La necessitat de modernitzar les institucions i el model de governança és una qüestió que preocupa, cada vegada més, els governs de les ciutats d’arreu. Aquest discurs és el que s’està produint a les metròpolis i ciutats més importants d’Europa i del món i que es va manifestar en l’espai de la reunió anual de CGLU (Ciutats i Governs Locals Units) del mes de maig. Un discurs també compartit per l’Organització Mundial de la Salut i el seu secretari general.
La pandèmia ha accelerat els canvis que ja vam viure amb la sortida de la crisi social, econòmica, política i institucional del 2008. En aquell moment, s’inicia un cicle on sorgeixen noves formes empresarials, processos d’innovació en matèria econòmica, la irrupció de la tecnologia en molts àmbits de la nostra vida o noves qüestions a l’agenda pública, com ara el feminisme o l’ecologisme. No són canvis aïllats i dispersos: són transformacions profundes que han canviat la manera com treballem, com ens relacionem, com consumim, com aprenem… En definitiva, som davant d’un canvi d’època.
Aquests canvis no sempre han comptat amb lideratge institucional, amb comprensió, regulacions, impuls o infraestructures que avancessin al mateix ritme que ha avançat la societat els darrers anys. En aquest sentit, no és casual la llunyania de la ciutadania respecte de les institucions.
L’espai públic i l’urbanisme tenen una importància cabdal en la construcció d’àrees metropolitanes resilients
Ara bé, si vam sortir de la crisi del 2008 amb el menysteniment de la capacitat que tenien els poders públics a l’hora de protegir la ciutadania, un dels aprenentatges de la pandèmia és que aquests han estat més necessaris que mai. En el cas dels governs locals, ha agafat més força la necessitat d’innovar i de treballar més enllà dels àmbits competencials definits per les mateixes lleis. Per exemple, si la salut és una competència d’altres nivells de govern (nacional o govern estatal), haurem de generar mecanismes de governança multinivell per donar millor servei i protecció a la ciutadania.
En aquest sentit, espais com l’Àrea Metropolitana de Barcelona, amb menys pressió del dia a dia, han de permetre una certa experimentació i exploració, més mirada llarga i capacitat per innovar. Tornem a l’exemple que esmentava: la salut. A casa nostra tenim un sistema de salut que és de gran qualitat, però sobre el qual hem sotmès un gran estrès i que té unes capacitats limitades. Fins i tot els sistemes sanitaris més avançats no s’han pogut estalviar els confinaments totals de la població. Aquest fet demostra com som de vulnerables i la nostra dependència dels serveis públics. Els governs locals han après la implicació de la salut en moltes dimensions de la vida pública i la necessitat de transitar cap a un model on aquesta sigui més comunitària i transversalitzada des de diversos àmbits.
El Pla Director Urbanístic (PDU) metropolità, per exemple, que precisament va néixer amb una nova mentalitat urbanística arran de la crisi del 2008, posa de manifest que hem de posar la salut al centre del debat de les ciutats on vivim per tal que puguem construir una metròpoli més saludable. És a dir, les situacions que teníem previstes en la planificació urbanística tornen a recordar-nos que l’espai públic i l’urbanisme tenen una importància cabdal en la construcció d’àrees metropolitanes resilients.
El repte del moment és liderar les transformacions que s’estan produint: les ciutats no ho podran fer soles
També agafa importància la mobilitat i la planificació que se n’ha fet després del coronavirus, amb el compromís dels 36 ajuntaments i en aliança amb actors públics i privats, que ens han de permetre connectar millor municipis amb carrils bici, camins segurs a peu, una nova mobilitat en els entorns de treball i un desplegament de la Zona de Baixes Emissions per un aire net i saludable.
Entenem que treballar per assolir ciutats i metròpolis saludables significa situar les persones al centre (tenint en compte la diversitat que existeix) i entendre els territoris des de la seva complexitat per transformar-los des d’una visió integral: urbanisme, espai públic, mobilitat… Els governs locals hem de promoure pactes i generar consensos amb altres nivells de govern, amb actors econòmics i de la societat civil. Especialment, hem de prestar atenció i buscar la complicitat dels més joves, les altres víctimes de la pandèmia, amb una aturada abrupta dels seus processos educatius i formatius i amb un augment considerable de malalties mentals per la manca de socialització de qualitat i d’unes mesures fortament restrictives.
Els pròxims temps, en definitiva, haurem d’assumir que el repte del moment és liderar les transformacions que s’estan produint. Les ciutats no ho podran fer soles i caldrà més implicació en clau metropolitana. Per fer-hi front no només valdran més recursos, sinó un manual d’instruccions amb propostes polítiques i maneres de fer adaptades als reptes i necessitats que tenim avui i no als de fa una dècada.
