«Que soy un pequeño amigo del viento Oeste»
Federico García Lorca
Un pot començar l’any a tot drap, a correcuita i sense cap parada prevista a l’horitzó i, de sobte, haver-se d’aturar de cop i en sec. Ja va així la cosa, massa sovint. A batzegades. El 2023 arrencava –i inexorablement prosseguirà– amb l’agenda més que recarregada: enmig d’una guerra, una inflació pornogràfica o un intent de cop d’estat al Brasil. Calendari: que si la cimera francoespanyola de demà i la necessària protesta convocada en contra, que si la mani d’aquest dissabte 21 a Barcelona en suport imprescindible –dona, vida, llibertat– a la revolta iraniana, que si la temuda reforma de les pensions, que si l’atenció primària que tremola o que si el llarg cicle electoral que s’albira. D’acord, sí –i alhora, no. La primera setmana de reentrada, sempre tan frenètica, ha obligat al fre d’emergència al primer giravolt. Pèrdues i absències, durant el primer dilluns laboral després de les festes s’escolava la mala notícia que, als 89 anys, ens havia deixat en Josep Lluís Rueda, el més incansable dels multiactivistes veïnals graciencs, membre de la Comissió de Jubilats de la FAVB i que, encara des de l’hospital de Sant Pau, rellegia bibliografia antifeixista o s’encaparrava amb el futur del català. Mal de dir adeu. Cop de puny a boca d’estómac, gerra d’aigua gèlida, tones de nostàlgia anticipada i la memòria quan es posa a bullir. Evocant la vella cançó d’en Raimon, els companys i companyes de l’AV Vila de Gràcia van trigar poc a recordar de seguida una sòlida certesa: «L’hem conegut sempre igual».
Altres formes de comiat directament lligades a altres formes de vida, dissabte passat, a quarts de set de la tarda, la sala d’actes de la Violeta, al cor de la Vila de Gràcia, es quedava petita i s’omplia per compartir un comiat veïnal tan laic com diria que creient –creient en els vincles, en el compromís, en la resistència– i per celebrar, ben mirat i contrasistèmicament, la vida viscuda. I això que el bo d’en Josep Lluís, navarrico de pasta especial, havia estat missioner feia molt. I capellà també. Un capellà que, sota dictadura, es manifestava a la Via Laietana el 1966 contra la tortura o impartia memorables sermons rojos des de Sant Pere Més Baix. Després d’això, caputxí rebel coneix professora d’anglès –la Maria Josep– i penja els hàbits de roba, però mai els de lluita. Moltes vides, però a una sola cara: íntegra, decent i amable, quan l’amabilitat –escrivia Brecht– és revolucionària. Que l’hora dels adeus –amb els teus donant-te les gràcies per la teva vida– fos a la Violeta no tenia res de casual. Un espai recuperat a l’especulació immobiliària per una llarga lluita veïnal en uns temps, l’any 2004 i en plena eufòria neoliberal, on ningú –en Josep Lluís, sí– donava ni un duro ni un cèntim d’euro per cap lluita social. Dissabte hi prengueren la paraula veïns i amics; l’exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo; l’advocat veïnal Pepe Molina, que va recitar Lorca –Gacela de la muerte oscura–; i, en una categòrica evidència que qui sembra, recull, els seus fills, en Guillem i l’Arnau, bagatge i llegat.
La vida als barris s’ha anat llaurant per una trama infinita de complicitats, gestos i quotidianitats que la fan arrelar i créixer
La vida als barris, per sort i encara, sobreviu i és així i és això –el paisatge canvia, però alhora roman–, i s’ha anat llaurant per una trama infinita de complicitats, gestos i quotidianitats que la fan arrelar i créixer. Faltarien paraules per dir-ho tot. Però quan arrencant el gener entra una frenada d’urgència com aquesta, tota la vida passa pel cervell en un instant. I allà sura en Josep Lluís encara, sempre atent i amatent al que fèiem els joves precaris al tombant de segle –inquietud, precarietat, alternatives–, i sempre tan obert com obert volia el barri –enxarxat, solidari i comunitari. Des d’una esperança mai no vençuda a prova de totes les decepcions i ara des de la convicció que molts podem evocar avui de cara a demà, de saber que tot i tenir opcions polítiques distintes –va ser militant d’ICV i després de Barcelona en Comú, però també de SOS Racisme i de tants altres fronts– sempre vam militar, en realitat, al mateix lloc i en el mateix front ampli de la vida. Per això, trobar-se en Josep Lluís sempre era una alegria i una pausa urbana, una estona republicana enmig del soroll i creure encara en la ciutat dels prodigis. Topar-se amb l’home del barret, d’un tímid somriure inalterable i amb una vida republicana integral a les espatlles, esdevenia un petit miracle recurrent, periòdic i imprevist. I creuar-se’l era, també, confirmar la distància abismal, cada cop més creixent, entre els llocs on es decideix –i es planifica i s’ordena– com hem de viure i l’arran de barri on ho desobeïm i ho capgirem dia a dia.
Escrivia Walter Benjamin que és una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La vida va a peu i la història en portaavions. En canvi, al seu penúltim llibre, La volta de l’oca, Erri de Luca, amb la delicada lucidesa que el caracteritza, escriu: «Soc més nombrós que un simple dos. Soc el que queda dels que s’han convertit en absents, que es retroben en els meus records i que dins meu prossegueixen les seves vides. Soc les caselles per on he passat i on he deixat trossets de mi, com passa amb les mudances. Soc una assemblea de mi mateixos que s’han convertir en altres, diferents». En aquest fragment pensava quan dissabte passat, a la Violeta recuperada per al barri per la lluita veïnal anònima, veia tots els altres, igual i diferents. Perquè la vida d’un no cap mai en la vida d’un, sinó en la vida de molts. En els molts que encara pensem que qualsevol dia impensat encara ens trobarem l’home del barret, amb l’etern somriure i la pròxima lluita a la motxilla, tombant per la cantonada de la plaça Rovira. Per continuar sabent que, amb tu, quedem els que seguim, Josep Lluís. Gràcies –sempre.
