Quan encara portava pantalons curts per anar al col·legi, al meu incansable company d’aventures Xavo i a mi ens va parar “El Pequenyet” –un guàrdia urbà del poble que feia quasi dos metres– i, amb la triple autoritat que inspirava l’uniforme, l’alçada i un bigoti prominent, ens va renyar perquè anàvem en bicicleta per un carrer en direcció prohibida. Ens va esbroncar ben fort, però almenys no va treure la porra. Malgrat que no li vam veure mai agafar cap arma, teníem pànic a aquell bastó.
La recent notícia de l’adjudicació a l’empresa concessionària que prestarà el servei de lloguer de bicicletes públiques a l’àrea metropolitana de Barcelona, AMBici –que, malauradament, tindrà una gestió diferent i incompatible amb el consolidat Bicing de la capital–, m’ha fet pensar en la Derbi Panther del Xavo, en les nostres emulacions d’Els Cinc per terres ebrenques, en els concursos de salts a l’estil Alain Petit intentant volar sobre els incauts companys estirats a terra i en les curses en les quals ens apostàvem cromos de La Abeja Maya o de Migueli i altres herois de la Lliga.
El temps passa, però molts conductors, fins i tot els que s’han tret el carnet de conduir, segueixen confonent-se i no acaben d’assimilar que el senyal de stop vol dir “atura’t” i que l’intermitent és útil i necessari per avisar els altres conductors quan maniobres cap a l’esquerra o cap a la dreta. I, si vas en bici i no ets manc –ni pretens obligar a jugar al joc de les endevinalles el que tens al darrere–, pots indicar les teves intencions amb el braç, com s’ha fet sempre.
De la mateixa manera, hi ha alguns ciclistes que interpreten el triangle pintat al terra del carril bici com un senyal que els obliga a accelerar encara més quan un vianant pretén creuar la via. Deuen pensar que, en lloc d’un “cedeix el pas”, és una fletxa i que és així com han d’actuar, corrent com si estiguessin a l’etapa contrarellotge del Tour.
Per la meva experiència diària torejant bicis, diria que hi ha uns quants tipus diferents de ciclistes: els assenyats, que van ben equipats i circulen amb precaució pel carril bici, respectant els altres vehicles i els vianants; els lliures, que es mouen per dins i per fora del carril, segons el que més els convé –són els mateixos que contribueixen als embolics a les autopistes quan el trànsit és dens i van passant d’un carril a l’altre buscant el més lleuger–; els esbojarrats, que es mouen a una velocitat extrema i són objectors de consciència del fre, sobretot si es dediquen a repartir menjar; els guiris, que viatgen en grup i van a l’ample, fent esses i petits sprints; i els pares que porten com a paquet els seus fills al darrere, que són cautes com els assenyats, excepte a primera hora del matí, quan fan tard a l’escola i es tornen una mica Tomás Roncero.
Després, més allunyats de la trama urbana hi ha els ciclistes amb mallot i pit descobert. Solen viatjar en bandada, però cal distingir entre dos subgèneres: els corredors professionals, que entrenen a tota velocitat per les carreteres més enrevessades i empinades, i els patxangueros, per als quals el pedaleig no és un fi sinó un mitjà per allunyar-se de la rutina domèstica i gaudir d’esmorzars de forquilla que posarien en un destret el mateix Sangonera.
No hauria de pagar just per pecador per molts pecadors que hi hagi sobre dues rodes
També en l’àmbit rural et pots trobar ciclistes que viatgen en família un darrere l’altre a la vora de carreteres i camins, com si fossin una colla d’ànecs, la majoria endreçadets i ben avinguts, però alguns amb un punt sàdic, deixant enrere l’aneguet més petit perquè se senti motivat, perquè així és la vida, animalets meus. I, a les muntanyes, apel·lant a la màxima llibertat, hi transita el ciclista BTT, sovint també conegut com el “jo baixo per on em rota i, si pel mig hi ha un berenador, mala sort per a l’ensalada russa i les costelles a la brasa”.
Arribats a aquest punt, no hauria de pagar just per pecador per molts pecadors que hi hagi sobre dues rodes. No hi ha disponible cap estudi recent del CIS sobre el percentatge d’incívics al manillar, però m’aventuraria a dir que els ciclistes prudents i responsables són majoria, malgrat que els inbícics es fan notar molt.
Uns i altres, com a elements intrínsecs de la diversa fauna actual, són depredadors de l’espai natural dels vianants i, alhora, preses fràgils davant dels abusos dels vehicles de motor que, a jutjar per les polítiques de pacificació del trànsit empreses a Barcelona, s’estan convertint en una espècie a extingir o, si més no, que caldria traslladar a altres ecosistemes allunyats de l’asfalt. Perquè el que no es veu no perjudica qui no vol mirar i, lluny de les urbs, tot s’aguanta, especialment al sud.
Des de la perspectiva dels ciclistes, no podem lluir que siguem una ciutat respectuosa amb els usuaris de les bicis. Amb iniciatives com la pedalada infantil Kidical Mass es demana la pacificació dels carrers i la millora de les infraestructures per a la bici per poder garantir la seguretat de grans i petits. I els més exigents volen que Barcelona esdevingui la nova Boston, on estan apostant fort per una mobilitat en què la bici agafa cada cop més protagonisme en detriment del cotxe.
Crítics o defensors, tots som o hem sigut ciclistes a temps parcial, ja sigui en alguna etapa de la vida, els caps de setmana o a les vacances. El problema és que tenim una memòria de curt termini i som bastant jaqueteros: quan anem en bici, maleïm els cotxes i els vianants, i quan ens movem a peu o en automòbil, les bicis són un incordi.
L’espècimen que queda per situar en un bàndol o l’altre és l’usuari de la bici elèctrica, que no és més que una bicicleta amb motor i, per tant, sona a un enganyós eufemisme per referir-nos a la versió moderna i menys contaminable del clàssic ciclomotor. I no val a dir que els usuaris de les bicis elèctriques també pedalegen, perquè això ja ho feia el meu iaio quan se li calava el motor de la seva vella Mobylette.
