Marc Cerdà

El planeta s’escalfa i, tot i que fa temps que ho sabem, això encara provoca sorpresa en alguns sectors. I a mi em sorprèn, valgui la redundància, aquesta sorpresa tenyida de certa hipocresia. Fet i fet, el context global és crític des de fa anys. Arreu del planeta s’estan repetint incendis, i en alguns casos amb víctimes mortals. Víctimes que se sumen a les provocades també per les onades de calor. Les temperatures enregistren cada dia nous rècords, com hem vist a l’Índia, al Canadà o a Europa. L’escassetat de recursos hídrics provoca la pèrdua de milers d’hectàrees de collites i les glaceres dels Alps, els Pirineus o l’Himàlaia estan col·lapsant.

Una flor no fa estiu ni dues primavera, però si fem una enumeració de les excepcionalitats que estem vivint i les analitzem en el seu conjunt ens adonarem de seguida que els pronòstics fets pel Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic s’estan complint. La mala notícia, si és que n’hi pot haver una de més dolenta, és que ho estan fent més de pressa i amb més intensitat del que preveien la majoria de models climàtics.

Potser podríem considerar aquest any com l’any u, no del canvi climàtic, sinó del despertar de certa consciència global que quelcom ha canviat. I així i tot, observant la resposta política de les administracions, continuo tenint la percepció que hem congelat l’instant en què vèiem el canvi climàtic com una possibilitat futura. Aquells anys de pedagogia climàtica i d’Agendes 21 quan ens dèiem que, si no fèiem res, el clima del planeta es capgiraria al cap d’unes dècades. I tot i que això ja és el que està passant, encara parlem del canvi climàtic com a futurible i oblidem que el futur d’ahir és el present d’avui.

Tenim lleis climàtiques que llueixen molt, però que són poc efectives per manca de voluntat política

Aquesta mirada distant de la realitat climàtica es tradueix també en les polítiques públiques i té conseqüències rellevants sobre com actuem davant del canvi climàtic. D’una banda, perquè moltes de les actuals estratègies, plans o programes ambientals i, fins i tot, protocols com els de sequera es van redactar tenint en compte condicions fixes de “no canvi climàtic”. És a dir, que no consideraven que les condicions ambientals serien progressivament més extremes.

I d’altra banda, perquè mirem de manera segmentada les problemàtiques ambientals i climàtiques i les socioeconòmiques. Tanmateix, els processos de despoblament rural, d’abandonament dels boscos i dels camps i les pastures, la pèrdua de biodiversitat o la desnaturalització de zones urbanes, entre molts altres, conflueixen i alhora defineixen la capacitat de resiliència del nostre territori enfront de la crisi climàtica.

Som a l’any 2022 i tenim lleis climàtiques que llueixen molt, però que són poc efectives per manca de voluntat política. Avui es cremen més els boscos, tenim menys aigua disponible, les onades de calor duren més i són més intenses i deixen un reguitzell de persones mortes –sempre les que menys recursos tenen– i la pujada del nivell del mar s’endú terres fèrtils, platges, passejos, conreus i cases. I per a demà els pronòstics no són millors. Cada any serà un any més tard per a reaccionar, i si no apliquem una mirada territorial transversal en clau climàtica i ambiental, és molt difícil que tinguem capacitat d’amortir els impactes del canvi climàtic.

Dit això, i sigui com sigui, continuo defensant que no cal caure en el catastrofisme. Només ser conscients que el veritable repte del canvi climàtic és aprendre a adaptar-se, en la mesura del possible, als seus impactes i alhora mitigar-ne els efectes. Cada política que apliquem o no apliquem definirà el futur que entregarem a les següents generacions. La corresponsabilitat climàtica i ambiental d’avui serà el llegat que ens definirà demà. I, com sempre, tot està a les nostres mans.

Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic