Lluny de voler donar solucions, aquest article pretén exposar els elements sobre els quals ha de bascular el debat sobre la mobilitat al Maresme. Si fa uns anys, i a través dels ajuntaments, de les organitzacions cíviques, de les plataformes, del Consell Comarcal i de la Generalitat de Catalunya, encetàvem un debat sobre com havia de ser la mobilitat a la comarca després de l’alliberament dels peatges, ara cal encetar-ne un altre. Aquesta vegada sobre el transport públic. Però amb una complexitat afegida: aquest debat se solapa amb un altre, probablement molt més complex en la mesura que afecta un dels elements que identifiquen el territori: la costa. O el que és el mateix: el litoral.
La urgència d’aquest debat s’explica per un altre element: els efectes del canvi climàtic. Cada vegada són més sovintejades i més intenses les rierades, les llevantades i les tempestes. El Maresme és un territori especialment sensible a aquests episodis. El seu clima –ens agrada dir que és tropical– està condicionat per la seva morfologia. I la seva morfologia és la d’una faixa de terra entre el Mediterrani i la Serralada Litoral. Podríem dir que té dues fronteres: el Besòs i la Tordera. Les rieres –més de vint-i-cinc– formen part de l’ADN de la comarca. Tenim serralades, valls interiors, planes i litorals de sorra i rocosos.
L’Estat espanyol ha negligit dolosament en les inversions en infraestructures de Rodalies
El principal mitjà de transport públic a la comarca –el tren de Rodalies– passa arran de mar. De Montgat a Malgrat de Mar, el tren creua la franja territorial del Maresme. Setze dels seus trenta municipis es veuen afectats per aquesta realitat. Però el litoral d’aquests setze municipis no és el mateix: uns tenen port –i a conseqüència d’això una barrera que esdevé un primer i molt rellevant mur de contenció, que protegeix la línia de tren– i altres no. Aquest és un primer element que cal tenir present a l’hora de plantejar el debat. Als llocs on hi ha estació de tren s’ha desenvolupat una activitat econòmica a conseqüència del trànsit d’usuaris i d’usuàries de Rodalies. El desenvolupament dels municipis de mar –molt més poblats que els de muntanya– no s’explica sense el tren de la costa.
I si aquests són alguns –no tots– dels elements del debat, n’hi ha un altre que cal tenir present: els costos. Quin és el cost de traslladar la línia de tren a l’interior, sigui soterrant-la o bé en superfície? Els municipis d’interior volen la línia de tren del Maresme al seu territori? Resulta evident que el cost del trasllat de la línia pot condicionar que aquesta solució –si és la volguda pel territori– sigui implementada a curt termini. Per altra banda, és evident que la situació no pot quedar com està ara. No podem obviar el mentrestant. Les inversions en infraestructures de Rodalies –i aquí l’Estat espanyol, que és qui en té la competència, ha negligit dolosament– s’han de fer ja. Els maresmencs i les maresmenques que s’han de traslladar a altres municipis, a les capitals del país o als seus llocs de treball no poden veure alterada la mobilitat de la comarca a cada temporal de mar. Calen solucions estructurals i no podem perdre més temps.
Des del Consell Comarcal hem començat a donar veu a experts que ens ajudin en el diagnòstic de tot el que he assenyalat. També del transport públic per carretera. Hi ha noves modalitats que cal explorar i que poden ajudar que la mobilitat en transport públic a la comarca sigui eficient, verda i respectuosa amb el territori. Però cal fer el debat.
Damià del Clot, alcalde de Vilassar de Mar i president del Consell Comarcal del Maresme
