Lucía Delgado

Quan va esclatar la bombolla immobiliària el 2008, les classes més populars, amb més fragilitat econòmica, van ser les que no van poder sostenir les seves economies familiars. Amb la suma de lleis injustes com la de la hipoteca i polítiques socials poc ambicioses, les persones amb menys recursos econòmics que més van patir i segueixen patint les conseqüències més dramàtiques de la pèrdua de l’habitatge són les dones amb menors. I és que, a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), des que va néixer el 2009 a Barcelona fins avui dia, podem afirmar que més del 70% de les persones que participen en les assemblees són dones.

Com s’ha vist en moltes ocasions, les dades en profunditat sobre la problemàtica són bàsiques per planificar polítiques públiques que funcionin. Les dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) clarifiquen quants desnonaments es produeixen, però no detallen qui desnona o a qui es desnona.

D’aquesta manera, organitzacions com l’Observatori DESC o la PAH fa anys que col·laborem amb estudis i informes i construïm bases de dades pròpies per posar llum a la mancança.

L’últim estudi que vam publicar el 2020 mostrava de manera clara com la feminització de la pobresa es fa més que evident en situacions de pèrdua de l’habitatge o d’accés al mateix.

Punt de partida

De les 415 persones enquestades que s’han apropat a la PAH i a l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) entre el 2017 i el 2020, 290 són dones (69,9%) i 125 són homes (30,1%). El percentatge de dones ha augmentat respecte de l’anterior informe, quan eren el 52,1%. Així, avui les dones estan sobrerepresentades a l’enquesta i, per tant, o bé tenen més problemes per mantenir un habitatge i pagar els subministraments o bé es responsabilitzen més dels problemes relacionats amb la llar.

La inseguretat residencial arriba a totes les edats, posant en relleu que l’accés a un habitatge a la ciutat de Barcelona s’ha fet més difícil per a tota la població.

Si es mira amb detall les edats i es relacionen amb el problema residencial pel qual s’han adreçat a la PAH, es pot observar com el lloguer és el problema principal de les persones de més de 50 anys. També s’observa com el problema de pagament de la hipoteca continua existint d’una manera significativa, però es pot apreciar que els joves ja no s’hipotequen, mentre que els més grans de 70 anys tenen més problemes per continuar pagant la quota hipotecària. Si es posa el focus en l’ocupació sense títol habilitant, es veu clarament que són majoritàriament les persones de menys de 40 anys les que accedeixen a un habitatge a través d’aquesta via. Constatació que ens mostra com una generació de persones més joves té limitat actualment el seu accés a un habitatge de lloguer, de manera que aflora la precarietat habitacional per accedir a un habitatge en persones de menys de 40 anys a Barcelona el 2020. Entraré en detall en aquest fenomen més endavant.

Les persones que han participat en el qüestionari són una mostra del total de persones afectades per l’emergència habitacional a Barcelona. El 90,1% de les enquestades s’han adreçat a la PAH per resoldre problemes relacionats amb l’habitatge i el 9,9% són persones que exclusivament tenen problemes amb els subministraments. Pel que fa a l’habitatge, el 43,8% tenen problemes de lloguer, el 26,2% d’hipoteca i el 29,9% estan ocupant sense títol habilitant.

Un 79% de les unitats familiars estan formades per dues o més persones i el 21% de les afectades viuen soles. Si es mira amb més detall la composició de les llars, destaquem que el 28% corresponen a famílies monoparentals, de les quals el 91% són dones amb fills o filles a càrrec seu. Per tant, principalment monomarentals. A la ciutat de Barcelona (on disposem de dades més recents), el 3% de llars són monoparentals –amb home o dona al capdavant–, mentre que a l’APE i a la PAH representen el 28%, és a dir, més de 9 vegades més.

En el 81% de les famílies hi ha menors d’edat, concretament 338 menors de 18 anys. L’anàlisi general de les dades mostra que en més de la meitat dels casos, un 54%, són les dones les que principalment assumeixen les tasques de la llar, en alguns casos de manera gairebé exclusiva (és a dir, assumint elles soles les tasques sense ajuda), posant de manifest, com comentava abans, que la llar i les cures són una tasca associada a les dones, i per això des de la PAH creiem que és un dels motius pel qual a les nostres assemblees majoritàriament participen dones. L’altre motiu, justament, és el que té a veure amb el nivell adquisitiu: feines més precàries, més mal pagades i alhora portant a terme –com es pot– la conciliació familiar. Per abordar aquesta part entraré en detall en l’apartat de l’accés precari a l’habitatge de l’informe en el qual m’estic basant.

