Ara fa vint anys, VINT, que al solar que l’Institut Català del Sòl té a l’antiga fàbrica de l’Estrella de Badalona hi vàrem prometre la construcció de 375 habitatges de protecció oficial. Fa 8 anys, VUIT, que es redacta el planejament de les Tres Xemeneies, que en preveu al voltant d’uns 400 d’aquesta tipologia. I jo, pel meu passat, també en soc responsable.
A cada ciutat metropolitana, i a la capital, hi podem trobar exemples de desenvolupaments eterns, o per començar, de fa més d’una dècada. Entremig hi ha hagut la crisi immobiliària, la crisi de les caixes i dels bancs, la pandèmia, la guerra i també noves lleis d’urbanisme, de contractes i de transparència que han anat posant elements de “garanties” que han contribuït clarament al fet que, per totes aquestes raons combinades, fer habitatge a Catalunya hagi esdevingut una missió titànica. Aquests atenuants no exculpen els que hem estat als governs, però ajuden a explicar que l’urbanisme és una gimcana molt complicada de fer.
I això tenint en compte expressions com la d’“emergència habitacional” o tantes altres que els polítics i els teòrics s’han anat empescant per posar de manifest que a Espanya som a la cua de la construcció d’habitatge protegit. En aquesta matèria, des dels àmbits públics, reguladors i executius s’ha insistit a prendre mesures en contra de qui en té, en contra de qui en fa i en contra de qui en compra. Augments fiscals en forma d’impostos i taxes, i obligacions de cobrir tot allò que des del món públic no s’ha fet.
En els darrers anys, per fi, en l’àmbit metropolità s’ha promogut un concurs perquè públics i privats poguessin abordar conjuntament la producció d’habitatge protegit. I s’ha constituït una societat –HMB SA– per, teòricament, fer milers d’habitatges. Abans, però, ja s’havien aprovat planejaments consorciats amb ajuntaments per fer que el Govern català i els locals promoguessin habitatge, amb un èxit ben escàs. Molts d’ells es van desfer, perquè pretenien fer habitatges allà on no hi ha demanda suficient. Crear els instruments on no hi ha demanda no acostuma a sortir bé. Però com deia, aquesta col·laboració publicoprivada sí que podria reeixir. Ho veurem.
Fer molts habitatges no resol la qüestió si no hi ha feina, pagada suficientment, que permeti atendre lloguers o hipoteques
Sigui com sigui, l’administració sempre ha anat prenent mesures per mirar de contribuir a augmentar el parc d’habitatge públic. No tot han estat fracassos. La possibilitat de comprar-ne de fets als privats ha estat, aquesta sí, una bona mesura. Però moltes altres, sobretot les que tenen a veure amb mostrar un món de bons i dolents, han esdevingut neutres o dolentes. La darrera, el topall dels preus del lloguer, que els ha fet augmentar i ha tret habitatges d’aquesta tipologia del mercat.
Per fer habitatge, públic o privat, no hi ha més cera de la que cremarà en les següents frases. Per fer habitatge, deia, és fonamental tenir una economia en marxa. Que rutlli, que hi hagi feina. I que la feina permeti obtenir uns sous que siguin suficients per adquirir préstecs, i tornar-los. Si no tens feina, no pots accedir a cap habitatge. Pots mirar de trampejar, amb lloguers socials i amb alguna ajuda, però seràs a la roda de l’escassetat d’una oferta que sempre serà insuficient i, gairebé sempre, dolenta. I tampoc podràs accedir a una provisió pública d’habitatge, perquè sempre hi haurà un preu a pagar i una obligació i una responsabilitat dels gestors públics a complir.
Com resoldre una qüestió evident, que afecta tota mena de gent amb ingressos, siguin molts o pocs? S’ha de generar oferta de lloguer. S’ha d’escurçar la burocràcia. S’han d’emetre llicències en 90 dies i no en 400. S’ha d’incentivar fiscalment l’estalvi destinat a l’habitatge. S’han de transformar infraestructures i/o sòl per generar sostre edificable. Cal generar oferta, però s’ha de saber que fer molts habitatges no resol la qüestió si no hi ha feina, pagada suficientment, que permeti atendre lloguers o hipoteques. I també s’ha de saber que el sòl és finit, i que no és sostenible crear megaurbs. I no ho volem. Es poden fer més habitatges, segur, però no es poden fer tots en un àmbit proper. I és per això que, si no podem viure a la ciutat on treballem, necessitarem arribar-hi. Com als 80 es va crear una xarxa de metro més enllà de la capital, hem de fer una xarxa ferroviària més enllà de l’àmbit metropolità. I distribuir-hi activitat en anelles, perquè no tothom tingui el seu pa a Barcelona, sinó que el pugui tenir als Vallesos o a la Catalunya Central.
Avui, la gent sola, la gent jove i la gent nouvinguda a l’àrea de Barcelona i a Barcelona ciutat tenen molt complicat trobar un habitatge o llogar-lo a un preu possible. Aquesta setmana hem llegit la història d’una senyora que cada dia treballa a 700 kilòmetres de casa seva, netejant una escola. Viu a Nàpols i va fins a Milà. En tren d’alta velocitat. Que no hi hagi “Joseps o Josefines” a casa nostra depèn de si som capaços de flexibilitzar-nos, de crear riquesa en equilibri i de trobar el punt mitjà entre una fiscalitat que no ofegui i uns sous que puguin defensar ciutadans independents.
Ferran Falcó, president de Restarting Badalona
