Un alcalde de ciutat mitjana defensava els avantatges de viure a una hora de l’àrea metropolitana de Barcelona perquè la qualitat de vida dels seus conciutadans era incomparablement millor que la que tenien els metropolitans. Argumentava, convençut, que la tranquil·litat de no patir aglomeracions de trànsit; respirar aire molt més net; gaudir de bones escoles; estudis universitaris adaptats a les necessitats del territori; uns equipaments sanitaris suficients i eficients; una oferta comercial de primera; totes les delegacions de l’administració per resoldre tràmits burocràtics; la possibilitat de practicar esport en instal·lacions modernes; una vida associativa rica en activitats; un calendari de celebracions populars consolidat; una gastronomia interessant i una cartellera d’espectacles culturals que mimetitzava la de Barcelona capital conferia a la seva ciutat un atractiu indiscutible a l’hora d’atraure inversions industrials competitives i el talent dels equips directius, o bons professionals sanitaris, equips pedagògics emprenedors o mà d’obra especialitzada i qualificada que aportarien a l’estructura social de la seva ciutat el benestar corresponent a una classe mitjana consolidada. A més, hi afegia l’al·licient de viure a una hora escassa de tota l‘oferta cultural, esportiva, gastronòmica, museística, bla bla bla de Barcelona, amb l’avantatge de poder tornar a casa en un temps prudencial.
Al cap dels anys, paradoxes de la vida, quan a l’alcalde li va sortir l’oportunitat de tenir una bona feina, amb càrrec, sou i projecció professional a la capital catalana, va sacrificar els avantatges de la seva ciutat i es va integrar a la megalòpoli metropolitana.
De fora estant, això de les grans conurbacions fa respecte perquè els inputs que arriben a territori indígena, rere la serralada montserratina, transmeten caos circulatori; contaminació atmosfèrica assassina i acústica insuportable; cost de la vida inassumible; delinqüència incontrolada al carrer; transport públic insuficient; desigualtats socials evidents; serveis contagiats de la ineficiència de les administracions públiques; col·lapse en espais ciutadans emblemàtics; la pèrdua d’identitat per culpa de la massificació turística; la degradació de la vida associativa… Tanmateix, alguna cosa bona deuen tenir, perquè les àrees metropolitanes no decreixen pel seu efecte xuclador. Paral·lelament, les seves necessitats infraestructurals augmenten, posant en risc l’equilibri territorial, com es debat ara amb el tema de l’ampliació de l’aeroport. La disjuntiva entre creixement econòmic i respecte mediambiental ens proporcionarà debat durant dies.
Possiblement el principal dèficit de l’àrea metropolitana són els dirigents capaços de convertir les mancances en reptes, i superar-los
Sense ànim d’entrar en cap jardí feréstec, m’atreveixo a dir que el problema mediambiental també es pateix a fora de les grans àrees metropolitanes. A pagès també hi ha instal·lacions que agredeixen el medi natural. Tenim abocadors on rauen tota mena de deixalles; les depuradores no donen l’abast a controlar les aigües residuals; hi ha camps i fonts on els purins sobreïxen (es fa broma dient “respireu a fons, que això és salut!”); hi ha muntanyes amb ferides profundes per l’extracció de minerals a cel obert o per urbanitzacions irrespectuoses; boscos a mig recuperar de la contaminació provocada per centrals tèrmiques i per incendis forestals paorosos; paisatges arrasats per enormes runams salins que també provoquen sovintejats desastres ecològics a causa de canonades obsoletes que transporten salmorres cap al mar… Les amenaces, ara, tenen formes d’aerogeneradors eòlics i plantacions intensives de plaques fotovoltaiques en territoris rurals verges, o en badies on l’espectacle és veure sortir i amagar-se el sol. El debat és ben viu, doncs, també lluny de la regió urbana barcelonina.
Deixeu-me dir, però, que també conec el cas d’un petit aiguamoll recuperat després que cessés l’activitat d’una antiga bòbila. Amb els anys, l’esforç de molta gent i institucions ha fet possible que els ànecs tornessin a l’indret que un dia devien abandonar pel creixement industrial. I hi ha ocells que també hi nidifiquen. D’altres hi fan parada i fonda temporal, mentre es veuen gavines volar Llobregat amunt. Tot és possible avui en dia, vaja. Només cal saber-ho fer bé.
Vist des de fora, possiblement aquest sigui el principal dèficit de l’àrea metropolitana: comptar amb els dirigents capaços de convertir les mancances en reptes, i superar-los. No sé dir què hauria fet l’alcalde enamorat de la seva ciutat fins que va descobrir món, si hagués sabut engrescar els municipis del seu àmbit d’incidència per mancomunar serveis, infraestructures, musculació econòmica i entesa política per donar vida a un ens territorial a l’estil d’una àrea metropolitana… Si un dia el trobo, li ho preguntaré.
