Aquest mes d’abril, les 105 escoles bressol municipals de Barcelona han obert les portes per iniciar el procés d’inscripció del curs vinent. Un moment clau per a moltes famílies que busquen una plaça en un sistema que, any rere any, es mostra clarament insuficient. La realitat és que l’oferta pública només cobreix el 55% de la demanda de la ciutat i, amb el tancament de diverses llars d’infants privades en els últims mesos, la situació encara es complica més.
L’educació infantil en la primera etapa no és només un recurs per facilitar la conciliació laboral i familiar, sinó una eina fonamental per reduir desigualtats des de la primera infància. Els infants que accedeixen a una educació de qualitat en aquesta etapa tenen millors resultats educatius a llarg termini i més oportunitats de futur. A més, en una ciutat com Barcelona, on la bretxa socioeconòmica entre barris és una realitat incontestable, garantir places públiques suficients és essencial per no perpetuar desigualtats.
Per tant, la pregunta sembla evident: on és l’estratègia del govern municipal per garantir un accés real i universal a l’educació 0-3?
Més enllà de les promeses: accions concretes
A Barcelona, el ritme lent de construcció de noves bressol no ens conduirà a una situació de garantia de plaça universal. Per tant, ens veiem abocats a explorar alternatives de manera contundent per agilitzar l’expansió de l’educació 0-3.
I el cert és que de solucions n’hi ha, però cal que hi posem l’atenció que requereixen. Explorem-ne algunes:
Avui dia, en què els permisos laborals per a la criança són més extensos que fa uns anys (tot i no haver arribat encara a les 20 setmanes promeses de permís per naixement per progenitor), podem començar a plantejar-nos com volem optimitzar els espais i els recursos existents de les bressol. L’actual model preveu que totes les bressol públiques disposen d’un grup d’i0, aquell dedicat als infants de mesos, el qual té una ràtio de menys infants per l’evident atenció que necessiten durant els primers mesos de vida. Per tant, si transforméssim alguns grups d’I0 a I1, significaria que ampliaríem places per a aquells infants que ja han complert un any, un moment de més demanda.
Però, evidentment, transformar-los tots no és una solució. Cal posar nous recursos per crear nous grups. Una fórmula debatuda és el fet d’incorporar aules d’i2 a les escoles d’infantil i primària, una mesura que permetria reforçar l’etapa 2-6 anys, com ja es fa en molts altres països europeus, i ampliar l’accés a l’escolarització.
L’educació 0-3 ha de ser un dret garantit per a tothom, no un luxe, i, per tant, una prioritat municipal
A banda, en paral·lel, hem de poder estendre els espais familiars i de trobada per a quan hi ha l’elecció o la necessitat que la família acompanyi l’infant en la primera etapa de vida. Els espais familiars són una alternativa a l’escolarització primerenca, que afavoreix la creació de vincles entre famílies per compartir experiències i establir una comunitat de suport mutu. A banda, són espais clau per identificar possibles dificultats en el desenvolupament infantil o en la dinàmica familiar.
Entre les mesures viables que es podrien implementar de manera immediata hi ha la integració progressiva de llars d’infants privades al sistema públic, un procés que va quedar penjat de l’anterior mandat municipal i que, a infantil i primària, ja ha demostrat ser una via efectiva per ampliar places. Si el reglament que ho pot regular hagués estat vigent aquest 2025, s’hauria pogut evitar el tancament de la llar d’infants Les Manetes de Sant Andreu, la qual va deixar sense escolarització 26 infants d’una setmana per l’altra. També s’hi suma el cas similar del tancament del Cau, a Sants, que indica la necessitat de protegir els equipaments essencials de l’especulació immobiliària.
Els barris més vulnerables, els més afectats
Com sempre, la manca d’ambició en matèria d’educació castiga especialment els que tenen menys recursos. Barris com el Raval o el Besòs i el Maresme són punts negres en la distribució de places; no en relació amb la demanda registrada, sinó especialment en comparació amb el nombre total d’infants que hi resideixen.
La creació d’oferta de places públiques genera més demanda. Per tant, si no ampliem les places en aquests barris, estem abocant les famílies a no poder accedir a l’educació 0-3 i a veure’s obligats a renunciar a la vida laboral o a buscar alternatives precàries per poder tenir cura dels seus fills. I aquesta situació, a més, porta intrínseca una bretxa de gènere, sent les dones les principals cuidadores.
Un dret, no un privilegi
Volem veure actuacions amb valentia i determinació, explorant totes les opcions viables per garantir que cap família es quedi sense plaça per motius econòmics o socials. I així ho exigim al govern municipal cada cop que podem.
L’educació 0-3 ha de ser un dret garantit per a tothom, no un luxe, i, per tant, una prioritat municipal. Cada curs que passa sense una ampliació significativa de l’oferta pública és una oportunitat perduda per avançar cap a un model més equitatiu i just. Que no torni a arribar un altre abril de portes obertes sense canvis.
Rosa Suriñach, regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona
