Quinze anys després d’iniciar-se les obres, finalment s’ha inaugurat el nou Parc de les Glòries a Barcelona. El canvi visual és evident. D’aquella plaça grisa i desolada, amb el gran i horrible anell viari que la travessava pel bell mig, hem evolucionat cap a un espai on el verd ha guanyat protagonisme i els vehicles han desaparegut, tot i que cal recordar que no s’han eliminat: només s’han canalitzat pels túnels subterranis.
Sens dubte, aquest és el canvi més visible i palpable. La plaça, que va néixer de la confluència entre la Gran Via, la Meridiana i la Diagonal i que ni el mateix Ildefons Cerdà sabia què fer-ne, finalment ara compta amb una zona pacificada de més de trenta mil metres quadrats d’espai verd i un miler d’arbres. Si bé sobre el paper pot semblar idíl·lic, la realitat és una mica més complexa, com han descobert les veïnes que hi han passejat.
D’una banda, perquè encara que pugui semblar una xifra significativa, l’espai verd representa poc més del 30% de la superfície total del parc. D’altra banda, perquè no tot el que es considera espai verd és realment verd. Una gran part del parc és asfalt o paviment amb arbres plantats de manera dispersa, cosa que deixa grans espais oberts sense ombra que, a l’estiu, poden ser un braser. De fet, això no és nou. L’any 2019 ja es va inaugurar, al mateix Parc de les Glòries, la Clariana, una gran extensió de gespa que, com el seu nom indica, és una gran clariana a ple sol. Això va aixecar força crítiques pel gran volum d’aigua necessària per mantenir-la i, per tant, per la poca perspectiva climàtica quan es va dissenyar.
Necessitem una natura urbana que realment faci de les nostres ciutats entorns més saludables on viure
Ara, un cop acabada l’obra, aquests defectes no s’han resolt del tot. Durant la inauguració del nou parc, algunes veïnes ja es van queixar precisament de la manca de verd, de vegetació, de superfícies toves i, molt més important, d’ombres. Només cal fer una volta pel nou parc per adonar-nos que, tot i ser una millora respecte al que hi havia, està lluny de ser el pulmó verd que l’Ajuntament de Barcelona proclama en la seva nota de premsa.
Em sembla que el problema és que fa temps que ens hem acostumat a pensar que verd urbà significa això: grans extensions de gespa i zones pavimentades on els arbres i els matolls es troben ben alineats i delimitats dins dels seus escocells. Ens esforcem per crear espais verds que semblin naturals, però sovint oblidem que la natura no es pot controlar ni dissenyar a la nostra conveniència. Intentar encotillar-la no fa més que reforçar-ne l’artificialitat.
Tot i les lloables intencions de desenvolupar un urbanisme que empri les solucions basades en la natura per superar problemes com l’adaptació al canvi climàtic, la sequera o les onades de calor, tinc la sensació que en realitat només es pretén domesticar-la i sotmetre-la a les necessitats de la ciutat aparador turístic en què s’ha convertit Barcelona. Parcs bonics amb la gespa verda i ben tallada, quasi idíl·lica, el paviment sense herbes que creixin entre les seves esquerdes per no embrutar les sabates dels vianants i tot dissenyat amb tiralínies. El paradigma del control i de l’ordre també quan parlem de natura a l’espai urbà.
Per tot plegat, potser és hora de deixar de banda les nostres idees preconcebudes sobre el verd urbà i començar a entendre la natura tal com és: desordenada, viva i imprevisible. Si volem ciutats per a les seves veïnes i no per als turistes, necessitem espais urbans naturalitzats i no només verds. Places, parcs, carrers i balcons colonitzats per una natura diversa, no artificial, que sigui la pedra de toc de l’adaptació de les ciutats i pobles al canvi climàtic. Una natura urbana que realment faci de les nostres ciutats entorns més saludables on viure.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
