Hi ha dos tipus de persones al món: les que cuinen i les que no. De quin sou, vosaltres? Entre els que cuinen n’hi ha de molt militants, dels que n’han après i acostumen a tenir un bon grapat de receptes que dominen i gaudeixen convidant els amics a taula. Al grup dels que no cuinen també n’hi ha de molt convençuts que deleguen en parents, habitualment la mare o la parella, i professionals que “per això hi són”, i així poden dedicar el temps i l’esforç a altres coses.
No cuinar no vol dir no tenir interès pel menjar i la gastronomia, que de forma global ha augmentat moltíssim en els últims anys. Avui més que mai sabem que “som el que mengem” i, per tant, dieta i salut van de la mà. L’ofici de cuiner té un prestigi social com no havia tingut mai, i alguns s’han convertit en estrelles mediàtiques. Els reality show televisius sobre cuina són líders d’audiència a tot el món i generen passions i polèmiques, com la recent de Master Chef amb el tracte cap als concursants, i en concret amb la participació de Verónica Forqué, sobre la que s’han vessat rius de tinta virtual.
(Em declaro integrant del grup dels que cuinen, però del subgrup dels que no suporten aquests programes, on se sotmet els concursants a situacions de pressió exagerada per provocar reaccions emocionals i explotar la fragilitat humana).
Reprenc el fil. Tot i aquest interès social creixent, els estudis diuen que el temps que dediquem a cuinar a casa ha disminuït a la meitat des dels anys 60. És evident que la incorporació massiva de les dones al mercat de treball és la raó principal de la fugida estadística de les cuines. També l’aparició i evolució dels aliments processats hi ha ajudat molt. Cada cop hi ha més gent totalment incapaç d’elaborar un plat senzill a la cuina. L’allunyament del compromís directe i físic del procés a partir del qual la matèria primera es transforma en aliments cuinats està alterant el nostre concepte de l’alimentació. Paradoxalment, ens interessa molt el menjar i la gastronomia, però ens interessa menys cuinar.
Cuinar és una activitat específicament humana; l’acte mitjançant el qual comença la cultura, segons Claude Lévi-Strauss. Només els humans cuinem, i els antropòlegs han vist que la litúrgia de cuinar i menjar és un element comú en gairebé totes les cultures. Tot sembla indicar que el procés de cuinar té un poder emocional o psicològic del qual no podem o no volem desprendre’ns. Per preparar plats, fins i tot els més normals i senzills, cal sotmetre els elements bàsics a un procés de transformació màgic que els converteix en una cosa suculenta i apetitosa que és molt més que la suma dels seus ingredients. Alquímia.
És raonable pensar que, si marxem de les cuines, correm el risc de deshumanitzar-nos una mica
L’antropòleg Richard Wrangham, de la Universitat de Harvard, va encara més lluny i afirma que va ser el descobriment del fet de cuinar el que ens va diferenciar dels primats i ens va convertir en humans. Cuinar els aliments facilita la digestió, i això va fer que els humans poguessin dedicar més energia i recursos metabòlics a altres propòsits, cosa que va facilitar el desenvolupament del cervell. El fet d’asseure’ns junts per compartir el menjar ens va civilitzar. Cuinar ens va fer més socials, més cívics; ens va permetre ampliar la capacitat cognitiva a costa de la digestiva: més cervell i menys estómac. Per tant, cuinar pot haver estat la clau evolutiva dels humans. Al voltant del foc ens vam fer persones.
J.A. Brillat-Savarin, un dels més coneguts gastrònoms i que dona nom a un excel·lent formatge francès, ja va anunciar-ho el segle XVIII: “Cuinar ens ha convertit en el que som”.
Cuinar ens fa menys dependents i ignorants, més autònoms i responsables, més conscients del que ens fa bé, ens dona una satisfacció profunda i inesperada i ens connecta amb la natura i les persones. Ens implica directament en la salut i el benestar de la família, reduïm el sentiment de dependència que genera el fet de viure en una economia enfocada al consum i adquirim una millor connexió i coneixement del medi natural.
Si cuinar és tan essencial per a la identitat, la biologia i la cultura humana, llavors és raonable pensar que, si marxem de les cuines, correm el risc de deshumanitzar-nos una mica.
Quina altra activitat ens permet experimentar una emoció tan gratificant com la de servir un plat deliciós (i, per tant, una experiència plaent) als altres?
Malament si sou del grup que no cuineu. No us conformeu amb el plaer de gaudir del plat a taula i afegiu-hi el plaer d’haver-lo cuinat. Hi sou a temps i us agradarà.
PD: Serveixi aquest article com un homenatge a les dones que durant segles i segles han cuinat perquè el món continués girant sense que ningú els ho hagi agraït mai.
Martí Casamajó, enginyer de telecomunicacions i membre de Restarting Badalona
