Oriol Lladó

Uns nens i nenes entrenen a bàsquet a la plaça de la vila de Badalona. Una imatge bonica, captada per les càmeres i gaudida també per molts passavolants. Ja s’ho poden imaginar: és un lloc cèntric, d’un potent simbolisme i, sense saber-ne el context, tot convida a un cert optimisme. Un entrenament a peu de carrer que reivindica aquella Badalona confiada i satisfeta, la del bressol del basquetbol.

I, tanmateix, és una imatge trista. L’entrenament a l’aire lliure és l’indicador eloqüent d’un fracàs col·lectiu. A la ciutat de les cistelles, cada vegada és més difícil trobar-ne una en condicions (el vandalisme i la desatenció en el manteniment ofereixen avui un panorama descoratjador) i un dels seus clubs històrics –el CB Sant Josep– es troba atrapat en un entramat jurídic kafkià, propiciat per un enrevessat històric entre entitat i propietari (església) complicat encara més per una operació immobiliària en marxa i una administració frívola i erràtica. Fruit d’això, el Sant Josep ha de tancar el seu camp. La gent del club es queixa amb energia, imaginació i responsabilitat (han invertit 30.000 euros en arranjar el camp seguint les indicacions municipals), però topa, impotent, davant d’una situació de bloqueig, malauradament ben coneguda al municipi.

De fet, aquest article no va del cas del Sant Josep, sinó dels Sant Joseps que conviuen a la ciutat. I per fer-ho, és important posar el focus en les debilitats estructurals que han propiciat el cas, perquè podríem parlar també de la Mobba, de la CACI o del col·lapse encadenat dels equipaments municipals (vegeu en tot cas la biblioteca central de la ciutat, tancada des de fa més d’un any, o els centres cívics del municipi, en precària situació de mera subsistència).

L’Ajuntament de Badalona resta en ‘parada tècnica’ des del 2018, any de la moció de censura que va posar d’acord PP i PSC

Quines són aquestes raons estructurals? En primer lloc, l’absència d’un pla d’equipaments, treballat i acordat amb la ciutadania i també amb un bon acompanyament tècnic i objectiu (públic potencial, models de gestió d’èxit en altres municipis, necessitats de manteniment) que determini què necessita la ciutat i de quina manera avancem en la bona línia per aconseguir-ho. Sense aquest document (i sense la voluntat política en forma de pressupost i alineació de l’administració), anem posant pedaços i no tenim una visió de conjunt. Tot és, cada vegada, un frustrant ‘tornar a començar’. A la falta de pla d’equipaments s’hi afegeix una altra circumstància igualment decisiva: un planejament urbanístic amb punts molt vulnerables a la voracitat especuladora… i la falta de polítiques sobre l’esport, la cultura, l’educació o l’economia que puguin anar més enllà del ‘sempre s’ha fet així’ o de l’‘hem de fer alguna cosa ja’.

En segon lloc, la falta d’un consens sobre com articular –i no confrontar– la institució municipal amb la societat civil i els seus actors. Mancança que acaba derivant en incomprensió, desconfiança i múltiples malentesos. El reconeixement del paper que poden jugar entitats, associacions i plataformes implica generositat, molta cintura i ganes de revisar velles inèrcies burocràtiques buscant marges d’interpretació menys restrictius.

En tercer lloc, el bloqueig. L’Ajuntament de Badalona resta en ‘parada tècnica’ des del 2018, any de la moció de censura que va posar d’acord PP i PSC. D’aleshores ençà, la ciutat arrossega un mateix pressupost (els comptes aprovats el 2019 en realitat eren els de l’any anterior) i l’evident dificultat per endreçar els grans contractes (amb implicacions clares en temes de manteniment). Són ja molts els plens que han presidit aquells que es van posar d’acord amb la bandera de la gestió (excusa ben primeta, a la vista dels resultats), i hem vist, apartat el fum, ben pocs temes de calat polític real. I sí que hem vist (de fet, tots plegats estem patint) un projecte inconsistent de ciutat, desbordat per un pla de comunicació orientat a un pols electoral sempre en primer terme. Les grans línies de treball del govern republicà d’ERC, Guanyem i ICV-EUiA (aposta participativa, impuls de la tarificació social i ordenances més progressives, educació 0-3, recuperació de grans inversions, urbanisme accessible i reivindicació de l’espai públic, pla de modernització municipal) han anat quedant en poc més que res.

És urgent, per tant, recuperar el pols de la ciutat i situar damunt la taula un gran acord al voltant dels equipaments i la seva governança compartida i eficient. Les municipals marquen un horitzó pròxim i llunyà a la vegada. Hi ha coses que no les podem fiar a un any i mig. Les jugadores i jugadors del CB Sant Josep estan entrenant a la plaça de la Vila.