David Fernàndez

«No els estem deixant un món millor»
Ofèlia (Panic attack)

El risc del malson de la simultaneïtat no afecta només, i greument, l’entorn ecològic, l’hàbitat natural i la massa forestal que defineix el país –som un bosc espès i mal cuidat, en tots els sentits. Al capdavall, som al segle on cal apagar massa incendis alhora i en dies on no saps ni per on començar a provar d’extingir-los. Tot crema, massa focs i tan pocs extintors disponibles. Que n’hi hagi pocs és sempre una decisió política acumulada –mala decisió rere mala decisió–, i no pas cap fatalitat o un destí insalvable. El fet, i especialment, el no fet sempre passen factura. La democràcia es calcina, l’odi consumeix els barris i la desforestació –la real i la simbòlica– creix arreu. Crematori, a propòsit de la pira de la corrupció que tot ho arrasa, és el títol d’una de les novel·les més recomanables de l’enyorat Rafael Chirbes. Un món en flames.

Hi ha moltes formes de calar foc –al passat, al present, al futur. Com hi ha un poema antic de Bertolt Brecht que esclareix que hi ha moltes formes de matar –paradoxa de la multitud de morts evitables enmig d’una indiferència sovint criminal. Els darrers dos mesos han deixat exemples adolorits i dolorosos: un bomber mort a Zamora, un escombriaire mort de calor a Madrid, un nàufrag no rescatat a la Mediterrània, una persona desnonada que s’aboca al buit, una (altra) dona assassinada per la violència masclista o una jove Ofèlia del XXI que decideix plegar abans d’hora. Hi ha camps sense conrear. I hospitals amb recursos al límit. I escoles amb ràtios desbordades. I encara unes paraules de la Maria Bohigas que ens va regalar el 2019 i que encara retrunyen: «Aquests dies un tros gran d’aquesta cultura s’ha cremat. Molts de vosaltres haureu vist aquella imatge tan punyent de l’incendi a la Ribera d’Ebre: enmig d’una estesa immensa d’arbres carbonitzats, un petit clap d’oliveres indemne. La cultura és això: un clap de conreu que atura el foc. Deixeu morir els conreus i no hi haurà qui l’aturi». Allà estem encara –en tants sentits. Urgeixen bombers, mànegues i tones d’aigua clara.

La democràcia es calcina, l’odi consumeix els barris i la desforestació –la real i la simbòlica– creix arreu

Mentre tot això passava –i passa cada dia–, a mitjans de juliol vaig tenir la sort d’anar a veure l’Ofèlia revisitada d’Àlex Rigola al Trinxet de l’Hospitalet. De tan a prop com actua la Roser Vilajosana se’t talla la respiració i l’angoixa vital es transmet fins a mirar-te de fit a fit –20 espectadors per funció que són pràcticament dins l’escenari. Rigola fureteja en el personatge tràgic de Shakespeare, ho fa amb el rerefons de la qüestió universal del suïcidi i ho redreça per apropar-nos a l’increment local i exponencial de les conductes suïcides en el jovent. No parla de fa 500 anys, quan s’escrigué Hamlet, sinó de l’ara mateix i de l’aquí i ben a la vora. De tan a la vora que ni ho veiem, malgrat que fa anys també que ens avisen de la importància de la salut mental en tots els vessants. Des del 2016 repunten maldestrament les dades i van augmentar un 195% durant la pandèmia. 556 suïcidis a Catalunya l’any 2020. Un cada 15 hores. A l’Estat espanyol, cada dues hores i quart algú plega. L’obra insisteix que la gent no dimiteix de la vida per no tenir ganes de viure, sinó per deixar de patir.

No sé si ens fem prou el càrrec –i el temor és que no, ni tant com caldria– que cavalquem crisis simultànies –les previstes, les contingents, les sobtades. L’ecològica, la social, l’autoritària, l’energètica, la bèl·lica, la inflacionista. Els que en saben fa més d’una dècada que ens recorden que els incendis d’estiu s’apaguen a l’hivern. El mateix deu passar amb les gelades gebradores de l’hivern, que s’eviten molt abans que comencin. Com s’apaga –com s’encén– una vida mereix la mateixa reflexió. Com els bombers, els metges reclamen prevenció i anticipació en salut mental. Com en gairebé totes les coses. Avui sabem que la tardor incerta precedirà el general hivern. Com serà la primavera de després està per escriure. Com seran, climàticament, els pròxims estius ja està anunciat. Enmig del conreu de la cultura que reclama la Bohigas, un llibre. De l’ecofeminista Yayo Herrero, imprescindible activista i millor persona. Acaba de publicar Ausencias y extravíos (Escritos contestatarios/Libros en Acción, 2021). Hem espatllat la força de la gravetat i hem extraviat l’equilibri, hem perdut la por i amb ella el valor, hem oblidat que tot té límits i ja no sabem matemàtiques, hem foragitat la memòria i ja no tenim imaginació, hem renunciat a la responsabilitat i hem extraviat l’esperança. Això ens diu la Yayo. Si tenen una estona en els dies d’agost que vindran, nedin en les seves paraules. Suraran en horitzons difícils però encara probables. Sosté que hi ha una escletxa i que altres vegades hem sabut sortir-nos de situacions de col·lapses simultanis. La Yayo sap el que ens falta perquè fa molt que recompta tot el que estem perdent –i deixant perdre. La vida en comú, per exemple.