Un estima la llengua que parla perquè és amb la que s’ha criat i perquè és la que li permet expressar amb més naturalitat les emocions, sobretot els renecs. Les deposicions sobre les divinitats en l’idioma matern sempre sonen més convincents i, fins i tot, és possible que contribueixin a millorar el trànsit intestinal.
Per això, d’entrada, el català hauria de ser l’idioma habitual dels catalans, però no ho és per a tothom ni per a totes les situacions del dia a dia. Ser un país bilingüe té molts avantatges, però també inconvenients, com l’extrema facilitat amb la qual canviem d’una llengua a l’altra, fins i tot quan no caldria o potser no convindria.
Segons la darrera enquesta d’usos lingüístics de la població (2018), el castellà és la primera llengua en ús a l’àrea metropolitana de Barcelona, amb un 58% de parlants habituals. En aquest territori, un 94% de la població entén el català, però al llarg del dia només l’acaba utilitzant en algun moment el 72% de la gent.
Alguns experts apunten que no és que es parli menys català en termes absoluts, sinó que els diferents processos migratoris viscuts al país han comportat la disminució de la xifra de catalanoparlants envers el total de la població.
Llavors, és el català una espècie en extinció amenaçada per l’ús aparentment creixent del castellà en les relacions socials, l’entreteniment i les noves tecnologies? Per a molts, efectivament, la nostra llengua malviu enmig d’una pluja de meteorits que tard o d’hora l’acabaran lapidant i morirà agonitzant com els dinosaures. Els atacs venen de totes bandes, de vegades amb intencionalitat política i d’altres simplement per deixadesa o descuit, com quan utilitzem sense saber-ho un barbarisme a Twitter i el Gran Germà Josep Maria Virgili ha de practicar un exorcisme d’urgències. I, si la pifiada és a TV3, aleshores fins i tot el fantasma de Pompeu Fabra recorre les xarxes vaticinant la fi del món entre pipada i pipada.
És normal que patim pel futur de la nostra llengua i és obvi que hem de posar recursos per protegir-la, però és complicat incidir en la variació d’usos que comporten els canvis socials i les noves tendències de consum.
Sembla que el pragmatisme s’imposa al romanticisme i al fet identitari que mouen la defensa de la llengua autòctona
El meu fill esmorza en català escoltant l’àudio en anglès d’una escola d’idiomes. Arriba al col·legi i, segons la llengua de sèrie dels companys, enraona amb ells en català o en castellà, sovint barrejant-los com en un monòleg del Pepe Rubianes. Quan està a casa, veu indistintament episodis en català d’Els Germans Kratt o Els bons ossos bruns i capítols en castellà de Henry Danger o El asombroso mundo de Gumball. El cap de setmana segueix les instruccions en espanyol de la videoconsola quan juga al Pokémon o al Mario Karts, i mira tutorials de Minecraft narrats per youtubers llatinoamericans. De fet, a força de sentir-los, parla tan bé el castellà amb l’accent sud-americà que, si algun dia anem de viatge a la República Dominicana, entre el domini de l’idioma i el moreno que se li posa de seguida segur que es confondrà amb un nadiu. Estic per treure’l de l’esplai i apuntar-lo a classes de salsa.
Els catalans ballem amb Txarango, La Pegatina, Roba Estesa o Rosalía; riem amb Peyu, Berto Romero, Quim Masferrer o Toni Moog; ens informem amb Jordi Basté, Ramon Pellicer o Carles Francino; i ens entretenim amb Helena Garcia Melero, Manel Fuentes, Àngel Llàcer o Andreu Buenafuente. Tots són catalanoparlants, però molts d’ells utilitzen habitualment el castellà com a idioma professional, i alguns altres barregen les dues llengües o, fins i tot, hi afegeixen l’anglès o el portuguès, com els Stay Homas.
En un món globalitzat, multicultural i cada cop més virtual a cop de metavers, bitcoins i NFT, sembla que el pragmatisme s’imposa al romanticisme i al fet identitari que mouen la defensa de la llengua autòctona. Actualment, l’anglès –com el llatí o el grec a l’antiguitat– s’ha assimilat com l’idioma universal, amb el doble de parlants no nadius que nadius. És la llengua per defecte en els negocis internacionals, el turisme i la tecnologia. De fet, una persona bilingüe, que parli espanyol i anglès, és capaç d’entendre 1 de cada 3 persones que es connecten a Internet i pot accedir al 60% de tot el que es publica al web.
Aquestes xifres, però, no haurien d’acomplexar-nos respecte de l’ús i la utilitat del català. Els catalans, que de les pedres en fem pans, també tenim notícies esperançadores acabades de sortir del forn. El projecte AINA, impulsat per la Generalitat de Catalunya per fer que la tecnologia entengui i parli la nostra llengua, ha iniciat una campanya de captació de veus per generar el primer corpus o diccionari de veu del català, que permetrà ensenyar a parlar-lo a les màquines. I, en paral·lel, es crearà la segona versió del corpus de text del català que, fins ara, ja compta amb 1.770 milions de paraules reunides en 95 milions de frases.
I després diuen que els catalans parlem poc! Probablement no ho sembla perquè potser xerrem més en la intimitat que en públic, com deia que feia José María Aznar. Esperem que l’expresident s’expressi millor en català que la seva esposa en anglès. Ara me’ls imagino als dos ennuegant-se amb el cafè veient com una pel·lícula rodada en català amb pagesos del Segrià s’ha emportat l’Os d’Or de la Berlinale.
