U
Oci. A voltes no pots evitar pensar que l’oci és una qüestió de classe i d’edat. Si tens una casa apartada, gran i ben aïllada, pots muntar totes les festes que vulgues o que la teua salut aguante. Si ets pobre, tens l’espai públic per muntar-te la festa. Però també és possible que visques en un edifici vell o de mala qualitat arquitectònica i que el que passe al carrer se senta molt més a casa teua, i això faça que descansar siga més complicat. Si ets jove, has de buscar un espai d’oci fora d’on vius amb els teus, que són també els teus diversos. Per això surts, per trobar la novetat. I perquè no tens espai propi.
Dos
Memòria d’anar per casa (o pel carrer). El 2005 el fenomen dels botellots va fer que a Barcelona es desenvolupés l’Ordenança del Civisme i, alhora, que a tot l’Estat sorgís el moviment V de vivienda, precursor de la PAH. Encara recorde les fotos dels botellots a la rambla del Raval. I el primer mail anònim que circulava convocant a una gran seguda a les places de les nostres ciutats per protestar contra la situació de l’habitatge (en aquell moment encara hi havia el mantra segons el qual l’habitatge era un problema individual, vinculat a l’èxit o al fracàs que haguesses tingut com a persona). El text feia referència a allò que es deia de la joventut de l’Estat que només li preocupaven els botellots, i en part com a resposta a això es convocava a la seguda. I era cert: la premsa estigmatitzava el jovent. Persones sense cap mena de preocupació pel que passava al seu voltant, deien. Només pendents de divertir-se, sense compromís amb la realitat.
Ara mateix veig molt difícil explicar la genealogia de la PAH sense V de Vivienda (que emulava el còmic i la peli V de Vendetta –és millor el còmic, tot siga dit–, una crítica al thatcherisme amb tocs anarquistes). La PAH… Assenyalar els bancs com a responsables i beneficiaris de la bombolla immobiliària, les dinàmiques capitalistes que fan que l’habitatge es considere una mercaderia, les regulacions (sempre insuficients, però impensables el 2005), etc. No estic dient que tot va començar amb un botellot, no (tot i que seria divertit fer eixa afirmació). Només recorde elements de memòria propera en què l’oci i la política (la del carrer, la d’eixamplar drets) van compartir sobretaula, almenys una estona.
Tres
Context. El context és diferent. Molt diferent. Quan es parla d’aquest tema és difícil no parlar de la pandèmia, de l’any i mig tancats (no és el mateix tancar-te amb 40 anys que amb 15, 17, 20 o 25). Un any i mig tancat, relacionant-te amb bombolles, sense els teus iguals que són diferents. Al carrer et trobes amb diferents: és lo guai del carrer. “La pandèmia ha suposat buits experiencials […] i ha posat dosis afegides de present i de futur en negre”, com diu Jaume Funes.
El context és molt diferent també perquè la sensació que no hi ha futur i que als adults, als que manen –diguem-li com vulgueu–, això no els importa és palesa, tangible i real. Fridays For Future parla de “justícia generacional”, que en resum seria “les decisions que estàs prenent ara impacten directament sobre el meu futur, però quan jo ja no tinga aigua per beure, tu ja no seràs aquí, senyor de 50 anys que està prenent decisions, per assumir, per patir les conseqüències dels teus actes”. Justícia generacional inexistent, crisi climàtica, absència de futur. El planeta s’acaba i a ningú sembla importar-li prou que jo d’aquí a 30 anys no puga respirar.
No m’atrevisc a dir molt més, perquè són extrapolacions d’articles que he llegit i converses que he tingut amb gent jove, però que parlen ells i elles (quina afirmació més tòpica i, no obstant això, continua mancant tant l’escolta…).
Quatre
La ciutat. Barcelona està atrapada entre dos rius, una muntanya i el mar. “Zones de descompressió”, deia el tinent d’alcaldia de Seguretat. En la gestió immediata no és mala idea, però on les ubiques? A Montjuïc, al cementiri? Allà de veïns no n’hi ha, però la gent ha de creuar nucli urbà per arribar-hi. A la platja segur que no: els veïns de la Barceloneta, amb les seues cases de 30 m2 en què totes les habitacions donen al carrer, no poden dormir. En eixe barri, el carrer és per força una prolongació del que és domèstic. A la zona del World Trade Center? Potser no seria mala idea si l’Autoritat Portuària de Barcelona no fos un ens insolidari amb la ciutat només centrat a fer benefici econòmic de la gestió del territori i no a formar part de la trama urbana. Pots fer una gestió metropolitana de l’oci?
