Ferran Falcó

Vostès, com jo, són ciutadans de la gran ciutat. De la Barcelona metropolitana. De qualsevol de les ciutats que la coronen. Vostès, com jo, saben els problemes que tenim a les nostres ciutats. Problemes que deriven de les diferències entre els nostres barris, de les diferències entre els nostres nivells de renda.

És recurrent el debat sobre l’instrument (caduc) del Pla General Metropolità de 1976 d’ordenació urbanística, i sobre la necessitat de fer-ne un de nou. És una mena de misteri (o potser no ho és tant) per què, si tothom creu que una cosa no és útil, ningú la vol canviar per una de nova. La veritat és que aquell PGM ja no existeix i ha patit milers de modificacions. L’hem fet nou, de mica en mica.

Així les coses, seguir discutint si cal un nou Pla General Metropolità s’ha convertit en un debat estèril, perquè avui els nostres ajuntaments ja no són els de 1976. Ni comencen de zero ni en molts casos estan disposats a cedir capacitat d’autogovernar-se, sobretot perquè la majoria han fet molt bona feina. Tinc la impressió que només volen un nou Pla els que volen escriure’l, però que els ajuntaments prefereixen seguir dissenyant el seu futur amb els seus equips. Sense aquesta voluntat, que no acabo de veure, plantejar grans debats acaba frustrant expectatives.

La dinàmica de pilotar l’urbanisme està consolidada entre els ajuntaments i en constitueix un tret fonamental

Aquest fet, i també la bona feina que moltes administracions locals poden exhibir, legitimen la preferència per mantenir el lideratge del planejament urbà a escala local. I existeix la recança d’obrir processos de decisió que puguin encallar o malmetre relacions institucionals que, amb més o menys soroll, són sòlides. Cal recordar, a més a més, que molts ajuntaments democràtics van heretar la majoria de pitafis urbans que tenim al territori i que aquest fet els ha obligat, sovint, a emprendre actuacions urbanístiques per dotar-los de més coherència i millors serveis. La dinàmica de pilotar l’urbanisme està consolidada entre els ajuntaments i en constitueix un tret fonamental.

Dit això, la governança d’aquesta “gran ciutat” és un repte permanent i un “contracte” que cal renovar. Ho és per la necessitat d’adaptar el territori al canvi climàtic, per la densitat humana que hi habita, per les diferències –massa– que hi ha entre els nostres barris. I aquí, i en aquest punt, és on cal aturar-se per esmenar la plana als qui als anys 2000 escrivien que les ciutats havien de competir entre elles. Potser durant un temps era cert, però avui això ja no pot ser així. Primer, perquè totes elles ja disposen dels mínims –molt més que això– serveis que donen qualitat als seus ciutadans i, segon, perquè avui els reptes planetaris ens obliguen a exigir que cooperin. Més enllà de l’àmbit metropolità, tampoc necessitem una gran autoritat contraposada al govern del país ni una capital que disposi i imposi a la resta de ciutats que li són corona. Vàrem llegir fa uns dies que els alcaldes de Sant Adrià de Besòs i Badalona, amb l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, aixecaven la veu i explicitaven una voluntat de cooperació per ser escoltats, i un lament respecte al paper que des de Barcelona se’ls reservava.

No necessitem una gran autoritat contraposada al govern del país ni una capital que disposi i imposi a la resta de ciutats que li són corona

És exigible que la gran ciutat, aquestes que li són corona i el govern del país cooperin en lloc de competir. És exigible que plantegem una aliança de país entre el món rural i l’urbà. I és exigible que fugim del model “México DF” per fer de la capital un lloc agradable i compartit per tots els ciutadans de Catalunya, i no una megacapital que es contraposi al rerepaís. El que jo voldria és un país amb capital, farcit de corones que no necessitin contraposar-s’hi. I voldria, com a badaloní, viure també Barcelona com si fos la meva pròpia ciutat. Com més important sigui Barcelona, més importants seran les ciutats del seu voltant, i a la inversa. Fer una gran capital amb reptes compartits, respectant les pròpies identitats locals. Aquesta seria la fórmula que hauríem de renovar.

Perquè aquesta cooperació necessària entre ciutats i govern, en algunes matèries, s’ha fet. I s’ha fet prou bé. El transport públic n’és un dels exemples reeixits, com ho és la xarxa de salut o la d’educació. Tenim el repte, però, de fer una metròpoli pròspera, digital i verda. I això passa per prendre decisions que l’allunyin de l’especulació, però que l’acostin a la incentivació de l’activitat econòmica i a una inversió publicoprivada de primer ordre per fer-la tan autosuficient com sigui possible. Necessitem un urbanisme, no tàctic, sinó pràctic. No podem acceptar, no és normal i sobretot no és bo, que portar un planejament a la pràctica pugui trigar una dècada, quan va bé. No pot passar, i passa, que tinguem tants solars buits de promotores immobiliàries que van passar a millor vida, com solars buits públics que havien de ser equipaments que no s’han fet, mentre els ajuntaments disposen –alguns més que d’altres– de suficient finançament per aixecar-los. El que cal és revisar quins no s’han fet i reprogramar-los per adaptar-los a les noves necessitats, i fer-ho posant en marxa una aliança amb el món privat, que sigui guanyadora per al conjunt de la ciutadania. Es tracta, en definitiva, d’actuar amb la mentalitat dels que ocuparen els ajuntaments o el govern de la Generalitat amb la represa democràtica: amb ambició per millorar cada racó, amb passió per la feina i amb voluntat de construir prosperitat a cada pam de territori.

Ferran Falcó, president de Restarting Badalona