Qui segueix patint les conseqüències més dramàtiques de la pèrdua de l’habitatge són les dones amb menors

L’ocupació sense títol habilitant és una forma precària d’accés a l’habitatge, no estable i insegura. En els darrers anys, l’augment de desnonaments, l’alça dels preus del lloguer i la manca d’un parc social per reallotjar o accedir a un habitatge a preu assequible han fet que més persones hagin hagut d’optar per l’ocupació per accedir a un habitatge. Cal entendre, doncs, que el fenomen de l’ocupació és el resultat de l’exclusió social de famílies que han patit diversos desnonaments i que visibilitza les desigualtats i la precarietat cronificada cada cop més importants.

De les persones enquestades, el 26% són homes i el 74% són dones, fet que posa altre cop de manifest la situació més precària a la qual s’enfronten les dones, com havia comentat abans. El 64% de les persones tenen entre 31 i 50 anys.

El 71% no són nascudes al territori de l’Estat. Així que, ser dona i migrant, encara dificulta més l’accés a un habitatge. Cal remarcar que en el 61% de les famílies que estan ocupant hi ha menors, un percentatge més alt que en les famílies amb problemes d’hipoteca (59%) o de lloguer (45%).

La propietat de l’habitatge principalment és d’entitats financeres (60%) i de grans tenidors (18%), sent els particulars o petits tenidors un 10% dels casos, dada que contradiu les alarmes entorn de les ocupacions d’habitatges de particulars, que serien minoritàries.

Per poder fer entendre el fenomen de l’ocupació hem volgut preguntar sobre la seva situació habitacional anterior: un 19% provenen d’un desnonament de lloguer, un 17% provenen d’una sobreocupació, un 16% d’altres situacions, com separació de la parella o preus alts, un 15% estaven de lloguer, un 14% provenen d’una altra ocupació, un 12% han optat per emancipar-se per aquesta via i un 8% provenen d’un desnonament hipotecari. El 20% de les persones enquestades reben alguna mena d’ajuda d’alguna entitat, i el 75% que viuen ocupant tenen una molt bona o bona relació amb les veïnes, dada que contradiu l’elevat focus mediàtic que reben els problemes de convivència en habitatges ocupats, atenció que no es posa en altres formes d’accés.

Si es recuperen les dades d’ingressos familiars, observem que, per a les persones que han accedit a un habitatge sense títol habilitant, els seus ingressos familiars són de 0 euros en un 9% dels casos, menys de 400 en un 20% i un 45% compten amb 800 euros mensuals per fer front a necessitats bàsiques, ingressos que impossibiliten llogar un pis a la ciutat de Barcelona i rodalia.

Per acabar, de les persones amb accés precari a un habitatge que s’han adreçat a la PAH durant el període del qüestionari, el 33% han patit un desnonament i el 71% dels casos continua negociant un lloguer social, corroborant que l’ocupació comporta molta més inseguretat.

Moltes situacions no s’expliquen i les dades no acaben de detallar. Situacions incongruents com, tot i tenir feina fixa, no poder arribar a final de mes; separacions que no es porten a terme per la falta d’autonomia econòmica; moltes situacions on les dones, pel fet de ser dones, són més vulnerables i precàries…

Per fer-hi front

Des d’entitats i moviments socials com la PAH, analitzem, radiografiem i fem propostes de canvis legislatius i polítiques d’habitatge que promoguin lloguers socials per evitar desnonaments per motius econòmics, com actualment estem tramitant una proposició de llei a nivell de Catalunya que ampliï els supòsits de la Llei 24/2015 contra els desnonaments i els talls.

Per altra banda, creiem importantíssim l’accés a la renda garantida i els ajuts específics per a col·lectius més precaris. Per una banda, per ser autònoms econòmicament i, per l’altra, per apoderar-se i millorar la seva salut. Perquè avui no he entrat en aquest fet, però precisament els processos de pèrdua de l’habitatge afecten tant la salut física com la mental, agreugen la situació d’inseguretat residencial i dificulten poder-ne sortir. Per revertir-ho, la millor manera és viure un procés d’aprenentatge i d’apoderament en la defensa dels drets mitjançant assessories informatives col·lectives. Creiem que són espais que funcionen per donar resposta personal a un problema col·lectiu.

I com no pot ser d’una altra manera, continuem generant dades. Actualment, tenim en marxa una nova enquesta d‘àmbit català de la qual utilitzarem les dades per elaborar un nou informe sobre l’estat d’exclusió social a Catalunya i l’impacte que té sobre les persones vulnerables la Llei 24/2015 contra els desnonaments i els talls.

Lucía Delgado, portaveu de la PAH