La relació entre els responsables polítics municipals i les associacions de veïns no sempre és fàcil, cosa que és comprensible. A uns els toca observar la realitat de cada barri i exigir les millores necessàries, i als altres administrar els recursos disponibles i prioritzar-los en funció de la urgència que exigeix cada projecte. L’associació analitza la feina del polític segons els interessos del barri, i el polític ha de fer-ho segons els de la ciutat o, com a mínim, del districte. És fàcil entendre que es tracta d’una dialèctica que sovint genera frustració per a totes dues parts, perquè a una li costa veure complertes les seves necessitats i a l’altra li costa trobar solucions immediates per a problemes que moltes vegades són evidents.
Salvant les pràctiques poc adequades d’alguns polítics que al llarg de la història han abusat de la promesa fàcil sense dotació econòmica, aquesta dinàmica disfuncional només pot solucionar-se amb diàleg i honradesa en els postulats de cada part. No tot és possible i, a més, no ho és alhora. Convé recordar-ho per guanyar eficàcia en les accions municipals i per aconseguir complicitat amb els representants veïnals. Un compromís polític ha de basar-se en tres punts: el necessari consens veïnal, l’existència d’un pressupost i l’inici de les successives parts que componen l’execució efectiva d’un projecte.
El consens veïnal és imprescindible, però no suposa només l’acceptació lineal d’allò que exigeixen alguns veïns, tinguin o no una acceptada legitimitat. En el moment que ens toca viure, la representativitat associativa és excessivament fràgil, i convé ampliar el focus per recollir un nombre d’opinions més gran. Tampoc suposa la imposició directa de programes municipals justificats des d’una mirada global que analitza els problemes de la ciutat (i dels seus barris) des d’una planificació allunyada de la participació veïnal i induïda per mitjans de comunicació o per opinions parcials. El consens veïnal requereix temps, dades objectives i molt diàleg obert a multitud de visions.
El consens veïnal requereix temps, dades objectives i molt diàleg obert a multitud de visions
L’existència d’un pressupost és determinant, perquè, sense això, tota proposta pot convertir-se en lletra morta, en compromís vacu i, el que és pitjor, en desconfiança social. Tot polític honest sap que la promesa ràpida pot generar rèdits a curt termini, però probablement l’enfonsarà en el pou de la desafecció a mitjà termini. Així i tot, l’existència d’un pressupost tampoc assegura el desenvolupament d’un projecte, perquè cal iniciar-lo i complir les diverses –i de vegades complexes– fases necessàries per dur-lo a terme: programes funcionals, dinàmiques participatives, projectes executius i, al final, licitacions. I en aquest llarg i administratiu recorregut poden sorgir multitud de problemes que de vegades retarden o fins i tot impossibiliten la seva execució.
No és còmode explicar aquest complex procés als veïns. S’entén, encara que no està tan allunyat, conceptualment, de centenars de petites coses que afecten la nostra quotidianitat: el retard inexplicable d’una reparació automobilística, la burocràcia d’una denúncia policial, el debat incomprensible amb una agència d’assegurances o la incompetència (certa o no) d’un lampista.
De vegades, el polític ha de prendre decisions emparades en un marc general, que ha estat contrastat en el conjunt de la ciutat i que xoca amb la mirada contrària d’un determinat territori. I hi ha cops que aquesta mateixa demanda territorial no té encaix a escala de ciutat. Com han d’afrontar-se aquesta mena de dilemes? No hi ha resposta fixa ni exemple que es converteixi en manual d’ús permanent. Quan això passa, que passa, només queda exercir les mútues responsabilitats i esperar que el temps atorgui raons.
A tots els districtes i barris de Barcelona, aquest tipus de debats són el pa de cada dia. I a Nou Barris, encara més, perquè la seva història està plena de demandes socials necessàries. Debats oberts com el de l’àrea verda (aparcaments) de Canyelles, la zona d’esbarjo per a gossos de Porta, el carril bici de Valldaura, el Triangle d’Aiguablava o la mobilitat i el transport públic a la Zona Nord. Són debats justos i necessaris, i alhora complexos, perquè estan subjectes a una enorme quantitat d’opinions, així com a problemàtiques tècniques.
Quan arriba el moment de valorar i de contrastar la reivindicació, els informes tècnics, la disponibilitat de recursos i la viabilitat administrativa, les decisions pesen tant com les responsabilitats. És just en aquest moment quan la relació entre l’associació i el polític adquireix aquest punt dramàtic que dona sentit a la gestió democràtica dels serveis públics. Un debat que requereix participació, transparència i legalitat, a més de la solució necessària a multitud de reivindicacions socials.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor de Nou Barris
