Al llarg d’aquesta dècada, i sobretot a partir del 2010, el debat nacional i l’horitzó de construir un país nou ha canalitzat la necessitat de resposta a diversos atipaments de la societat envers la política institucional: retallades, pèrdua de drets, corrupció, desafecció, falta d’oportunitats, etc. El que ha passat els darrers anys a Catalunya no ho podem explicar només a partir de l’eix nacional, i és possible que, si no ens adonem de la seva complexitat i exigència, ens allunyem, cada dia més, de la resposta. El moviment sobiranista s’ha d’entendre com una resposta a un canvi d’època. La necessitat de respostes a un canvi d’època, en part, expliquen el fenomen sobiranista i el suport a la “utopia disponible” que suposa la construcció d’un país nou.
En massa ocasions s’ha pensat més en el curt termini, en la jugada ràpida i en la competència electoral que no pas en l’objectiu possible. La polèmica sobre la composició de la Taula de diàleg entre el govern de l’Estat i el Govern de Catalunya els darrers dies n’és una prova. Es confirma que hi ha uns actors polítics a Catalunya que encara creuen en una estratègia basada més aviat en gestos simbòlics i en una lògica més “proclamativa” que de construcció nacional.
Tenint en compte els atipaments acumulats, el resultat del balanç pot portar a la frustració de tota una generació. Quelcom que el país no es pot permetre. Ho podem veure contínuament en una frustració que travessa especialment la gent jove, amb dades preocupants sobre la seva poca perspectiva de futur; sobre la desesperança i la incertesa amb què miren el futur. La pandèmia també ha fet que es concentrin moltes de les frustracions acumulades durant els darrers anys. Una reacció indestriable de les conseqüències de la crisi nacional, però també econòmica, política i institucional que començava el 2008.
Mirem on som a Barcelona: la taxa d’atur creix i impacta de manera diferent segons l’origen, la renda i els barris. El 2020 la xifra de joves d’origen migrant aturats doblava la dels autòctons, i l’atur dels joves residents en barris de rendes baixes multiplicava per tres el dels joves de barris benestants. I si parlem d’habitatge, d’entre la gent jove emancipada, gairebé un de cada tres té dificultats de pagament de les despeses d’habitatge. Una generació, una ciutat, un país, en definitiva, que necessita respostes al canvi d’època.
Si fa uns anys ens haguéssim imaginat que l’independentisme podia penetrar amb força a l’àrea metropolitana, no ens ho hauríem cregut
Davant dels esgotaments d’un canvi d’època i les tensions destituents que se’n deriven, és necessària una resposta en clau constituent per a la construcció d’una nova època. Una resposta que cal donar des del dia a dia, especialment des de la proximitat; des dels municipis. El millor remei davant la frustració és aprendre dels errors i oferir respostes. I això passarà per una política que s’apropi i s’assembli més a una societat que ha canviat molt en els darrers anys i que exigeix que oferim noves respostes: als canvis residencials, a la mobilitat, al turisme, a la transformació digital, a l’agenda verda, a l’agenda feminista… És a dir, modernitzar la política, amb institucions renovades al servei de la gent, però, sobretot, amb una agenda substantivament nova de polítiques públiques que lideri les transformacions necessàries en un context generalitzat de canvis.
Una estratègia constituent que arrossegui una “majoria possible” d’aquells que compartim els grans consensos de país. Hi ha una majoria possible, i és la majoria necessària per ser més forts i poder avançar.
Si fa uns anys ens haguéssim imaginat que l’independentisme podia penetrar amb força a l’àrea metropolitana, no ens ho hauríem cregut. Els darrers resultats del 14-F confirmen que cada vegada més gent s’agrupa al voltant dels valors progressistes, republicans i independentistes. I aquest suport només pot créixer si som útils a la gent, perquè per fer passes endavant no existeixen dreceres ni fórmules màgiques.
Venen temps de lluites a diferents ritmes i escales: la construcció nacional, la negociació bilateral amb Espanya, el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític a nivell internacional, la confirmació que el sobiranisme pot governar les nostres ciutats i pobles, etc. Lluites que requeriran lideratges múltiples i una ciutadania que, com sovint en els darrers anys, estigui també activa i, si cal, un pas per davant de les institucions. Però també necessitem unes institucions que estiguin a l’altura del moment, amb un lideratge fort i que sàpiguen dibuixar com seria el país que anhelem.
El país no es pot permetre continuar reivindicant la seva sobirania sobretot en el pla simbòlic, mitjançant la gesticulació, i apel·lant a una part cada vegada més petita de la nostra societat.
Fa deu anys va iniciar-se una crisi que ens va evocar a noves preguntes i reptes als quals donar resposta. Una crisi que posava de manifest la fi d’una època. La clau els pròxims anys és com construïm un país nou, una Catalunya nova, mentre donem resposta a aquest canvi d’època. Només així és com podrem ser més i més forts. Només així podrem avançar amb una majoria possible.
Elisenda Alamany, regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i consellera a l’AMB
