Just havia acabat la guerra a Bòsnia i l’aleshores alcalde de Barcelona, Joan Clos, va encapçalar una expedició a Sarajevo el febrer del 1998 que va incloure càrrecs electes, tècnics i periodistes. Es tractava d’inaugurar algunes de les obres de reconstrucció que havia dirigit Barcelona i visitar altres espais.
Aquella expedició va arribar a la capital bosniana en una complicada i llarga combinació de vols durant tot el dia i en diferents grups. Ens vam anar instal·lant als hotels i es va fixar que ens trobaríem tots a la tarda al que es deia l’ambaixada de Barcelona, una oficina des d’on es coordinaven totes les accions de cooperació. En un determinat moment, tots els periodistes ens vam reunir per anar junts caminant al mencionat local. Teníem l’adreça, però ens costava molt orientar-nos a causa de l’orografia de la zona, on els carrers eren uns empinats camins d’escales.
Va ser en aquell itinerari que es va produir un fet que ens va canviar el xip a tots. Fins aleshores, l’aventura de Barcelona a Sarajevo, liderada per l’alcalde Pasqual Maragall, era rebuda amb escepticisme i molts dubtes sobre la seva efectivitat. Pensàvem, majoritàriament, que era una mena de postureig sense més ni més.
Estàvem com perduts enmig de Sarajevo incapaços de trobar l’adreça de l’ambaixada. Preguntàvem als vianants per aquell carrer i número que dúiem escrits en un paper. No ens entenien. Fins que al Gonçal Calvo, company de Catalunya Ràdio, se li va acudir dir en veu alta i assenyalant-nos: “Barcelona!”. Aleshores es va produir la gran revelació. Tothom semblava que de sobte ho entenia tot i un grup de ciutadans es va mobilitzar de seguida al nostre voltant. La cosa va acabar encarregant a uns nens que ens portessin al lloc. I així va passar.
Va ser fins i tot emocionant. Aquella reacció espontània ens va esborrar de cop l’escepticisme i ens vam adonar que allò de Maragall amb Sarajevo no era una maragallada. Era una acció de cooperació immensa que va fixar un important precedent en el món municipalista mundial.
Allò de Maragall amb Sarajevo va ser una acció de cooperació immensa que va fixar un important precedent en el món municipalista mundial
Maragall ho va impulsar gairebé en solitari, amb el suport d’alguns dels seus col·laboradors i personalitats com el ja desaparegut eurodiputat i activista a favor dels refugiats José María Mendiluce. Malgrat l’escepticisme generalitzat, l’exalcalde, tossut de mena, va tirar endavant i va designar Sarajevo com l’onzè districte de Barcelona, nomenant-ne fins i tot un gerent, Manel Vila, que amb el seu equip van poder dur un telèfon per satèl·lit a l’alcalde de la capital bosniana que durant molt de temps va ser l’única via de comunicació de la ciutat assetjada amb l’exterior.
Aquella estada a Sarajevo ens va canviar a tots els periodistes que hi vam anar per la via de les emocions. La primera va ser la manera com vam arribar a l’ambaixada descobrint que la gent sabia que important que havia estat l’arriscada cooperació de Barcelona durant el setge. Contra el que pensàvem a Catalunya, n’eren molt conscients i n’estaven profundament agraïts. També ens va colpir l’estat de destrucció que hi havia per tot arreu. Només podies caminar per sobre de les zones pavimentades. A la resta, encara hi havia perill de trepitjar una mina. Hi havia tombes a les zones enjardinades. Fins i tot l’alcalde Joan Clos no va poder amagar l’emoció quan els veïns del poble de Kasatici el van rebre amb un “Hvala –gràcies, en serbocroata–, Barcelona”, enmig d’una gran alegria perquè la nostra ciutat els havia reconstruït els habitatges.
Maragall, quan explicava la seva croada per Bòsnia, ho feia narrant un fet que va passar el 1991 durant la guerra contra l’Iraq. L’aleshores alcalde d’Atenes, Andonis Tritsis, un dia va agafar un avió fins a la ciutat jordana d’Amman i des d’allà es va dirigir amb cotxe a Bagdad, on va anar a veure el seu homòleg. Anava a dir-li que malgrat que Grècia, membre de l’OTAN, estava en guerra amb el seu país, els ciutadans d’Atenes no estaven en guerra amb els de Bagdad.
El gest de Tritsis va ser simbòlic, però va impressionar molt tot el món municipalista internacional, Maragall inclòs, fins al punt que li va inspirar el seu compromís fraternal amb Sarajevo. Va ser una de les coses que va recordar Manel Vila fa pocs dies en un acte a la Universitat de Barcelona que commemorava els 30 anys d’amistat entre les dues ciutats i que va aplegar moltes de les persones que van participar en aquella iniciativa. Entre elles, hi havia Jasmina Mujezinovic, que encara avui és la directora de la Fundació per la Democràcia Local, hereva d’aquella ambaixada que va obrir Maragall.
Jasmina em va recordar –de fet, inicialment pensava que era ella– una noia bosniana que vaig conèixer a l’ambaixada. Parlava un català perfecte, que va aprendre durant la seva llarga estada a casa d’un metge d’una població de l’interior de Catalunya, que l’havia atès després que fos metrallada a prop de l’aeroport de Sarajevo quan anava amb unes amigues. Aquell metge cooperant li va salvar la vida, però encara necessitava sotmetre’s a diverses operacions. I per això va decidir dur-la a casa seva fins que es recuperés del tot i la guerra s’hagués acabat. Aquella noia era molt jove, però sacsejada per una experiència horrorosa que l’havia fet madurar de forma accelerada. I em va dir una frase que mai més m’he tret del cap: “Soc musulmana i sé perdonar, però no oblido”.
Aquell dia vaig esborrar per sempre el meu escepticisme amb aquella croada de Maragall. Hvala, Sarajevo.
