Montserrat Tura

Talment com els éssers vius, les grans metròpolis tenen un determinat metabolisme que relaciona els elements consumidors (usos antròpics) amb uns elements generadors de recursos. Sovint calen complexos canals de distribució, que és el que denominem xarxes o infraestructures de serveis.

Els que agafem un tren de Rodalies per anar a casa no concebem aquest ésser viu com la ciutat de Barcelona estricta. I, tot defensant la personalitat dels nostres municipis, ens sembla evident que aquest ésser viu no podria existir sense la seva àrea metropolitana, una àrea que va més enllà de les delimitacions administratives.

De la bona simbiosi entre les diferents i diferenciades parts d’aquesta gran conurbació dependrà també la qualitat de vida dels que hi habitem. Si la simbiosi no es produeix, aleshores uns parasitem els altres, ens intentem aprofitar de tot el possible però no establim la necessària visió de conjunt que va intentar ser el Pla Territorial Metropolità i, sobretot, la informació que ens subministren tots els estudis previs i posteriors que s’han elaborat per expertíssims estudiosos dels fenòmens urbans.

Celebro l’aparició d’aquest diari perquè intenta oferir-nos informació i debat amb participació de mirades de diferents parts d’aquesta regió metropolitana, cada vegada més cosmopolita, cada vegada més complexa, cada vegada més desconeguda i amb menys projectes conjunts.

Barcelona ha d’acceptar que existeix en bona part per la generositat de municipis com Montcada i Reixac

Barcelona, ciutat estricta, no disposa de superfície per a determinades infraestructures i algunes ja les hem posat al límit, a la porta de la capital, i la resta a l’Hospitalet, com és el cas de la Ciutat de la Justícia. Barcelona ha d’acceptar que existeix en bona part per la generositat de municipis com Montcada i Reixac, que viu dividida per grans infraestructures viàries i ferroviàries que són la porta de Barcelona i de les quals no gaudeix, excepte en la part inferior i fosca dels grans viaductes de formigó.

La resta de ciutats acceptem que gràcies a Barcelona disposem de centres de cultura i esports, així com d’hospitals tecnològicament molt avançats on poden resoldre malalties que no pensàvem que fossin guaribles, que no tindríem sense la nostra proximitat. Però el sistema de canals que connecten els consumidors de serveis amb els generadors dels mateixos és molt complexa, i potser un dels problemes és que no acabem d’assumir el potencial d’aquesta complexitat ben planificada i gestionada.

Durant uns anys es va intentar que des de Vilanova i la Geltrú fins a Mataró, i des de la costa fins a l’emblemàtica muntanya de Montserrat, tot plegat fos considerat regió primera, no per raons de privilegi sinó de densitat poblacional. Alhora, cal entendre que la més gran regió europea densa, desenvolupada i cridada a jugar un paper capdavanter en conceptes de desenvolupament humà és la gran Euroregió del mediterrani occidental, de València a Montpeller, amb tot l’antic territori del regne d’Aragó i tot el Llenguadoc.

Tindrem temps per delimitar metabolismes dins dels metabolismes. Per començar, només vull anomenar aspectes imprescindibles i llocs que els fan possibles. Ho faig amb la clara intenció de subvertir un ordre d’importància de les ciutats. Totes són imprescindibles. No podem prescindir-ne de cap. A aquesta llista podem afegir tots els exercicis similars que ens vinguin al cap i mai abastarem la llista d’agraïments que la gran ciutat ha de fer als municipis, sense els quals no es pot analitzar l’estreta relació entre el desenvolupament d’un territori i les infraestructures que el serveixen. Sé que per a cadascú la llista de prioritats és diferent. No ho faig amb cap intenció de jerarquitzar.

La perifèria no vol ser suburbi i en moltes coses és exemple. La primera condició: que ningú ho oblidi

Si parlem de ferrocarrils, el vuit català només és possible entendre’l al nord per l’existència de Maçanet-Massanes i al sud per l’estratègica situació de Sant Vicenç de Calders. Un vuit que ha estat cabdal durant el segle XX i que Barcelona ha de plantejar-se com amplia els túnels en el seu encreuament perquè baixem sota la plaça de Catalunya i hi passi un tren cada 50 segons. El vuit tampoc existiria sense Mataró i Granollers al nord i Vilanova i Vilafranca al sud. Deixeu-me mencionar Ripollet, l’únic municipi de més de 35.000 habitants sense cap servei ferroviari.

Si parlem de reindustrialització, de noves fàbriques fent nous productes, més enllà de la logística i dels serveis turístics i de restauració, el sol industrial el trobarem a Castellbisbal, Barberà del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Parets, Lliçà de Vall…

Si parlem de corredors verds caldrà mencionar Mollet del Vallès, pel seu exemple únic del que volíem que fos i no va ser: la ciutat de ciutats amb el verd periurbà separant clarament cada ciutat. També hem de mencionar Santa Coloma de Gramenet, per la recuperació del corredor natural molt alterat, però recuperat, del Besòs.

En algun lloc hem de dir que el creixement de contenidors anuals que arriben al port de Barcelona mobilitzen més de 6.000 camions diaris que passen per les altres ciutats cap a destins diversos, centres logístics o CIMs de grans dimensions. I explicar que ciutats com la Llagosta destinen el 70% del seu territori a graelles logístiques poc eficients. Tren, tren i més tren per a passatgers i mercaderies.

De la bona simbiosi entre les parts d’aquesta gran conurbació dependrà també la qualitat de vida

Si bevem i usem aigua potable, cada dia hem d’agrair-ho a tota la conca baixa del Ter i a Abrera, Sant Joan Despí, el Prat de Llobregat, Cardedeu i molts altres municipis que en les seves entranyes tenen enterrades les grans canonades. Si parlem de gasoductes i oleoductes, ens hem de recordar dels molts estrets geogràfics i canals artificials. Pel que fa al gas, tenir present el gasoducte Magreb-Europa i la branca València-Barcelona-Bilbao, agraint especialment a Banyeres del Penedès i a Tivissa el seu paper en aquesta distribució.

Barcelona gestiona les seves emergències, però no pot fer-ho ignorant que tot allò que és bàsic ho pot tenir per les servituds que hem acceptat la perifèria. Una perifèria que no vol ser suburbi i que en moltes coses és exemple. La primera condició: el meu primer article és perquè ningú ho oblidi.

L’acte senzill de posar aigua a escalfar als fogons de la cuina ha requerit una xarxa i unes renúncies que no hem d’oblidar. Una memòria i un coneixement imprescindible per atrevir-nos a planificar el futur, el salt de dimensió, la mirada d’un desenvolupament humà que ja no parla, només, de creixement econòmic.

Si no prenem consciència de com batega aquest organisme viu, que remou les entranyes dels túnels, que fa vibrar els vidres de les finestres, que dona servei i ens xucla enginy, no podrem recuperar la idea d’equilibri, de ciutat de ciutats sapròfita que es presenta al món com a capital de Catalunya, però també d’una gran regió on tot és possible. Fins i tot fer bon vi a Alella al costat de les grans autopistes.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram