Fa dos mil anys, Badalona era Baetulo, i des d’en fa vint, la Magna Celebratio recrea amb gust, rigor i ambició aquella ciutat romana. Aquest festival compleix dues dècades reivindicant la història romana en una ciutat metropolitana que encara arrossega, per a alguns –cada vegada menys nombrosos–, l’estigma de ciutat dormitori.
Aquest esdeveniment de recreació històrica, organitzat pel Museu de Badalona i conegut popularment com “la Magna”, ha sabut trobar el seu espai en el calendari cultural del país gràcies a una fórmula reeixida que combina divulgació històrica rigorosa amb un format proper i participatiu. Enguany, la temàtica centrada en les celebracions romanes ha permès redescobrir rituals religiosos i civils, commemoracions militars o actes honorífics als governants que, d’una manera o altra, continuen tenint reflex avui dia en les nostres pròpies formes d’organització social i política.
Badalona compta, a més, amb una xarxa excepcional d’espais museogràfics que constitueixen un dels grans capitals culturals de la ciutat: el jaciment soterrat del Museu de Badalona, la Casa dels Dofins, el Jardí de Quint Licini i la Casa de l’Heura. Aquests espais s’han anat rehabilitant i museïtzant amb el temps i són exemple premiat i elogiat arreu per la seva capacitat d’explicar, de manera elegant i divulgativa, el passat. Badalona és un referent en aquest àmbit, i encara que la Magna és una magnífica ocasió per recordar-ho (es poden visitar i formen part dels itineraris de l’esdeveniment), caldria tenir-ho tots més present al llarg de l’any.
La Magna, en realitat, és més que el seu propi objecte d’atenció. Més enllà de Baetulo, aquest festival també recorda (i d’alguna manera també reivindica) la potència de les polítiques culturals quan es dissenyen amb cura i mètode, i quan són capaces de mantenir-se en el temps gràcies a l’impuls i la complicitat política, a la professionalitat tècnica i a la participació de voluntaris motivats pel món de la recreació històrica.
Quan brindem pels vint anys d’aquest esdeveniment també ho fem –o ho hauríem de fer– pel nostre valuós capital arqueològic, per la planificació cultural i pel disseny de polítiques que lliguen memòria, ciència, investigació i experiència a peu de carrer. Un triplet virtuós gens fàcil d’assolir.
La Magna Celebratio arriba a la seva vintena edició consolidada com un exemple d’èxit en la gestió cultural metropolitana
Fotomuntatge de l’autor.
El primer dia de la Magna vaig recórrer les diferents parades al voltant del Museu amb la càmera, intentant passar desapercebut per observar millor el meu voltant. Vaig veure-hi nens aprenent a crear mosaics amb petites peces de colors i soldats romans compartint espai amb patinets elèctrics i explicant pacientment els detalls dels seus uniformes als vianants encuriosits, així com ciutadans de totes les edats descobrint com es feien perfums o elaborant receptes de fa vint segles. Al Museu, les conferències i les exposicions prèvies havien establert les bases del que s’oferia al carrer durant el cap de setmana: una connexió genuïna amb el passat de la ciutat.
No és només que amb la Magna s’aprenen moltes coses, fet per si mateix molt estimulant, sinó que aquesta cita suposa també una interpel·lació vibrant a mirar les coses d’una altra manera. Com n’és d’important la cultura per fer-nos reflexionar i no donar res per descomptat! Podria semblar que “mirar el passat” és un exercici de nostàlgia, però en realitat forma part d’una dialèctica amb el nostre present. Si les coses no sempre han estat com són ara, és evident que les situacions actuals, especialment les que no funcionen bé, tampoc han de ser eternes. Que hi ha alternatives, vaja, i que la història és canvi i contrast.
Potser perquè la Magna coincideix amb un moment del calendari especialment saturat –entre Sant Jordi i l’inici de les Festes de Maig–, hi vaig trobar a faltar més públic. Certament, no sempre és senzill trobar l’espai idoni per captar l’atenció ciutadana, però precisament per això cal reivindicar i protegir encara més aquest patrimoni cultural… Segurament caldria organitzar millor el calendari d’esdeveniments a la ciutat.
En conclusió, la Magna no és un fet casual ni anecdòtic, sinó el resultat d’un treball sostingut en el temps, d’un compromís que ha implicat inversions decidides i d’una aposta ferma per la professionalització en la gestió cultural. Sovint Badalona s’ha mostrat erràtica en aquest sentit, massa inconstant en les seves apostes estratègiques. Però aquí tenim un exemple clar que les coses es poden fer bé; que els projectes culturals sòlids poden donar resultats excel·lents i convertir-se en un actiu potent per a la ciutat. Cal assegurar, però, que tenen el pressupost suficient (i aquí, com amb el Museu, hi ha també una història acumulada d’infrafinançament).
Sigui com sigui, la Magna Celebratio arriba a la seva vintena edició consolidada com una cita cultural que reivindica l’antiga Baetulo, però també com un exemple d’èxit en la gestió cultural metropolitana. És una porta oberta cap a la nostra història, sí, però també és un valuós recordatori del poder de la cultura com a eina per fer ciutat.
