Si vingués un extraterrestre al planeta Terra i només mirés la televisió i els actes públics que s’hi emeten pensaria que el 80% de la població és masculina i només hi ha un 20% de dones. Res més lluny de la realitat: demogràficament, el món és paritari, amb un 49% d’homes i un 51% de dones. Tanmateix, segons dades de #DóndeEstánEllas, la iniciativa impulsada el 2018 per l’Oficina del Parlament Europeu a Espanya per visibilitzar les expertes en els debats públics, els actes on només hi ha ponents homes van passar de 588 el 2020 a 1.176 l’any passat. I això que estem sota la influència del #MeToo.
Recentment, les imatges de Nadia Calviño, vicepresidenta primera i ministra d’Afers Econòmics i Transformació Digital, en què rebutjava fer-se una fotografia al costat dels organitzadors d’un esdeveniment sobre lideratge a Madrid per tractar-se de l’única dona van fer la volta al món. La vicepresidenta manifestava d’aquesta manera el seu rebuig als manel, és a dir, els fòrums públics que només donen veu als homes. Manel és un terme anglosaxó que és la suma de les paraules man, home, i panel, panell.
El gest de Calviño no és quelcom aïllat, sinó una mostra creixent de rebuig a la colonització de l’esfera pública per part dels homes. Altres iniciatives, com #OnSónLesDones, #AllMalePanel, #HayMujeres, #NoHayDebateSinMujeres o #WomenAlsoKnowStuff (les dones saben coses) també qüestionen, tant a nivell nacional com internacional, els fòrums i debats on només participen senyors, al mateix temps que promouen i visibilitzen senyores.
Els actes on només hi ha ponents homes van passar de 588 el 2020 a 1.176 l’any passat
Les dones també som invisibles en l’esfera pública digital. Així ho revela un estudi recent elaborat i publicat per Llorente y Cuenca que assenyala que només en un de cada quatre missatges de Twitter es fa referència a una dona. Per què hi ha tan poques veus femenines? Twitter és una representació –encara que defectuosa– de la realitat, de manera que no és d’estranyar que les dones hi siguem invisibles. També ho som al món real: les xifres de l’ONU confirmen l’escassetat de governs paritaris –el 2021 només ho han aconseguit 14 països– i que el 75% dels parlamentaris al món són homes. Només el 8% de les empreses del Fortune 500 tenen una dona com a CEO i els càrrecs directius als mitjans de comunicació també escassegen, segons dades recollides a l’estudi referenciat de Llorente y Cuenca.
Més enllà d’aquesta obvietat, Twitter és una xarxa social per a dones? És un lloc que permeti el diàleg i el debat? L’abril de 2021, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, amb gairebé un milió de seguidors, marxava de la plataforma en considerar que aquest canal reclama una presència permanent (si no dius coses tota l’estona, l’algoritme et penalitza), sobrerepresenta les polèmiques i els discursos d’odi i està ple de comptes falsos comprats per l’extrema dreta. Diu Colau que “a la política li sobra soroll, testosterona i proclames de tuit fàcil, i necessita més empatia, complexitat, escolta, pedagogia i matisos”.
Twitter, si vols ser visible, incentiva una manera de comunicar basada en la testosterona: has de marcar terreny permanentment (encara que no tinguis res a dir, cal que diguis alguna cosa), t’ha d’agradar el cos a cos (les coses les has de dir en contra d’algú altre, buscant generar polèmica) i has de demostrar que ets qui la té més llarga (el que dius no s’ha d’ajustar a la veritat, ans al contrari: és millor si fas una hipèrbole, ja saben, allò que la realitat no t’espatlli un bon titular, o un bon tuit en aquest cas).
Potser caldria repensar el disseny i les funcionalitats de Twitter si volem una esfera pública digital paritària. Així les coses, existeix la possibilitat que les dones, algunes dones, vulguem ser invisibles.
