“A quin dels següents sectors econòmics creu que s’hauria de restringir abans el consum de l’aigua?” Aquesta va ser la pregunta que el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) va plantejar a la ciutadania en el darrer Baròmetre Climàtic. La resposta va ser clara: el 80% de la població considera que la indústria turística hauria de ser dels primers sectors en aplicar-se restriccions en el consum d’aigua, mentre que només un 6% creu que hauria de ser l’agricultura. Aquest és un exemple il·lustratiu de com la sequera ha capgirat l’opinió de la població sobre la gestió de l’aigua i l’ús que en fa el turisme.
Com i a qui s’han aplicat les mesures de restricció del consum d’aigua segurament té molt a veure amb aquest canvi de perspectiva. A Catalunya, en el moment més crític de la sequera, el Govern de Pere Aragonès va optar per limitar el consum d’aigua començant pels pagesos i ramaders, als quals se’ls va prohibir regar o se’ls va reduir al mínim l’aigua disponible. Després, les restriccions van arribar a la indústria i, finalment, també a la població en general. El problema és que, paradoxalment, mentre tots fèiem mans i mànigues per reduir el consum d’aigua, el turisme vivia aliè a aquesta realitat, ja que no se li va aplicar cap restricció específica.
Per molt sorprenent que pugui semblar, el Govern de la Generalitat va defensar sense embuts aquesta decisió. En lloc de limitar el consum d’aigua, va permetre omplir les piscines dels hotels en ple estiu. La reacció social, òbviament, no es va fer esperar. Milers d’imatges i comentaris van inundar les xarxes en una mostra d’indignació d’una gran part del país. Al cap i a la fi, a qui no indignaria veure piscines d’hotels a ple funcionament quan, dia rere dia, rebem missatges afirmant que tots i cadascú de nosaltres som responsables de la sequera i que ens hem d’estrènyer el cinturó per solucionar-ho?
Fa temps que la retòrica del turisme com a sinònim de progrés ja no funciona
Fa massa temps que el sector turístic gaudeix d’uns privilegis que no tenen la resta de sectors econòmics. Samuel Reyes, director de l’Agència Catalana de l’Aigua, va afirmar en una entrevista a Els Matins de TV3 que no disposaven de dades del consum real d’aigua dels milions de turistes que arriben a Catalunya cada any. No obstant això, sí que es disposa de dades del consum d’aigua de l’agricultura, la ramaderia o la indústria. Algú hauria d’explicar per què aquesta diferència de tracte. Per què, si el turisme és una indústria que genera el 12% del PIB, no se li aplica el mateix criteri? Fet i fet, veient l’enquesta del CEO, és evident que la ciutadania no ho entén.
No cal dir que l’arribada de Salvador Illa a la Generalitat no sembla que hagi de canviar res. Fa pocs dies, la consellera de Territori, Sílvia Paneque, va anunciar que no s’aplicaran restriccions en el consum d’aigua al turisme, i va arribar a afirmar: “Des del Govern no criminalitzarem ni assenyalarem”. El missatge és clar: al sector turístic no se’l pot assenyalar establint un topall màxim de consum d’aigua, però sí que es pot fer amb la ciutadania, els pagesos i ramaders o amb el sector industrial. Tot plegat és un despropòsit.
Que es qüestioni la legitimitat d’aquesta postura és símptoma que alguna cosa està canviant en com percebem el turisme a casa nostra. Per això, el problema que té damunt la taula la consellera no és només una sequera, sinó també que fa temps que la retòrica del turisme com a sinònim de progrés ja no funciona. Són lemes d’altres temps. Relíquies d’una època que també expliquen on som ara. Ben mirat, el fracàs de la Copa Amèrica de vela és un bon exemple de tot això, i és qüestió de temps que estendre una catifa vermella a la indústria turística acabi passant factura electoral. Al capdavall, el progrés no sempre és avançar. Moltes vegades és saber quan aturar-se.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
