inici de curs. Molts encadenen 5, 10 o 20 anys de contractes que no els donen dret a atur o jubilació, atès que no és un contracte indefinit. Una situació il·legal, referendada per diverses sentències judicials, on la Unió Europea ha pres cartes en l’assumpte obligant l’Estat espanyol a regularitzar la situació mitjançant la nova LOSU.
La LOSU pretén convertir aquests contractes en indefinits, però, com sempre, sense aportar diners. El ministre d’Universitats, Joan Subirats, promet, sense que consti per escrit, que el finançament de les universitats passarà del 0,7% a l’1% del PIB. Sí, això del 0,7% us sona d’alguna cosa. És aquella almoina que podeu marcar en una casella de les vostres matrícules per destinar-ho a països en vies de desenvolupament. Doncs així està la universitat al nostre país: en vies de desenvolupament.
Sense l’aportació suficient de diners és impossible convertir tots aquests contractes temporals en contractes amb drets laborals, així que molts professors associats veuran retallada la seva jornada laboral perquè quadrin els comptes, això si no els fan fora. Els vostres professors, que com a estudiants rebien 9 hores de classe setmanals d’una assignatura, avui la imparteixen en 6 hores. La LOSU pretén que ara ho facin en 4. Si fan el mateix amb la carrera de piano, us recomano un bon parell de taps per a les orelles.
Les escoles haurien de tenir autonomia per tal que, assegurant la majoria de professors a temps complet que dicta la mateixa llei, es poguessin contractar professors associats sense límit d’hores setmanals per atendre determinats estudis.
L’esperit de la LOSU no és pas dolent. Donar seguretat laboral als treballadors és desitjable i és el requeriment d’Europa. Però fer-ho limitant la jornada laboral dels professors associats a 4 hores a la setmana és torpedinar l’edifici de la universitat, obligant a replantejar plans d’estudis, temaris d’assignatures i vides personals d’estudiants i professors.
Els professors associats, que durant molts anys han aguantat aquest edifici, fent possible l’ensenyament universitari a un cost de saldo, haurien de ser les parets mestres on aixecar la nova universitat pública.
Per això, estimats alumnes, avui us demanem el vostre suport. Donant per bona la frase que diu que “també s’aprèn a la universitat del carrer”, us esperem allà fora.
Manuel Sánchez-Villanueva Beuter, arquitecte fundador de haz arquitectura i professor de projectes arquitectònics a la UPC
