Tenia 20 anys. Vivia a Alemanya amb una amiga. Un armeni, un rus alemany i dues georgianes de compis de pis. Vam veure uns bitllets d’oferta per viatjar a Moscou i una altra amiga i jo vam decidir anar-hi a passar més de 15 dies. Finalment la meua amiga em va deixar tirada, així que hi vaig anar sola, per esglai dels meus pares i dels meus compis de pis, que em van fer més recomanacions que si hagués anat a creuar sola l’Amazones. Vaig arribar amb les meues dues trenes a Moscou i, al cap d’uns dies, vaig agafar un tren a Sant Petersburg (al cap i a la fi, la meua passió per Rússia em venia de la fascinació per Dostoievski). Al tren nocturn, on no vaig poder deixar de pensar en la possibilitat d’haver-me equivocat de tren, un dels senyors que compartien el vagó no parava de roncar i una mare i una filla, sorpreses per com de malament xampurrejava el rus, no van parar d’oferir-me xocolate i altres dolços. Vaig arribar a la ciutat de Dostoievski amb les meues dues trenes disposada a recórrer tots els carrers de Raskolnikov, però abans hi havia una parada obligatòria: l’Hermitage. Em vaig passar tres dels quatre dies de Sant Petersburg al museu. Fins i tot hi arrossegava el fet que jo vaig decidir que era una política pròpia de l’URSS: el museu era baratíssim per a estudiants. Em llevava i hi anava quasi fins que tancaven. Art egipci, Matisse –em va fascinar Matisse–, Kandinski… i moltes altres obres que no recorde o els autors de les quals no em sonaven, però que anava apuntant per després buscar-los a la primera enciclopèdia fiable que trobara. Volia quedar-me a viure allí uns mesos. Les dones que regentaven l’alberg ple d’alcohòlics i estudiants en el qual em vaig allotjar em van adoptar, i cada nit em preguntaven pel que havia vist i em donaven consells sobre què veure l’endemà. També em quedaria a viure en el record d’aqueixos dies.
11 anys després, passejant pel Port Vell de tornada a casa, em va trucar un periodista per preguntar-me si sabia alguna cosa sobre la reforma del Port Vell. No en sabia res. Rumors. Rumors de barri: una veïna que vivia en un dels vaixells atracats en un dels molls havia vingut a l’associació de veïnes de l’Òstia amb una carta de la gerència del Port Vell dient-los que haurien de marxar-ne. I a partir d’ací, tot eren rumors. Els pescadors deien que Abramovich havia comprat la Vulcano per convertir-ho en una drassana de iots de luxe. Més rumors. Així que no, no en sabia res en ferm. A partir d’aqueix moment, vam començar l’aventura de saltar les barreres opaques del port de Barcelona i la complicitat de l’Ajuntament per saber què era això de la reforma del Port Vell. Que hi volien posar iots, mega iots de luxe, deien. Però “les autoritats” ho negaven.
Segueix resultant-me incomprensible quines trames legals han fet que les autoritats portuàries puguen decidir sobre terrenys urbans
Un any més tard, quan havíem aconseguit, no sense molt esforç, que la informació respecte a la reforma fora finalment pública i un tal “Mr. X” ens enviava correus anònims a la Plataforma Defensem el Port Vell amb documents adjunts que traçaven un entramat d’empreses i finançadors de la reforma que portaven fins a Alekperov, el mateix periodista em va trucar de nou per parlar-me del projecte de l’Hermitage. Va ser poc després que Artur Mas viatjara a Rússia i poc abans que Lukoil obrira la seua primera terminal al port de Barcelona.
Aleshores, des de l’associació de veïnes de l’Òstia de la Barceloneta havíem disseccionat els rumors. Els havíem estés perquè s’assecaren i destil·laren les xicotetes veritats (aqueixes que sempre estan a la base dels grans rumors). Jo m’havia llegit obsessivament els apartats de Por el bien del imperio, de Josep Fontana, en els quals s’explica com van aparéixer i créixer els que es coneixerien com “els oligarques russos” (entre ells, Abramovich i Alekperov), i havia subratllat minuciosament tot el que apareixia a Palabra de Vor relacionat amb Barcelona. El llibre dels periodistes de l’ABC Cruz Morcillo i Pablo Muñoz me l’havia recomanat el meu llibreter preferit en aqueix moment, Paco Camarasa. El que té de bo que foren periodistes de l’ABC és que no eren sospitosos de ser antisistema i que el seu llibre es basava, principalment, en informes, informacions, declaracions i fonts policials. Recorde especialment com citaven fonts policials alertant sobre la voluntat dels oligarques russos, vinculats en nombrosos informes i en moltes menys sentències judicials amb la màfia russa, d’implantar-se a l’Estat espanyol a partir de les seues empreses (com Lukoil, per posar un exemple, que feia anys que intentava entrar a Espanya a través de la companyia Surmet on Plus, amb seu a Barcelona, pels volts del 2005) i com havien aconseguit evitar-ho fins que va arribar Lukoil al port de Barcelona i Artur Mas va inaugurar la seua terminal el 2012. Ens van passar d’extranjis una còpia del projecte de l’Hermitage que fins i tot guarde per casa i que era difícil distingir d’un treball escolar amb quatre imatges i dos eslògans gastats i mal posats. Sense pressupost, sense finançament, sense col·lecció, sense projecte. Un Power Point imprés més propi del Paint Brush que del museu del qual jo m’havia enamorat 12 anys abans.
