Marc Cerdà

La decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d’anul·lar la Zona de Baixes Emissions de Barcelona ha embolicat una mica més una mesura ja de per si polèmica. Encara més quan només fa uns dies es volia ampliar als municipis de més de 20.000 habitants. Són dies intensos i amb una forta polarització entre detractors i partidaris de la mesura. Posicions enrocades que no admeten alternatives i matisos en el debat. Però penso que la qüestió és prou complicada per donar-nos cinc minuts per reflexionar-hi una mica.

La crua realitat és que, a hores d’ara, Barcelona i la seva àrea metropolitana tenen una de les pitjors qualitats de l’aire d’Europa. Un aire que respirem, que podríem considerar il·legal i que és el responsable de milers de morts prematures cada any, així com de greus afectacions per a la salut de la població. Indubtablement, la principal font d’aquesta contaminació atmosfèrica són els cotxes i, de fet, Barcelona ostenta el lamentable títol de ser la ciutat d’Europa amb més densitat de vehicles.

L’any 2020, l’Ajuntament de Barcelona, pressionat per les denúncies constants de la Comissió Europea i de les entitats ecologistes, va decidir aplicar, en la meva opinió, la mesura menys efectiva, més conservadora i més anticlimàtica per reduir la contaminació atmosfèrica a Barcelona: la Zona de Baixes Emissions.

Menys efectiva perquè les dades indiquen que la disminució de la contaminació atmosfèrica no és l’esperada. Sobretot si tenim en compte la importància que li va donar l’Ajuntament de Barcelona com a eina definitiva per millorar la qualitat de l’aire. Hi ha molts motius que ho expliquen, entre ells que qui va necessitar continuar circulant i tenia prou capacitat econòmica va adquirir nous vehicles. Una tendència que es repetirà, molt probablement, si s’apliquen noves restriccions, aquest cop als vehicles d’etiqueta B.

Més conservadora perquè, fet i fet, des de la posada en marxa de la Zona de Baixes Emissions de Barcelona el nombre d’anuncis i la venda de cotxes amb distintius ambientals aptes per circular-hi continua augmentant. L’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat van jugar la carta de la renovació dels vehicles més vells perquè això permetia continuar venent cotxes i esmorteir la pressió del lobby automobilístic. I els hi ha sortit bé.

És la mesura menys efectiva, més conservadora i més anticlimàtica per reduir la contaminació atmosfèrica a Barcelona

I més anticlimàtica perquè obliden deliberadament que els vehicles potencialment menys contaminants no suposen un avenç en termes ambientals i climàtics. D’una banda, perquè una gran part de les emissions de CO2 i de contaminants atmosfèrics d’un cotxe, de combustió o elèctric, es produeixen en el procés de fabricació, i aquestes emissions s’emeten, valgui la redundància, lluny d’on s’utilitzen els vehicles. I, d’altra banda, perquè les emissions de CO2 associades a la seva fabricació s’amortitzen només després de dècades d’ús.

Per aquests tres motius, penso que és una frivolitat i una irresponsabilitat, climàtica i ambiental, alimentar una política de substitució sense aturador dels vehicles antics per nous, encara que siguin sobre el paper menys contaminants o elèctrics. Encara més quan el que reclamen les expertes en mobilitat i energia és reduir a la mínima expressió el parc automobilístic i no, senzillament, renovar-lo.

En el camp polític, que la dreta política i mediàtica defensi a ultrança el vehicle privat és esperable. El problema el trobem quan aquesta defensa del cotxe menys contaminant i elèctric ve de les files de partits progressistes com Barcelona en Comú o Esquerra Republicana. És un problema, sobretot, perquè les Zones de Baixes Emissions són un llop amb pell de xai. Un artefacte de propaganda verda que permet legitimar polítiques anticlimàtiques que una gran part de l’electorat d’esquerres no acceptaria. I aquesta no és la manera de fer de l’ecologisme.

Si l’esquerra vol guanyar la batalla política i cultural de la transició ecològica no pot fer-ho alimentant amb subterfugis les velles polítiques contaminants. Barcelona en Comú i Esquerra Republicana, partits amb importants responsabilitats de govern, farien bé de prendre’n nota i aprofitar el context per aplicar mesures reals que redueixin l’ús del vehicle privat. Això significa moltes coses, des de la pacificació total dels carrers fins a la construcció d’una xarxa de ferrocarrils digna. Oferir alternatives econòmicament assequibles per a les classes populars i fer del transport públic, la bicicleta i l’anar a peu els eixos vertebradors de la mobilitat sostenible. Perquè diguin com ho diguin, els cotxes no són mobilitat sostenible.

Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic

WhatsAppEmailXFacebookTelegram