Perforar o trepanar. Aquestes són algunes de les traduccions de la paraula Drill. Tanmateix, si algú coneix el concepte, segurament no serà pel seu significat en anglès, sinó per la música que cada cop està sonant amb més força als barris de l’extraradi metropolità.
Beny Jr, Reywer, Crie930, Bobe, Jaankee, Jordan Cubano, Jaziel i, per sobre de tots ells, Morad, un raper de l’Hospitalet que acumula desenes de milions –no és un eufemisme– de visites a YouTube. Ells són el que molts joves de menys de 20 anys escolten.
I en què consisteix aquest subgènere musical incipient a la Península emparentat amb el Trap i que ha vingut des de Londres però que té el seu origen a Chicago? El periodista Germán Aranda, una de les veus als diaris generalistes que més ha tractat aquest fenomen a casa nostra, defineix el Drill com un estil musical de bases rítmiques i greus inflats. Una mica com el Trap, però en la seva versió més dura. Amb tot, el Drill no es defineix tant per com sona, sinó per la cultura que l’envolta: una apologia clara de la violència.
El 2018, la policia de Londres demanava que tots els vídeos de Drill de YouTube al país fossin prohibits. El cos policial argumentava que la violència als carrers havia augmentat per culpa del nou estil de música, que als seus vídeos i lletres glorificava la vida de les bandes de gàngsters i l’ús dels punys i les armes per dirimir conflictes. Potser era una mica agosarada l’analogia i recordava a la que des de temps immemorials el poder fa amb allò que no comprèn: ja va passar amb el rock, amb el punk o amb el rap.
Sigui com sigui, el cert és que l’estètica del Drill no deixa indiferent. Grans blocs de formigó, aluminosi i uralita als barris més deprimits de la metròpoli, grups de joves encaputxats com si anessin a atracar un banc, actitud agressiva, oda a la criminalitat, lletres en les quals es parla obertament de traficar amb drogues, armes, pallisses i on la majoria de dones són putes.
Podem repudiar la violència que apareix al Drill, però caldria entendre-la: desigualtat i racisme
Ens podríem quedar aquí, en la descripció sensacionalista –i val a dir que classista– de torn. Però cal preguntar-se què hi ha darrere del Drill metropolità. Preguntar-se per què als barris amb les rendes més baixes de la metròpoli està sorgint aquesta expressió musical que a simple vista sembla més d’altres latituds, com del Bronx de pel·lícula que tenim al cap.
Cornellà i l’Hospitalet són les capitals catalanes del nou gènere. Ambdues ciutats metropolitanes tenen alguns dels barris més pauperitzats del país, on les rendes anuals per persona no superen els 8.000 euros. Són encara més poquíssims euros si els comparem amb les rendes d’altres zones: més de 38.000 a les Tres Torres de Barcelona.
Són barris, a més, constantment estigmatitzats pels mitjans de comunicació, i cantants com Morad –de la Florida– o Reywer no fan altra cosa que reivindicar amb orgull el lloc on han nascut i la vida de carrer que han viscut. Potser ho fan amb exageració, com el mateix Reywer en la seva cançó Sanidelbronx, quan referint-se a Cornellà diu: “No es broma, ésta es la zona más dura de Barcelona“. O fan com Morad, conegut com a M.D.L.R., que en francès significa “Mec de la rue” (noi del carrer), quan canta: “Vive entre chicos pobres, pero no pobrecitos“. Sens dubte, el cantant hospitalenc ha estat el millor a capturar el ressentiment de molts joves de barri per convertir-lo en orgull. D’aquí els milions de seguidors.
El periodista cultural Daniel Madjody, en una entrevista per a la revista Time Out, afirmava que el Drill neix de la situació socioeconòmica que es viu a l’Estat. Si el 2013, amb la crisi del totxo, va néixer el fenomen del Trap, ara, amb la pandèmia, el que s’estila és aquest nou subgènere. “Han perdut un any de les seves vides i ja veurem com acaba tot. Probablement els seus pares han patit un ERTO o els han desnonat… A aquesta gent li ha tocat viure un moment molt dur. No m’estranya que escoltin música violenta, rupturista i més antisistema”, afirma Madjody.
