“Crec que més que un creixement d’ERC, el que s’ha produït és una reordenació del mapa nacionalista, ara independentista. Si ens hi fixem, aquí a Viladecans ja havíem tingut cinc regidors d’aquest àmbit, tots de CiU. Més aviat, doncs, s’ha produït una reordenació: el que era Convergència ha desaparegut del Baix Llobregat i aquest espai, en part, l’ha agafat ERC i una altra part encara està orfe”. Són paraules de l’alcalde de Viladecans, Carles Ruiz (PSC), en una entrevista amb el Línia pocs mesos després de les eleccions municipals del 2019. A la seva ciutat, ERC acabava d’assaltar la segona posició, amb 5 regidors, i li preguntàvem si el preocupava el creixement dels republicans al Baix Llobregat amb vista a les eleccions espanyoles d’aquell mateix any.
La resposta de l’alcalde Ruiz em va venir al cap com un flaix quan la setmana passada llegia que Esquerra Republicana es marca com a gran objectiu per a les eleccions municipals del 2023 guanyar terreny al cinturó roig. Ho explicava Oriol Junqueras en declaracions a Nació Digital, en les quals remarcava que és aquí on el seu partit té més “terreny per recórrer” i on destinarà més esforços.
Sense pretendre convertir aquest article en una anàlisi de dades exhaustiva –per fer això ja hi ha politòlegs i periodistes especialitzats més capaços que jo–, sí que m’agradaria contrastar una mica el raonament de l’alcalde de Viladecans. Perquè, d’entrada, a la seva ciutat té raó. Les dades: 1999, CiU 5 regidors, ERC 0; 2003, CiU 5, ERC 2; 2007, CiU 4, ERC 2; 2011, CiU 4, ERC 0; 2015, CiU 0, ERC 3; i 2019, Junts –CiU ja era història– 0, ERC 5. Resumint, a Viladecans s’ha passat dels 5 regidors de CiU i dels 0 d’ERC del 1999 als 0 regidors de Junts i als 5 d’ERC del 2019. Clavat. És cert que CiU no era independentista i que Junts és un partit nou, però si els prenem com a referència analítica i tenim en compte la substitució pràcticament hegemònica del nacionalisme per l’independentisme, la reordenació de la qual parlava l’alcalde Ruiz sembla clara, almenys a Viladecans.
Si l’independentisme vol seguir creixent en aquest territori, el primer pas és reconèixer-li la seva importància i que la seva gent se senti valorada
Mirem altres ciutats, sense anar tan enrere. L’Hospitalet: 2011, CiU 4 regidors, ERC 0; 2019, Junts 0, ERC 5. Cornellà: 2011, CiU 2 regidors, ERC 0; 2019, Junts 0, ERC 4. Santa Coloma de Gramenet: 2011, CiU 2 regidors, ERC 0; 2019, Junts 0, ERC 3. Sant Boi: 2011, CiU 3 regidors, ERC 0; 2019, Junts 0, ERC 5… Sembla que l’alcalde Ruiz, en general i més enllà de la seva ciutat, té part de raó: el declivi de l’espai convergent al cinturó roig i, en paral·lel, l’ascens dels republicans es contraresten. Però les dades també semblen indicar que la suma final dels dos partits avui és lleugerament més alta que fa 10 anys. A l’Hospitalet, 1 regidor més. A Cornellà, 2 regidors més. A Santa Coloma de Gramenet, 1 més. A Sant Boi, 2 més…
És una anàlisi ràpida i, per descomptat, sense cap altra voluntat que recordar al lector, amb una pinzellada analítica, com han anat les coses durant l’última dècada en aquest territori. Perquè veient aquestes dades, sembla lògic que Junqueras no en faci una lectura triomfalista i, en canvi, afirmi que el seu partit –i hi podem afegir l’independentisme en general– encara hi té molt “terreny per recórrer”. La pregunta clau, però, és com aconseguir-ho. El líder dels republicans diu que s’han de redoblar els esforços per “explicar-se i convèncer” i aposta per enfocar el discurs cap a la denúncia de la “monarquia corrupta” o assenyalant l’Ibex 35 i la repressió de l’Estat. Serà suficient?
És difícil de respondre-ho. En les eleccions municipals, cada ciutat és un món. I a la majoria, les preocupacions locals són les que acaben decidint els resultats electorals. Ho saben bé els socialistes, que malgrat el sotrac global que van patir amb l’amenaça taronja de Ciutadans, s’han refet i governen amb generalitzada placidesa al cinturó roig. I ho fan aplicant fórmules de proximitat i parlant d’allò que detecten que preocupa la seva gent en el dia a dia, començant per la neteja, seguint per la seguretat i fent discursos de kilòmetre 0. Però, sobretot, cultivant l’orgull d’aquests barris. Treballant l’autoestima. Parlant-los des de dins i no des de fora. De tu a tu, mai per sobre de l’espatlla. Un manual que, mirant-me el meu gremi, també valdria per a un gran periodisme que ha tractat massa sovint aquest territori com el pati del darrere de Barcelona, quan no l’ha silenciat.
Allò de la nació contra la gran ciutat, que van protagonitzar Pujol i Maragall, és l’antítesi del que hauria de procurar l’independentisme
Per això crec que és cabdal per a l’independentisme que líders com Junqueras afirmin que l’àrea metropolitana “no és que sigui una zona estratègica políticament, sinó que és una zona estratègica per al país”. O, en paraules de ja fa més anys del president Carles Puigdemont, que “l’àrea metropolitana és una estructura d’Estat”. Perquè si l’independentisme vol seguir creixent en aquest territori, el primer pas és reconèixer-li la seva importància i que la seva gent se senti valorada. Allò de la nació contra la gran ciutat, que van protagonitzar Jordi Pujol i Pasqual Maragall i que alguns –com Ada Colau– encara recorden de tant en tant, és l’antítesi del que hauria de procurar l’independentisme. Perquè d’allò encara queden molts pòsits. Només cal trepitjar les ciutats que he enumerat més amunt i parlar amb els seus alcaldes i alcaldesses. El passat sempre acaba supurant.
Començar per cicatritzar-lo i reafirmar-se en l’imaginari de la Catalunya sencera sembla un bon punt de partida per a qualsevol que vulgui fer créixer l’independentisme al cinturó roig. El 2023, però sobretot més enllà.
Arnau Nadeu, director editorial del diari Línia