La ciutat (que és els seus veïns i veïnes) necessita descansar, que la cuiden després de la pandèmia. No es tracta que ara siguem més exigents amb el tema dels sorolls perquè ens vam acostumar a la tranquil·litat, no. Encara que fos així, això no importa. Es tracta que estem esgotats emocionalment i no podem suportar l’agressivitat que suposa la contaminació acústica (el soroll): com es fica a casa teua, al teu llit, als teus somnis… I trobar-te que el teu espai d’esbarjo i tranquil·litat –la platja, el parc–, malgrat els esforços dels serveis de neteja, ha estat tractat com si fos una cosa de fer servir i llençar.
Permeteu-me una petita provocació. Per a l’ús que es fa de l’espai públic, la qualitat dels edificis, la densitat poblacional, l’amplada dels carrers… Mai puc deixar de pensar que l’ideal seria anar a fer el botellot a la zona de l’avinguda Pearson. Llàstima que la connexió en transport públic siga tan dolenta.
Cinc
Cuidar és poder descansar. Cuidar és també permetre que la gent es desfogue, balle, riga, s’ho passe bé, cride, cante… Descans i festa. En un mateix espai és pràcticament incompatible. Dic “pràcticament” perquè a voltes el soroll i les seues molèsties també tenen a vore amb la mala qualitat o l’estat de l’edifici en què vivim, amb els carrers estrets que augmenten els sorolls, amb la densitat de locals o terrasses que tenim a prop, amb la massificació turística… Però aquests dies principalment no parlem d’això (excepte si vius al centre de Barcelona i els turistes et desperten cada nit). Parlem que no tenim espais d’esbarjo. De festa sense col·lisionar amb el descans de la gent. De gent treballadora, sovint. De gent que només vol i necessita dormir. Parlem que necessitem eixos espais de llibertat tova, si voleu, de deixar-se anar. Que no hi ha futur i que han estat un any i mig tancats. Com no han de poder sortir a trobar-se amb gent? Deixe de banda, perquè es faria massa llarg, el tema del consum d’alcohol i drogues.
Sis
Solució. De solució no n’hi ha. No de manera immediata. No obstant això, sí que crec que és important, per una banda, no confondre gestió amb solució. No barrejar ordre públic i gent que està de festa. Deixar-se de batalletes tuiteres partidistes quan es podria aportar coses a la gestió del problema. No minimitzar la necessitat de descans de la gent i atribuir les molèsties de soroll a haver-se acostumat a la tranquil·litat en pandèmia.
La gestió immediata no és fàcil i requereix bona coordinació entre Generalitat i Ajuntament, entre altres coses. Però potser és un bon moment per intentar trobar, no tant una solució, sinó una proposta (o vàries) que permeta sortir de l’estigmatització del jovent i que busque també poder cuidar el veïnat que necessita descansar. Tornem al tòpic “que parlen els joves”, però no per tòpic l’hem d’abandonar. Escoltem-los si parlen, això sí. Acompanyem els malestars i les necessitats d’experiències, d’experimentar. Assumim que la ciutat a voltes es desborda, però fem que siga el més compatible amb la vida possible. Habilitem espais de socialització de i per a la gent jove on experimentar i gaudir: casals, ateneus sense tanta normativa administrativa, més inclusius i autogestionats. Donem, va, un poc més de recursos als centres educatius perquè els puguen acompanyar millor. Pensem l’oci també a escala metropolitana i fem oferta diürna xula (algunes seríem felices si els millors concerts fossen a les 18 h i no a les 23 h de la nit, tot i que això només és un símbol que algunes ens fem grans i som molt boomers).
Encara que no m’haja atrevit a entrar en el tema dels consums, evidentment donem recursos i habilitem espais perquè hi haja estands i tallers de consum responsable d’alcohol i drogues. Perquè fer vore que eixa realitat no existeix només la torna més perillosa. No la fa desaparéixer. Assumim que beure i fer festa al carrer és més barat que anar a qualsevol local i que hem sortit empobrides de la pandèmia. Assumim-ho i comencem a mirar quins programes implementar perquè l’oci siga compatible amb el descans i la gent puga ballar segura i feliç.
Set
La pandèmia. La pandèmia ha canviat moltes coses. Potser l’oci n’és una d’elles. També la necessitat de cuidar el descans. Potser ha canviat tantes coses que no es tornarà a produir un V de Vivienda, o potser això ja era present abans en les mobilitzacions pel clima i no hem sabut escoltar-ho, sinó aprofundir en el sentiment que no hi ha futur. Potser la garantia del dret al futur passa per la possibilitat de ballar, de sortir de festa. Però, perquè no es convertisca en un problema, la gestió ha d’anar orientada també a escoltar qui no s’està sentint escoltat.