.
El jovent de l’extraradi té motius per estar enfadat, i ho canalitza amb música de batalla i amb una sort de nihilisme que es basa en una obsessió malaltissa pels diners, les cadenes d’or, els cotxes de luxe o les visites a YouTube i a TikTok. No és estrany, ja que en els temps del capitalisme de plataforma, els likes a les xarxes són al·legoria dels mateixos diners. “Quiero llegar a mi primer millón“, diu Jordan Cubano per parlar, no del milió d’euros, sinó del milió de visites als seus vídeos.
Davant d’un mercat amb un atur juvenil disparat, on un de cada quatre menors de 25 anys no té feina a Catalunya, aquest jovent veu en la música la forma ràpida de canviar la seva sort. Pot sorprendre la seva visió dels diners estretament lligada als postulats capitalistes més individualistes. De totes maneres, qui des d’una posició de privilegi pot dir a aquests nois que és més noble no voler gaudir d’una vida millor? Qui pot dir-los que s’esforcin per buscar feina quan segurament els seus sous no superaran els 1.000 euros?
Així mateix, la majoria de cantants de Drill metropolità són nois catalans amb pares i mares vinguts de països estrangers, els que amb malvolença o desconeixement molts anomenen de “segona generació”.
Resulta contundent veure com en els videoclips dels artistes del gènere hi apareixen de forma recurrent les banderes d’Algèria, el Marroc, Colòmbia, Perú o Veneçuela. Banderes que aquests joves onegen amb orgull, com si una part del seu cor estigués a la nació on van néixer els seus progenitors, la pàtria perduda. Com si la seva identitat viatgés des dels països dels quals els seus pares van marxar fins al barri on viuen. Sense parades intermèdies.
En els temps del capitalisme de plataforma, els likes a les xarxes són al·legoria dels mateixos diners
Res de catalanitat, ni d’espanyolitat. Són sentiments que no existeixen. De fet, molts d’ells vesteixen amb samarretes d’equips de futbol estrangers, com la del PSG francès –emblema de diversitat per a molts joves–, i fins i tot alguns, com Morad, prefereixen lluir la samarreta de l’etern rival dels barcelonins, la del Reial Madrid. És el seu combinat favorit o podem conjecturar que el vell símbol de cohesió social que era el Barça ha mort per a aquest jovent? Per si en quedava algun dubte, només fa falta veure com en Drill el francès o l’àrab s’intercala amb un castellà trufat d’anglicismes. Malauradament, el català fa temps que va deixar de ser el Barça dels idiomes.
No ha de ser fàcil sentir-se part d’una comunitat –per molt imaginària que sigui– quan qui t’ha de protegir és el teu màxim enemic. Des de Sos Racisme assenyalen que el 45% de les persones d’aspecte no caucàsic havien estat algun cop identificades per la policia durant el 2018. Les identificacions per perfil racial que el mateix cap dels Mossos, Eduard Sallent, reconeixia que calia corregir en una entrevista a TV3 el 2020. Ell, però, feia servir un eufemisme per descriure el fenomen. “Biaix ètnic en les identificacions”, deia.
El color de la pell importa als ulls de la llei i, per això, els cantants de Drill no tenen cap recança a situar els Mossos o la Guàrdia Urbana al centre de les seves crítiques: “Los azules“, “los picolos“, “los monos“… La llista d’apel·latius és llarga.
Podem, per tant, repudiar la violència que apareix a les lletres i videoclips d’aquests joves, però caldria comprendre-la. Té dos cognoms: desigualtat i racisme. I caldria, també, evitar les romantitzacions d’aquesta contracultura, per altra banda extremadament masclista.
