“Si els catalans no defensem la llengua catalana, qui ho farà?”. No són paraules de cap polític independentista. Tampoc de cap líder social o cultural declarat defensor de la llengua. Ni de cap activista del ram. Aquesta frase ens la va dir fa poques setmanes l’expresident de la Generalitat José Montilla durant una entrevista que va servir per estrenar aquest diari metropolità. Sí, són paraules de Montilla. Literals. Un castellanoparlant que quan va arribar a Sant Joan Despí l’any 1971 va aprendre el català per contacte i amb amics, tal com ell mateix explica. I que al llarg de la seva presidència, i malgrat algunes burles ferotges pel seu nivell lingüístic, sempre va utilitzar el català en públic i en va ser un ferm defensor. La seva aparició en campanyes de Plataforma per la Llengua ho testifica.
Eren altres temps. Ciutadans tot just començava a treure el cap i la bandera del bilingüisme encara no s’havia hissat. Tampoc se sentia a parlar de “supremacisme”, concepte encunyat en ple procés independentista per una part dels seus opositors i que, des d’aleshores, es repeteix com la sopa d’all cada cop que algú reivindica alguna cosa que pot interpretar-se com a nacionalista. La llengua, per exemple. Defensar el català sense renúncies s’ha convertit en un esport d’alt risc, perquè ràpidament qualsevol pot ser titllat de “supremacista” per dir, simplement, que la llengua pròpia de Catalunya és el català. Una afirmació que compartiria el mateix president Montilla i que, com ell ens recordava, el PSUC i després el PSC van fer-se seva sense cap mena de problema. Allò “d’un sol poble”, que s’edificava, entre altres pilars, sobre la base de la normalització lingüística.
Defensar el català sense renúncies s’ha convertit en un esport d’alt risc, però des de l’acomplexament segur que no ens en sortirem
Eren altres temps, certament. Els anys han passat i les coses han canviat, també en aquest espai polític que rememorava el president Montilla. Sense anar més lluny, el politòleg Jordi Muñoz, en un article d’opinió a aquest diari, se sorprenia que en una trobada recent entre l’alcaldessa de Barcelona i l’alcalde de València només el segon mencionés la llengua i la cultura compartides. Igual que un servidor es va sorprendre –en aquest cas positivament– quan el president Pere Aragonès, en el seu discurs d’investidura, va afirmar sense complexos que vol que “el català recuperi el paper central com a llengua de trobada i com a font de cohesió i progrés social que ha jugat històricament”. Sí, em va sorprendre, perquè ja m’havia acostumat a no sentir gaires reivindicacions públiques del català per part de catalanoparlants. Quin mal que ha fet el discurs del “supremacisme” en aquest àmbit. Quants complexos que ha generat i quantes absurditats que ha aconseguit articular en boca d’aquells que han intentat seguir defensant la llengua, però amb la boca petita –valgui la redundància– i amb por de ser titllats de malvats nacionalistes.
Per això crec que és tan important la frase del nou president de la Generalitat, perquè està dita des del convenciment que defensar la llengua pròpia del país vol dir simplement això: defensar una llengua, en aquest cas permanentment amenaçada. “Per defensar el català no cal atacar el castellà”, tornant a citar Montilla. O, si ho voleu, “per estimar la teva terra no has de desestimar la dels altres”, en paraules de l’històric locutor de ràdio Justo Molinero en una altra entrevista al diari Línia. És clar que no. És obvi, oi? Però sembla que el discurs del “supremacisme” –tornem-hi– ha aconseguit que molts se n’oblidin. Sobretot en l’esfera pública.
Només cal sortir de la zona de confort barcelocèntrica per tenir una idea del panorama metropolità
No deixa de ser curiós que les últimes reivindicacions públiques de la llengua catalana que un servidor ha sentit de primera mà –discurs d’investidura d’Aragonès a banda– les hagin pronunciat dos castellanoparlants nascuts a fora de Catalunya. Molinero fins i tot anava més enllà i parlava d’identitats. De “la nostra manera de ser, de fer, de treballar, d’estalviar…” –construïda també a través de la llengua, ens remarcaria un sociòleg–. No em vull ni imaginar què li haurien dit si aquesta mateixa argumentació l’hagués fet un polític independentista. Però Molinero pot parlar sense l’espasa de Dàmocles a sobre. I falta que ens fa que gent com ell defensi la llengua, la cultura i el país. Perquè la seva veu penetra en capes i territoris on el català és testimonial. Ho fa majoritàriament en castellà, és cert, i “en les meves contradiccions, les meves esperances”, que defensa David Fernàndez manllevant Joan Fuster. Perquè no em diguin que no ajuda el català que una icona cultural com Molinero s’esforci per parlar-lo quan creu que ho ha de fer i que a la seva ràdio sonin Els Pets després de la Pantoja –per llei, però crec que també per convenciment–.
Fixin-se que he evitat parlar de xifres i de percentatges d’ús o de coneixement del català. Això ho deixo per a altres espais –no es perdin el reportatge que publiquem al respecte avui al diari–. Però em sembla que només cal sortir de la zona de confort barcelocèntrica per tenir una idea del panorama metropolità. Hi pensava mentre anava en metro cap a Santa Coloma de Gramenet per entrevistar el citat Molinero, un trajecte durant el qual no vaig sentir ni una paraula en català. Bé, sí, les de la megafonia, que em recordava l’obligatorietat de l’ús de la mascareta. Dret al final del primer vagó, escoltava Radio Teletaxi mentre pensava que tant de bo aconseguíssim que la llengua catalana formés part d’aquell lo nuestro que no parava de repetir Molinero en antena. No sé com, però des de l’acomplexament segur que no ens en sortirem. Potser caldria creure’ns l’afirmació del president Aragonès –de veritat– i posar-nos a treballar, catalanoparlants i castellanoparlants braç a braç, per fer-la –o tornar-la a fer– possible. Perquè com deia Pompeu Fabra, si falla la llengua, fallarà tot.
Arnau Nadeu, director editorial del diari Línia
