Fa dos anys ens vam llevar de matinada. Norvet, un fons voltor israelià, havia cursat ordre de desnonament de diverses famílies que vivien en un edifici del carrer d’Aragó 477 de Barcelona, acusant-les d’haver ocupat la meitat del bloc de pisos. Però la història, com sempre, era més complexa.
Ho era perquè, en contra del relat hegemònic de la majoria de mitjans de comunicació, aquí no s’havia produït cap problema de convivència entre veïnes, ni hi havia hagut cap tripijoc de drogues ni havien ocupat a ningú la casa mentre comprava el pa o era de vacances. És cert que la meitat de les veïnes estaven “ocupant” (o, com preferim dir a la PAH, “recuperant”) pisos buits, però també ho és que l’altra meitat van venir a la mateixa PAH per demanar-nos explícitament que recuperéssim el bloc de pisos per a la ciutadania.
El motiu és que el fons estava practicant el que es coneix com a assetjament immobiliari: obres sense llicència, sorolls a deshora, molèsties de tota mena… amb l’objectiu no declarat, però evident, que aquestes famílies hi estiguessin tan de mala gana que en marxessin “per voluntat pròpia”, ja que tenien contractes de lloguer vàlids i no els podien fer fora de cap altra manera. Així, després, el fons podria remodelar els pisos i convertir-los en apartaments de luxe. Per això se’n diuen fons voltor, perquè s’aprofiten dels llocs sense vida.
El cas és que, efectivament, des de la PAH vam recuperar els pisos buits per a diverses famílies vulnerables. Eren famílies desnonades pel sistema, que no podien accedir a un lloguer a preu de mercat ni molt menys a una hipoteca; que van viure als pisos diversos mesos sense problemes de convivència significatius entre elles ni amb la resta de veïnes i a les quals els va unir la lluita comuna contra l’assetjament immobiliari i la demanda d’un lloguer social en aquells pisos que estaven convertint en la seva llar.
Ens volien soles, però ens van trobar en comunitat; perquè si no es perd la fe i lluitem unides, sí que es pot!
Norvet, el fons voltor, no només hi estava en contra, sinó que va iniciar un procés de desnonament contra les noves famílies del bloc. El dia assenyalat va arribar, el 15 d’octubre del 2020, ara fa només dos anys. Va haver-hi qui es va quedar a dormir al bloc a la nit, acompanyant les famílies perquè no passessin soles aquelles hores d’incertesa; moltes altres es van aixecar abans de l’alba i totes juntes ens vam preparar per resistir el desallotjament.
No va poder ser. Érem moltíssimes: de la PAH, d’altres col·lectius afins, veïnes del barri… Però van arribar diversos furgons policials (també coneguts com a “lleteres” –que endevini el lector d’on pot venir l’apel·latiu–) i ens van treure arrossegant-nos i ens van identificar, malgrat que en cap moment es van produir actes violents. Tretze anys (en aquell moment onze) de cultura de pau i disciplina ensenyada en mil tallers i practicada en mil desnonaments serveixen per a això.
Les famílies es van quedar momentàniament al carrer i a una vintena de persones ens va arribar una multa de 601 euros que, per descomptat, ens vam negar a pagar. Va començar una lluita paral·lela per aconseguir un reallotjament digne per a les famílies –cosa que es va aconseguir– i per presentar al·legacions contra la multa. Aquest últim viatge va durar gairebé dos anys, durant els quals vam lluitar al costat d’altres col·lectius d’habitatge que també havien rebut multes per resistir altres desnonaments de manera pacífica. Perquè ens volien soles, però ens van trobar en comunitat. Vam organitzar campanyes a les xarxes, una manifestació, ens vam reunir diverses vegades amb polítics de la Generalitat (sí, d’aquests partits que tant es van queixar quan es va promulgar la Llei Mordassa i que després van aplicar-la sense pudor) i, mentrestant, al·legació va, al·legació ve.
Finalment, i en això també en sortim victorioses, l’instructor de la multa va acabar reconeixent que el dia del desnonament vam estar exercint el nostre legítim dret a la protesta pacífica i, per tant, multar-nos implicaria infringir els nostres drets fonamentals. Va decidir arxivar el cas. Va costar, com tot a la PAH. Però com tot a la PAH, es va acabar aconseguint. Perquè si no es perd la fe i lluitem unides, sí que es pot!
Ricardo Dubcek, activista de la PAH de Barcelona
