Ha començat la campanya per fer veure que reduir la pena del delicte de sedició és la gran solució a les aspiracions polítiques de Catalunya i que amb aquest fet l’independentisme ja ha aconseguit els seus objectius.
A més, vendran que és gràcies a l’estratègia d’ERC i a la Taula de Diàleg, quan en realitat l’Estat espanyol està obligat a fer aquesta reforma per l’informe del Consell d’Europa elaborat per Boriss Cilevics. El propi Consell d’Europa ha denunciat que s’està incomplint i, per tant, Espanya té pressa per fer veure que reforma el delicte de sedició, quan realment no ho farà i només s’avenen a discutir sobre la rebaixa dels anys de presó. Amb aquesta “reforma”, Pedro Sánchez i el PSOE obtindran dos guanys: complir amb el Consell d’Europa i els vots d’ERC a Madrid a canvi de res.
La reducció de les penes del delicte de sedició no comporta cap millora ni reforma “democràtica” de cara a la realitat de la repressió que hem patit i que encara patim per part de l’Estat espanyol. I tampoc complirà amb les peticions del Consell d’Europa, que no demana una rebaixa de penes, sinó una reforma del delicte justament perquè no es puguin jutjar ni condemnar persones per defensar democràticament i pacíficament les seves idees.
Recordem què diu l’article 544 del Codi Penal espanyol que descriu el delicte de sedició: “Son reos de sedición los que, sin estar comprendidos en el delito de rebelión, se alcen pública y tumultuariamente para impedir, por la fuerza o fuera de las vías legales, la aplicación de las Leyes o a cualquier autoridad, corporación oficial o funcionario público, el legítimo ejercicio de sus funciones o el cumplimiento de sus acuerdos, o de las resoluciones administrativas o judiciales”.
Algunes consideracions: primer, els membres del Govern, la presidenta Forcadell i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, condemnats tots per sedició per l’1 d’Octubre, no van cometre aquest delicte i, per tant, estan condemnats injustament. Segon, com ja han manifestat partits unionistes com els comuns, la redacció d’aquest article és tan indeterminada i oberta que s’hi pot incloure qualsevol protesta, com les moltes que hi ha setmanalment arreu de Catalunya i per qualsevol tema. Tercer, la redacció del delicte de sedició va directament contra la llibertat d’expressió més simple i bàsica i denota clarament que prové de la tradició jurídica del franquisme. La simple rebaixa de les penes és una presa de pèl, perquè en un estat realment democràtic, el que s’hauria de fer és suprimir aquest delicte.
De fet, l’amenaça real contra els que defensem i volem la independència és l’article del Codi Penal que defineix el delicte de rebel·lió, amb penes que van dels 15 als 20 anys de presó i inhabilitació, i que és aplicable pel simple fet de declarar la independència. A l’independentisme no ens serveix de res rebaixar les penes de sedició, a no ser que el que s’estigui buscant sigui la solució per a una persona concreta. Debatre sobre el delicte de sedició és en realitat desplegar una cortina de fum que també serveix per amagar la realitat de múltiples preceptes legals i resolucions dels tribunals espanyols que clarament són antidemocràtics i que vulneren el dret dels catalans com a nació, però també de qualsevol ciutadà que pugui participar en la reclamació del dret a la independència o d’altres.
A l’independentisme no ens serveix de res rebaixar les penes de sedició
Hi ha molts exemples. El jutge Pablo Llarena, instructor del Tribunal Suprem en el judici del Procés, va utilitzar l’article 384 bis de la Llei d’Enjudiciament Criminal per suspendre els diputats i membres del Govern dels seus càrrecs de forma immediata i com a mesura cautelar, justificant-ho per estar acusats del delicte de rebel·lió, pel qual després no van ser ni processats. L’ús d’aquest article ha estat considerat per les Nacions Unides una clara i flagrant vulneració dels drets dels independentistes.
La reforma del 2015 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, promoguda per Xavier García Albiol quan era senador del PP i que converteix les resolucions i sentències del TC en normes executables de forma immediata, és avui la base d’acusació contra la mesa del Parlament de l’anterior legislatura, que pot comportar la inhabilitació de l’expresident del Parlament Roger Torrent, d’Eusebi Campdepadrós, de Josep Costa i d’Adriana Delgado; va comportar la condemna per inhabilitació de la mesa del Parlament de l’octubre del 2017 i també és la base de les acusacions als alcaldes i alcaldesses que han estat o estan imputats per la seva participació en el referèndum de l’1 d’Octubre. Aquesta norma és la que permet al TC constantment prohibir els debats al Parlament de Catalunya sobre la independència, l’autodeterminació o les crítiques a la corona espanyola, i és la mateixa que ha estat criticada per la Comissió de Venècia, que entén que aquestes noves funcions i poders poden posar en qüestió la neutralitat que s’exigeix al Tribunal Constitucional.
Però fins i tot si s’arribessin a derogar tots aquests articles i preceptes legals, el problema a l’ordenament jurídic espanyol és que tampoc es garantiria la defensa democràtica dels drets com a nació de Catalunya, perquè tot aquest ordenament està farcit de mecanismes repressors i antidemocràtics que permeten a diversos poders de l’Estat actuar contra el moviment democràtic que representa l’independentisme. N’és un clar exemple l’article 155 de la Constitució, que el PP i el PSOE van fer servir fa 5 anys per dissoldre el Parlament i el Govern de la Generalitat i per convocar eleccions a Catalunya. I un altre exemple podria ser el Tribunal de Comptes, que no és un tribunal de justícia però embarga i arruïna persones per haver organitzat el 9 de Novembre o l’1 d’Octubre.
I és que el problema és molt més greu del que he intentat explicar fins ara. El problema és el propi sistema judicial espanyol, que és hereu conceptual i amb fets del franquisme. Sempre troba i trobarà algun article o s’inventarà un principi jurídic per arribar fins on calgui i els convingui per allò que han dit que els inspira i que han de fer: protegir la indissoluble unitat d’Espanya. Per aconseguir-ho, han demostrat no tenir cap pudor de vulnerar els drets dels catalans, posar persones innocents a la presó o arruïnar-los i embargar-los tots els seus béns. Un clar exemple que el “todo por la patria” segueix ben viu dins del poder judicial.
En resum, ens estan enganyant. I és molt evident que al que li diuen reforma d’un delicte provinent del franquisme no ho és. Seguirà sent delicte, i per molt que rebaixin penes d’un delicte propi d’una dictadura, encara n’hi ha molts més que són antidemocràtics i que seguiran en vigor.
Si volem viure en un estat on el poder judicial i les lleis siguin realment les d’un estat democràtic i de dret, només ens queda una via: la independència.
Joan Ramon Casals, president de Junts per Catalunya a les comarques de Barcelona
