«España va como un tiro»
Pedro Sánchez
El senyor K, aquell singular personatge de Brecht que tothora barrinava i rondinava, sempre feia reflexions crítiques, aforismes duals i contradiccions ben pensades –soc nacionalista només segons qui tingui al davant, sobretot si és un altre nacionalista de signe oposat. I només el rememoro perquè de dualitats, contractures, decalatges, dissociacions, desacoblaments i enrenous socials se’n va parlar, bé i molt, ahir al matí. Sobre pobreses, desigualtats i exclusions. Va ser al Palau Macaya, a convocatòria de les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) i amb motiu de la nova presentació de la vella radiografia social catalana actual. El títol, Bonança econòmica i malestar social, ja ho deia tot. I malgrat semblar aparentment contradictori, no ho és. És irrefutable políticament que això ja és així. És el que hi ha –sense determinismes ni fatalismes–, perquè les coses no són com són. Estan com estan i com les permetem, que és força diferent. En aquesta pulsió contradictòria és on furgava la bona gent d’ECAS, en el panorama que tenim –res de gaire nou– i en el país que se’ns va quedant. I en com desxifrar dades que, malgrat que ho semblin, no es contradiuen i ens han d’ajudar, com sigui, a pensar en com sortim del present cul-de-sac.
Per exemple –per posar-hi una mica de llum–, que l’atur ha baixat en picat des del 2013: del 23% al 9%. Qui dirà que és poc. Per exemple –per posar-hi grisos–, que la pobresa assalariada, però, es manté impertèrritament estable en el 10% de la classe treballadora del país. Per exemple –per posar-hi negres–, que altres dades han empitjorat: la pobresa infantil, històricament disparada, afecta el 33,8% dels menors de 18 anys; la privació material severa repunta, afectant el 8,6% de les llars catalanes; i la població migrada pateix quasi tres cops més el risc d’exclusió social (un 45%, és a dir, prop d’un de cada dos). Per exemple, també, posats a dir-ho tot, que en els darrers 10 anys el lloguer mitjà ha pujat un 56% i els salaris només un 20%. Molts ja saben del cert –l’habitatge com a factor d’empobriment– per on se’ls escapa la vida. Potser també per això han arrencat les primeres vagues de lloguer i han tornat les caixes de resistència solidàries per fer-les possibles, de la mà del Sindicat de Llogateres de Catalunya i del Sindicato de Inquilinas de Madrid, amb el suport de la Fundació Coop57. Perquè si el risc de pobresa en règim de propietat afecta l’11% de les llars catalanes, puja fins al 29,8% en els casos de règim de lloguer.
La sortida de la crisi és en forma de K; la temuda K de la dualització i de la segregació social
De mar de fons de tantes convulsions, la dada sencera, que alhora és polièdrica, complexa i coral, perquè de pobreses n’hi ha moltes. Resum: a Catalunya, 1.381.000 persones viuen per sota del llindar de la pobresa. Avui. Ara. Aquí. I que no sigui per contradiccions, de coses que sí que funcionen i alhora d’altres que fracassen, que és allò que realment s’abordava en la jornada d’ahir. Quines respostes bastir, quines polítiques públiques construir i quins mecanismes activar perquè les desigualtats minvin i no creixin. Es va dir –es va constatar, també– una cosa i la contrària simultàniament, per concloure que la democràcia social per la qual tantes i tants es van deixar la pell mai ha arribat a tothom i que el que tenim encara és del tot insuficient. Dos exemples clars. Les polítiques públiques de pensions, després de transferir-se als majors de 65 anys, redueixen dràsticament el risc d’exclusió en la gent gran del 79,2% al 14%. Però fracassen radicalment en la protecció de la infància i l’adolescència en situació d’exclusió: només es redueix del 37,1% al 28%.
Paradoxalment, macroeconòmicament, ahir mateix l’OCDE augurava que, malgrat els trumpismes globals i les astracanades quotidianes, les previsions de creixement econòmic van a l’alça, però la inflació també. Fa temps que sabem, ho reconeixen fa anys els organismes més sospitosos, que el creixement econòmic s’ha escindit del progrés social. «España va como un tiro», va dir fa no gaire Pedro Sánchez. Podríem afegir-hi que com un tret al peu, també. Perquè la pobresa a l’Estat no ha baixat ni un punt sencer durant el 2024 –del 26,5% al 25,8%. I ahir alertaven d’una ombra: que els actuals indicadors socials, per incapacitat, invisibilitzen realitats no recomptades (persones sense llar, persones sense padró, persones amb domicili no fix…) que, segons els analistes més saberuts, podrien suposar entre dos i tres punts més del risc de pobresa. Ratificant el que és sabut: que no ens en sortim en l’erradicació de les desigualtats socials i que encara estem a les beceroles de la resposta que ens cal. El sociòleg José Antonio Noguera va apuntar, sintèticament i amb molt bona punteria, dues línies mestres per si de debò volem reeixir: millor política fiscal (que tanta mala premsa i tanta mala opinió en contra ha sabut conrear la distopia neoliberal) i noves inversions socials en nous àmbits d’incidència que només massa tímidament han arrencat: ingrés mínim vital, rendes garantides, suport a la criança, complements salarials, ajuts al lloguer, política de contenció de preus o processos de regularització. Perquè està passant el que més refotudament s’albirava: que la sortida de la crisi és en forma de K; la temuda K de la dualització i de la segregació social. Uns pocs amunt i molts cap avall. I els del mig, sense saber com serà el futur. Per comprendre-ho, per entendre-ho, per analitzar-ho i, finalment, per revertir i transformar aquesta realitat desigual i injusta tampoc ens servirà mai un altre senyor K, el Joseph K de Kafka, que no entenia res del que li passava ni on l’havien capficat. Però enmig del trencaclosques, ahir es van oferir miralls i camins, radiografies i alternatives. I el primer, de la mà d’ECAS i contra un món fet fake news, és saber on som. I som exactament aquí.
