Xavier Marcé

En els darrers mesos tothom parla de bons culturals. L’Ajuntament de Barcelona els va posar en marxa fa un any i mig, el Ministeri anuncia un projecte en aquesta direcció per incentivar el consum cultural dels joves i la Generalitat s’hi ha referit diverses vegades.

És una gran notícia que les administracions reflexionin sobre la conveniència d’endegar programes que s’adrecin a promoure la demanda cultural, especialment en un moment en el qual l’excés d’oferta podria crear un desequilibri molt greu d’incalculables conseqüències en el terreny de la precarietat laboral dels artistes i dels agents culturals.

Aquest és el principal problema del sector cultural. Un sector que viu un creixement exponencial en la seva capacitat de creació i producció de continguts de tota mena mentre els indicadors d’increment de la demanda es mantenen estables, la qual cosa provoca que molts professionals de la cultura es vegin abocats irremeiablement a l’autocontractació i a la precarietat. En aquest context, és evident que cal disposar de millors pressupostos públics, però seria irresponsable creure que la solució del problema haurà de venir, només, de la hisenda pública.

Per millorar l’economia general de la cultura i, en conseqüència, les condicions laborals dels que hi participen cal ampliar la base social de consumidors culturals, i cal fer-ho en totes direccions: en les més arriscades i minoritàries i en les més comercials i populars, entre altres qüestions perquè estan íntimament relacionades. Un exemple: l’èxit editorial de la literatura en llengua catalana (més evident en nombre d’exemplars que en vendes, però molt notable pel que fa a l’edició en una llengua minoritària) és la conseqüència de molts factors públics i privats, però hauria estat impossible sense tenir un sector editorial en llengua castellana de primer nivell internacional i sense tenir editorials que venen centenars de milers de best-sellers d’enorme tirada popular i d’escàs interès literari. L’èxit comercial genera les plusvàlues necessàries per invertir en projectes de més risc econòmic.

Normalitzar el comerç cultural (i ho assenyalo en el sentit estrictament econòmic del concepte) esdevindrà una peça fonamental

En qualsevol cas, incrementar la demanda cultural esdevé un objectiu imprescindible en moments de gran concentració empresarial, de globalització en el terreny de la distribució i d’eclosió de plataformes que incideixen directament en la promoció del consum domèstic. Incrementar la demanda és l’única (o en qualsevol cas la millor) manera de garantir una diversitat cultural més gran.

Els bons culturals són una bona manera d’afrontar aquest problema, però cal advertir que no de qualsevol manera. Regalar a un jove o a qualsevol ciutadà una quantitat determinada de diners per consumir cultura és conceptualment impecable, però cal analitzar si el missatge que donem afavoreix o no (o en quina mesura) la idea que darrere de l’activitat cultural hi ha uns professionals que s’hi han de guanyar la vida. El debat sobre la gratuïtat de la cultura està molt estès, fins al punt que molta gent considera que és molt cara, la qual cosa ni és certa ni és justa envers els que s’hi dediquen.

Els millors bons culturals són els que bonifiquen la despesa personal, és a dir, els que provenen d’un “contracte social” entre l’administració i el ciutadà a partir del qual s’estableix un acord de corresponsabilitat: si tu gastes una determinada quantitat, l’administració t’ajuda a gastar més. I és justament aquesta política la que millor protegeix les accions paral·leles que l’administració ha de fer per a tots aquells que tenen problemes econòmics d’accés a la cultura o aquells que, sense tenir-los, no han descobert la manera de gaudir-ne. El principal perill que cal evitar quan posem en marxa programes de bons culturals és abaratir la despesa del que ja la fa o simplement estalviar els descomptes que tota empresa fa com a estratègia comercial.

En el futur caldrà dedicar tota l’atenció a la demanda cultural, creant mecanismes que l’enforteixin i la consolidin com un hàbit social. Caldran mesures correctores i programes específics per a col·lectius concrets, evidentment, però normalitzar el comerç cultural (i ho assenyalo en el sentit estrictament econòmic del concepte) esdevindrà una peça fonamental per resoldre el funcionament de lleis tan transcendentals com la de l’estatut de l’artista. En última instància, aquesta llei tan desitjada servirà per compensar feines que sovint són intermitents, però per aconseguir-ho caldrà incrementar la contractació temporal legal. I això només serà possible si consolidem l’economia de la cultura.

Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Nou Barris