Barcelona manté viva la flama olímpica del 1992 i no descarta tornar a encendre el peveter el 2036. Així ho va manifestar fa dies el regidor d’Esports, David Escudé, en un acte a la seu de Foment del Treball. Doncs, per què no? Des del 1896, quan Atenes va inaugurar els primers Jocs Olímpics de l’era moderna, la capital grega va repetir el 2004. També els han acollit dos cops Londres i Tòquio. París és qui més vegades els ha organitzat, tres, xifra que el 2028 haurà igualat també Los Angeles. Les de Barcelona, encara avui, són considerades les millors Olimpíades de la història. Per què no tornar a embolicar-nos la manta al cap 44 anys després?
La capital catalana ha anat creixent i desenvolupant-se des del 1888 a cop de grans esdeveniments. L’Exposició Universal del 1888, la Internacional del 1929, el Congrés Eucarístic del 1952, els Jocs del 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures del 2004. Tots van dur associades grans transformacions urbanístiques i van contribuir a posar Barcelona al mapa del món.
Escudé, i també Gerard Esteva, president de la Unió de Federacions Esportives, que l’acompanyava a l’acte, van coincidir a defensar les grans competicions esportives com una de les vies per posicionar-se com a ciutat global, i d’aquesta manera atraure inversions i talent. Aquests dies s’està desenvolupant a les aigües barcelonines la Copa Amèrica, que ha de servir perquè la ciutat es consolidi com a capital europea i mediterrània de l’economia blava, la qual integra totes les activitats econòmiques relacionades amb el mar.
A l’agenda dels pròxims anys també hi ha la sortida de l’edició del 2026 del Tour de França, la prova ciclista més important del món. Aquest any, la sortida de la prova va tenir lloc a Florència. Uns 800.000 aficionats al ciclisme es van sumar als milers de turistes que cada dia arriben a aquesta ciutat italiana per ser víctimes de la síndrome de Stendhal. També s’està treballant perquè Barcelona sigui seu d’alguns partits del Mundial de futbol del 2030, que organitzen conjuntament Espanya, Portugal i el Marroc. Ara, Escudé posa sobre la taula tornar a organitzar els Jocs el 2036, prenent el relleu de l’australiana Brisbane, que ho farà quatre anys abans.
Tornem-hi. I si no pot ser el 2036, que sigui el 2040. O el 2044. Les noves generacions es mereixen viure aquesta experiència
Serà difícil que tornem a enlluernar el món amb una segona apoteosi olímpica, i difícil també dur a terme una transformació de la magnitud que vam viure el 1992. Va ser una transformació no només urbanística. Va ser també social. Els barcelonins vam tancar el capítol de la ciutat grisa i deprimida sorgida de dècades de postguerra. Vam descobrir una Barcelona de colors, una Barcelona que es va posar guapa, i l’orgull de ser d’aquesta ciutat.
I tot va començar el dia que el COI va nominar la capital catalana. Aquella mateixa nit, molts vam anar a l’avinguda Maria Cristina a rebre les autoritats que portaven els Jocs sota el braç des de Lausana. Recordo aquella imatge de l’alcalde Pasqual Maragall saltant a l’escenari amb aquell abric que semblava que li havien donat. Tres anys després, vam tornar a sortir espontàniament gairebé de matinada per rebre els pilots del ral·li París-Dakar, en una etapa de la dura carrera que s’endinsava per primer cop a Espanya. No hi havia res organitzat. Va ser tot improvisat. Ningú s’esperava que milers de barcelonins sortissin al carrer. Jo era a la Meridiana cobrint la notícia i la gent estava entusiasmada. Els pilots no s’ho creien. No sabien ben bé què estava passant.
Un dels grans llegats dels Jocs va ser precisament democratitzar definitivament els esports. Fins i tot els considerats més elitistes. Al Port Olímpic va obrir el Centre de Vela i a Montjuïc, l’escola municipal d’hípica de la Foixarda. I el Centre de Tenis. Piscines i poliesportius també es van omplir d’activitats. L’esport ha servit per integrar nouvinguts i reforçar la cohesió social. Per això s’entén aquesta vocació per acollir grans esdeveniments esportius internacionals.
Captar-los té molt mèrit, ja que les candidatures s’han de treballar molts anys abans, fins i tot superant mandats i que siguin altres els que recullin els èxits. Els del 92 han estat model per a altres ciutats organitzadores dels Jocs. Més enllà de les gestes esportives, tothom admira Barcelona per haver estat la ciutat que més beneficis en va treure. Ningú l’ha superat.
Està clar que és improbable que es repeteixi aquell entusiasme col·lectiu que vam viure fa gairebé mig segle. Però qui va dir por? Tornem-hi. I si no pot ser el 2036, que sigui el 2040. O el 2044. Les noves generacions es mereixen viure aquesta experiència.