El 2014, supose que fruit de tota la informació que els havíem facilitat des de la Plataforma Defensem el Port Vell (segur que “Mr. X” també els va facilitar els correus que ens havia enviat a nosaltres), l’Oficina Antifrau de Catalunya va anunciar que obria una investigació sobre el cas. Després va dir que la tancava, més tard digué que el tema estava vinculat al blanqueig de capital, tan bon punt no. I al final tot va quedar en foc d’encenalls.
Si Barcelona vol ser una metròpoli, necessita més Periferias Cimarronas i menys debats vacus sobre una proposta caduca com és l’Hermitage
En la legislatura 2015-2019 jo era regidora de Ciutat Vella i em va tocar rebre en més d’una ocasió els promotors del projecte, aquesta vegada millorat. Continue pensant que la millor estratègia per no marejar la perdiu haguera sigut dir clarament i obertament que no volíem, que no volem aqueix museu al port. No puc evitar vincular la genealogia de l’aparició de l’Hermitage al que he explicat abans. Estic segura, a més, que a l’Hermitage no li interessa cap altre emplaçament perquè el seu vincle originari és amb el port, amb l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB), no amb el Consorci del Besòs, per dir un consorci que opera en una de les zones on s’ha plantejat situar-lo. És cert que en aqueix moment la decisió final la tenia l’APB, que amenaçava amb la substitució de l’Hermitage per un centre comercial. Segueix resultant-me incomprensible quines trames legals han fet que les autoritats portuàries puguen decidir sobre terrenys urbans, i fins i tot més incomprensible com aqueixos organismes públics han d’orientar i destinar els terrenys urbans només a allò que done rendibilitat econòmica, com una empresa privada.
El 2021, 21 anys després del viatge a Sant Petersburg, en plena pandèmia mundial i en ple debat sobre si l’aposta cultural que necessitem ara és un nou museu (una franquícia, en realitat), diversos col·lectius es decideixen i fan tot el possible per obrir i tirar endavant un espai cultural al barri de Sants. ¿Què té això de particular més enllà de la temeritat de fer-ho enmig d’una pandèmia mundial que augmentarà les ja insuportables desigualtats en les quals vivim? Doncs que és un espai de la comunitat afro, afrodescendent, afrofeminista. Un espai que entén la cultura com una eina de transformació social, com elles mateixes diuen. Podria semblar un tòpic gastat, però la qüestió ací no és només el que es diu, sinó també qui ho fa. És un projecte temerari, no n’hi ha dubte. Una mostra d’això és que no tenen un duro i necessiten una campanya de micromecenatge. Micromecenatge per poder arribar-ho a fer realitat. Per cert, podeu contribuir-hi entrant ací. Parlen de “cultura viva”, d’“intercanvi de sabers i fers”, i sabem que en aquest cas no són tòpics, perquè la composició de l’espai ja assegura que aquesta declaració d’intencions es materialitzarà. Hibiscus Asociación de Afroespañolas y Afrodescendientes, No és país per a negres (companyia de teatre), La Flor del Tamarinde, el Sindicat popular de venedors ambulants de Barcelona, Karel Mena, Silvia Albert Solape, Denise Duncan, Sally Fenaux Barleycorn i Damian Sainz Edwards, Vicenta Ndongo i moltes més integren aquest espai que no ocupa grans pàgines de diaris ni encesos debats partidistes o entre administracions. Un espai que es planteja des de la perifèria de subjectivitats que han generat “productes” culturals, art del bo, del que ens interpel·la i ens parla de les realitats actuals, del racisme estructural, d’una cultura presa del pensament colonial, d’aqueixa que resulta incòmoda a ments benpensants i que per això és necessària. Fins ara compten amb l’aval d’almenys 345 patrocinadores, però necessiten que siguen moltes més. No obstant això, i més enllà del que elles necessiten, si Barcelona vol ser una metròpoli, necessita més Periferias Cimarronas i menys debats vacus sobre una proposta caduca com és l’Hermitage.
Continue pensant que la millor estratègia per no marejar la perdiu haguera sigut dir clarament que no volíem, que no volem aqueix museu al port
Permeteu-me que, per acabar, cite dos amics. Un diu que, en política, “quan no tens imaginació tires de memòria” (i jo no puc evitar pensar, entre altres, en el PSC quan l’escolte). L’altre alerta que la política pública que aposta per una cultura tal vegada no orientada al turisme exclusivament però sí al fet que li agrade al turista està condemnada a obviar o evitar el conflicte. És a dir, en part, a deixar de parlar de realitats que ens interpel·len i incomoden. Una cultura que no crea subjectivitat i que no transforma.
Evidentment, soc conscient que des de l’administració pública “una cosa no porta a l’altra”. És a dir, parlar o debatre sobre l’Hermitage no hauria d’impedir buscar la manera de fer costat a Periferia Cimarronas, però la meua preocupació es dirigeix cap a on situem el debat públic. Realment l’Hermitage és un projecte de més capacitat transformadora, d’innovació i de creativitat que el de Periferia? La projecció cultural de Barcelona guanyarà referencialitat amb un Hermitage i no amb el primer espai afrocentrat de l’Estat que compta amb la participació i suport de les figures més destacades de la comunitat? Jo, sincerament, veig en Periferia una aposta transformadora i de futur i en el debat central un llanguir en la memòria sense imaginació.
El debat sobre l’Hermitage ha d’abordar-se també des de la seua genealogia (deixem per a futurs articles la qüestió d’en quina mesura beneficia o perjudica la ciutat i les seues alternatives), però també des de les seues perifèries. Perquè cada vegada més aquestes hi tenen molt a dir.
