Aquest Sant Jordi, entre llibres i roses, vaig tenir una conversa amb el meu pare que em va fer pensar més del que m’esperava. Parlàvem de quan ell era jove, del tros, de com sembraven i recollien. En un moment donat, em va preguntar si sabia què era una vessana. Jo, sincerament, no en tenia ni idea. “És una unitat de superfície que fèiem servir al camp, com la quartera o el jornal”, em va dir. Em vaig adonar que no només no coneixia aquelles paraules, sinó que mai les havia sentit fora de converses familiars. Paraules útils, precises, vives, que ara cauen en l’oblit, perquè les paraules moren i desapareixen dels diaris, dels llibres, de les noves cançons i, fins i tot, del diccionari, on no es té pas la butaca assegurada per sempre.
Arran d’aquesta anècdota, avui parlarem dels mots que s’esvaeixen: paraules com espetec (trencadissa sobtada), majordom o esventat (persona nerviosa o despistada). Són mots amb ànima, amb cos, amb una història pròpia. Quan desapareixen, no només perdem vocabulari: perdem mirades sobre el món.
L’informe de Política Lingüística de la Generalitat ens diu que el percentatge de catalanoparlants habituals ha anat disminuint en les darreres dècades, fonamentalment entre els joves i en àrees urbanes. La pressió de les altres llengües, especialment del castellà i de l’anglès, n’és un dels factors, així com l’ús que es fa de la llengua a casa, a l’escola i als mitjans.
El fet de prendre el camí més curt pot fer que una llengua mori d’avorriment. És exactament el que fem quan reduïm la riquesa de la llengua a fórmules neutres, impersonals i a paraules genèriques: “cosa”.
Tampoc es tracta de viure ancorats en el passat, sinó de caminar amb consciència. Segons algunes de les teories més emergents, el lèxic juvenil –creatiu, atrevit, líquid– no destrueix la llengua, sinó que la transforma. El repte és mantenir l’equilibri: innovar sense arrasar.
En aquest món on tot passa tan de pressa, potser la veritable resistència esdevé quan es parla amb sentit i “estil”
La sociolingüista Carme Junyent ens advertia que “les llengües no desapareixen perquè la gent en deixi de saber, sinó perquè la gent en deixa de fer ús”. Si ja no diem “aviram” per referir-nos al conjunt de gallines, ànecs o oques, i només parlem de “pollastre”, perdem un matís. Ens empobrim una mica.
També hi ha paraules que moren d’èxit; aquelles a les quals tothom s’emmotlla perquè esdevenen “populars” en un període de temps concret. Pensem, si no, què ha passat amb els mots “metrosexual”, “fashion” o “demasié”, ara ja desfasats, però que foren marca d’estar al dia durant una època. I després hi ha les paraules substituïdes per anglicismes que ni tan sols milloren la comprensió: diem “target” en lloc d’“objectiu”, “feedback” en lloc de “retorn”, “meeting” en lloc de “reunió”. És modern? Potser. Però també ens allunya del català com a eina completa i útil.
No obstant això, no tot són ombres. Projectes com el Paraulògic, un joc lingüístic en què cal formar el màxim nombre de paraules amb unes lletres determinades, han enganxat milers de persones, moltes d’elles joves, a descobrir paraules que ni sabien que existien. En Màrius Serra, amb els seus enigmes verbals i jocs de llengua a les xarxes i als mitjans, ens demostra que la llengua pot ser també un repte lúdic, intel·ligent i compartit. I això ens dona esperança: que els mots antics poden tenir una nova vida quan els fem jugar, pensar i somriure.
Sant Jordi ens recorda cada any el poder de la paraula escrita i dita. I potser a partir d’aquest any, a banda de llibres i roses, podríem regalar-nos una paraula en desús. Fer-la brotar de nou en una frase, en una rialla, en una estona compartida. Cada paraula que es perd és com una llavor que no arriba mai a terra. I encara som a temps de fer-la germinar.
Com ens suggereix La gran fàbrica de les paraules, el conte d’Agnès de Lestrade, no són els mots més cars els que commouen, sinó els que bateguen amb la veritat. Rescatar una paraula és un acte de justícia poètica. I en aquest món on tot passa tan de pressa, potser la veritable resistència esdevé quan es parla amb sentit i “estil”.
Ester Safont, filòloga
