David Fernàndez

«Un cop s’ha patit, l’experiència del mal no s’oblida mai. Qui ha vist ensorrar-se les cases sap perfectament que els gerros de flors, els quadres o les parets blanques són béns fugaços. Sap perfectament de què està feta una casa. Una casa està feta de petits maons i de calç, i es pot ensorrar. Una casa no és gaire sòlida. Es pot ensorrar en qualsevol moment. Darrere els gerros de flors serens, darrere les teteres, les catifes, els terres encerats, hi ha l’altra cara vertadera de la casa, la cara atroç de la casa ensorrada»
Natalia Ginzburg, Les petites virtuts

Pot semblar lluny, però el primer desnonament que la PAH va provar d’aturar –a les palpentes i sense saber què passaria– es remunta, remotament, al novembre de 2010, a la Bisbal del Penedès. I desobeint, el van aturar. Fins aleshores, la gota malaia desnonadora havia estat una vergonya silent, camuflada com a fatal, inevitable i natural quan era conseqüència directa de decisions polítiques i econòmiques. El preu de salvar la banca i les seves tupinades. Parlar en passat, però, és debades: la vergonya continua. 15 anys i vora 300.000 desnonaments després als Països Catalans. Aquell tsunami immobiliari encara perdura, atiat per les llums llargues caníbals dels fons voltors i sota un retrovisor de paisatges devastats. Quinze anys de desnonaments ininterromputs que només una pandèmia va suspendre. Temporalment. I paradoxalment: no fou cap política pública ni cap nova llei les que van aturar l’hemorràgia, sinó un virus. A Catalunya, les lleis que ho han intentat les ha tombat finalment un Constitucional que vulnera sempre aquell constitucional precepte que es passen per l’arc del triomf i que constitucionalitza que «els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació». No fan res més que fomentar-la.

Pot semblar lluny aquell primer desnonament aturat per la força solidària de la gent. I no. És tan a prop que passa cada dia i cada dia plouen les convocatòries veïnals per a l’endemà. Postpandèmia de fals retorn a la normalitat, ara diuen que queden 26.000 llançaments pendents a Catalunya. La inhibició política, la inèrcia judicial, la cobdícia especuladora i la deixadesa ètica porta a l’escena barroca de veure com l’ONU –el Comitè de Drets Socials– intervé al barri Gòtic. Ni que sigui per carta. Què hi pinta l’ONU al Gòtic? Doncs prendre posició davant un desnonament pendent per evitar danys irreparables i recordar als poders públics les seves obligacions –prou paradoxal també. Diran que això és una novetat, i tampoc. Comença a ser norma. Com recordava el novembre passat el periodista Andreu Merino –autor de ‘La ciutat sense veïns’ (Saldonar, 2021)–, més de dues-centes persones s’hi han adreçat en els darrers anys, convertint l’Estat espanyol en líder en aquesta mena de queixes. Amb sort desigual –sis reconeixements explícits de vulneració de drets, però intercedint en molts altres demanant mesures cautelars. La primera vegada que ho va fer va ser el gener de 2020 davant l’intent de desnonament al Camp de l’Arpa del Cinto, de 92 anys, i va aconseguir ajornar-lo. Feia només un mes que l’ONU, en aquest cas a través del Relator Especial en la Lluita contra la Pobresa, Philip Alston, havia afirmat categòricament que al Regne d’Espanya «el sistema de protecció social està trencat» i que els poders públics havien fallat «als qui viuen en la pobresa». La política i la justícia es passen la pilota jugant al ping-pong: teva-meva. «No s’hi pot fer res, ho diu la llei», diuen els mateixos que han redactat una llei que rebla: «No s’hi pot fer res».

Ara que una bufetada al xou de Hollywood s’ha fet viral, caldrà recordar les bufetades quotidianes i impunes que reben els de sempre

La darrera vegada que el mateix comitè s’ha pronunciat ha estat fa només quinze dies, in extremis i al Gòtic, en el cas de la veïna Amparo Martínez. En aquest cas, literalment, la volen fer fora… de casa seva. D’allà on sempre ha viscut. La cobdícia del lliure mercat evoluciona i muta –primer van ser les hipoteques, després els lloguers i ara tot el que es posi pel mig. Però el cas de l’Amparo és singular. Propietària del 50% del pis de la mare, mai ha renunciat a la seva herència ni mai ha signat res. La condició humana també queda reflectida en tota la cadena tròfica de com s’arriba a aquest desnonament. Extrem resum: els familiars venen el 50% menystenint on viu la tieta sense protegir-la, i qui compra atropella la vida que viu allà. Un precepte legal –el condomini– permet obligar qui té la meitat d’un pis a vendre’s la seva part o a comprar l’altra. L’empresa que el va adquirir, Tu Mejor Hogar España SL, està especialitzada –ves per on– a forçar extincions de condomini. Però l’Amparo ni pot comprar ni vol vendre: només vol seguir vivint a casa seva i fer el mateix que va fer la seva mare: deixar el pis a la seva filla. Als pares amb tota la impotència és una cançó de l’Ovidi Montllor que mai caduca: «poqueta cosa és / i es moriran sense ella:/ quina vida més bèstia». Fruit de la negativa de l’Amparo, el pis acabà en una subhasta que ella impugnà i que li va consignar 108.000 euros per a una part que ella mai ha venut. De retruc, la decisió l’ha deixat fora de tot el sistema social de protecció, li ha fet perdre la pensió no contributiva que tenia i la deixa fora de les taules d’emergència i de les borses públiques de lloguer. Falten tres detalls més per exhibir la crueltat completa: l’Amparo té 74 anys, un 65% de discapacitat i pren medicació diària. I aleshores qui concorre al Gòtic no és només l’ONU, sinó un d’aquells personatges sensats i decents de Chesterton, a qui fa aclarir: «Hi ha un vell principi bàsic segons el qual un contracte lleoní no és un contracte lliure. I és hipocresia fingir que un contracte entre un home famolenc i un home propietari de tot el menjar pot ser una altra cosa que un contracte lleoní (…) L’infern no és aliè a la qüestió; és pecat d’injustícia treure profit del desesperat».

La justícia –sovint infernal– tampoc és aliena a la qüestió, sinó part directa de la injustícia. Fruit de la resistència vital de l’Amparo, la jutgessa ha espremut tots els cargols. Signa l’ordre definitiva de desnonament –que atura un metge forense–, treu després a l’Amparo tota capacitat legal i ordena posar-la sota l’empara tutelar d’una entitat que decidirà per ella el que ella no vol decidir. La jutge ordena lliurar les claus immediatament. El termini va expirar dijous passat. Des d’aleshores, Amparo sense empara, l’ordre de desnonament és oberta: qualsevol matí pot ser el darrer a casa seva. Però ara que una bufetada al xou de Hollywood s’ha fet viral, caldrà recordar les bufetades quotidianes i impunes que reben els de sempre, amb ferides que no podran ser mai cicatrius. Ni gag ni mem. El dibuixant Miguel Gallardo, recentment traspassat, li va dedicar fa anys un cartell (l’Amparo no se’n va) per vindicar una vella resistència que sempre nia als barris. L’única que durant tres anys, gràcies a les grans virtuts del col·lectiu Resistim al Gòtic, ha aconseguit que cada dia fos un dia més on viure a casa teva i que no arribés el maleït dia on la maledicció de la Ginzburg –la cara atroç de la casa ensorrada– tot ho enfonsi. I amb ella, una resolució de l’ONU, amb deix de pols sahariana, que quedarà en paper mullat. I de les runes, les despulles: de tots els poders haguts i per haver.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram