David Fernàndez

«Foren els ulls terriblement cansats de l’Amat-Piniella
allò que més coses em van saber dir
del que havia significat l’infern nazi»
Montserrat Roig

Diumenge 12 de juny. Dos quarts de dotze. Calorada. Ginestar. A tocar de l’Ebre. L’Església Vella, fresca i senzilla, és plena de gent. Inusualment. I no és pas per la canícula. Més de cent persones en un municipi que no arriba a les vuit-centes. S’hi ret un solemne homenatge a Joan Borràs i Benaiges, l’únic ginestarol que va perir als camps nazis. A Gusen, dins del complex industrial de la mort de l’infern de Mauthausen. Un mal dia de novembre de 1941. La seva filla, Pepita Borràs, seu a primera fila. Hi parla l’alcaldessa, Conxita Pujol, el regidor Francesc Sabater, ànima de la recuperació, i Rosa Toran, membre de l’Amical de Mauthausen. Una Amical que enguany celebra el 60è aniversari del seu naixement –sota la dictadura que va enviar als camps els republicans i contra l’oblit que pretenia no deixar-ne ni rastre– i sense la qual el nostre país seria més pobre, brut, trist i dissortat. Però nord enllà, com escrivia Espriu, la gent no era –Ravensbrück, Treblinka, Dachau, Buchenwald– ni neta, ni noble, ni culta ni lliure.

L’acte, que aplega la crònica d’una vida estroncada per rellegir-la amb les vides de milers d’immolats, no acaba allà –demanar-se per què un veí de Ginestar acaba a Gusen porta a fer-se totes les preguntes i a tremolar amb les respostes. Sortint de l’església ens apropem a la plaça Francesc Macià. S’inaugura una placa d’homenatge presidida per una frase de la guiametana Neus Català: «La memòria no és venjança, és justícia». Memòria com aigua fresca, la gent es redistribueix sota les ombres. L’alcaldessa recupera unes paraules dominicals de la memòria extraviada de la deportada Mercè Núñez: «El diumenge era el nostre millor dia. Ens negàvem a deixar-nos envair per l’embrutiment». Paraules per a un diumenge a Ginestar. Recupera la paraula la Pepita Borràs –com si hagués clos, per fi, un llarg viatge inacabat–; en Juan Calvo, president de l’Amical; el delegat de la Generalitat a les terres de l’Ebre, Albert Salvadó; i en Vicenç Villatoro, en nom del Memorial Democràtic. No fa un mes que hem tornat de Mauthausen, a 1.900 quilòmetres de distància de Ginestar i amb tots els dolors del món de proximitat. La Pepita era la primera vegada que hi anava –i qui hi va mai deixa de tornar-hi.

En Villatoro ho rebla i ho clava i, en aquest buit suspès en el temps, reflexiona sobre l’aquí i l’allà. L’anvers i el revers. Un fet i el seu contrari. Un poble ebrenc i un lager austríac. Al capdavall, fer tornar Joan Borràs i Benaiges a casa seva és un acte integral de reparació, de reconeixement i de justícia. I de desig incert de garanties de no-repetició. No és obrir ferides, com diuen els inquisidors de l’amnèsia, és senzillament poder-les tancar. És no oblidar per no haver de veure com es torna a repetir –«si ha passat un cop, pot tornar a passar», va escriure un Primo Levi que fins diumenge poden visitar a El Born, Centre de Cultura i Memòria de Barcelona. Bagatge republicà de la deportació, quan sempre renaixem de les cendres, que en finalitzar els actes ens retrobéssim tots al ‘Sindicat’, a la cooperativa, també relliga passat, present i futur. Tot allò que van voler fer desaparèixer va resistir i roman encara.

Sabem que la memòria –la cultura– opera sobretot com a extintor, abans no sigui massa tard en el sotabosc de l’odi i la crueltat

Voldria creure que tota pedra –tota placa– fa paret. Defugint la temptació recurrent de recordar el maltractament institucional estructural, el llarg oblit planificat contra la deportació republicana als camps nazis, la desídia de molts governs i governants o el fet que no hi hagués cap mitjà de comunicació, avui deixarem el pessimisme per a temps millors. El que és vital, cabdal i nuclear és que Joan Borràs ha tornat a Ginestar –i gràcies, Pepita, gràcies, Amical, gràcies, Francesc, gràcies, Conxita. Resseguint allò al qual s’aferrava el bagenc Joaquim Amat-Piniella, quan sostenia que els deportats havien creat, enfront del nacionalsocialisme, la internacional del dolor: «Història de sofrença, aquesta, de terror, de mort i també d’esperança; la vida miserable i èpica ensems de multituds d’homes que, en la més aclaparadora de les impotències, troben recursos per a oposar-se al designi enemic d’anihilar-los; mescla de pintoresc i de dramàtic que presenta l’aiguabarreig de races, de nacionalitats i d’individus, obligats a la convivència més estreta; vicissituds d’un duel acarnissat que dura més de quatre anys entre les forces destructores del Camp i l’Home, que comença resistint-les, aconsegueix neutralitzar-les després i acaba vencent-les (…) Reeixir en aquesta comesa tindria el doble valor d’haver aportat la nostra veu en la requisitòria del món contra el nazisme i de tributar als companys perduts el més fervent dels homenatges i el més pietós dels records. Milions d’homes foren assassinats perquè estimaven la llibertat i contribuïren amb llur mort a la possibilitat que la llibertat sobrevisqués».

Han passat 80 anys des de l’assassinat a Gusen de Joan Borràs i no han passat ni deu dies des que ha tornat a Ginestar. Tan lluny i tan a prop, tan diferent i tan distint, aplego línies rere un cap de setmana que deixa l’extrema dreta com a guanyadora a les quatre circumscripcions de la Catalunya Nord, mentre una multitud d’incendis s’escampen –els forestals i els socials, els atiats i els soterrats. Però enmig del malson de la simultaneïtat, caldrà recuperar urgentment unes paraules de la Maria Bohigas, editora de Club Editor i de la indispensable trilogia sobre Auschwitz de Charlo Delbo –«Cap de nosaltres tornarà», va dir ella. La Maria les va pronunciar el 2019 quan rebia el Premi Nacional de Cultura. La Ribera d’Ebre, i per això les recupero, havia cremat. I aquells mots, perennes i rabiüts, encara ressonen i retrunyen en tots els sentits fins a un diumenge de juny a Ginestar: «Aquests dies un tros gran d’aquesta cultura s’ha cremat. Molts de vosaltres haureu vist aquella imatge tan punyent de l’incendi a la Ribera d’Ebre: enmig d’una estesa immensa d’arbres carbonitzats, un petit clap d’oliveres indemne. La cultura és això: un clap de conreu que atura el foc. Deixeu morir els conreus i no hi haurà qui l’aturi».

La frase transporta sense miraments cap a aquell novembre del 1941 –i tots els novembres del món–, on un tros de nosaltres va esvair-se en nit i boira i des d’on vam haver de tornar a renéixer quasi a les palpentes. Avui, a les portes del solstici d’estiu, sabem fa molt que la memòria –la cultura– opera sobretot com a extintor. I que qualsevol incendi s’apaga sempre a l’hivern. Abans no sigui massa tard en el sotabosc de l’odi i la crueltat. Mentrestant, i no és poc, gràcies, Ginestar.