Oriol Lladó

10 de febrer de 2016, una foto potent: quatre alcaldesses i un alcalde reivindiquen l’eix Besòs, a la llera del riu. L’eix Besòs era fins al moment un concepte acadèmic que reflectia un corredor de desigualtat, però a partir d’aquell dia passa a ser una bandera de reivindicació política. Voluntat de posar llum als marges de la capital del país i un eslògan bonic que va fent-se un lloc: de les fronteres, frontisses. En definitiva, moltes esperances en el que semblava plantejar-se com un tema de calat i que havia de trobar en el Consorci del Besòs l’eina reforçada i més representativa (en pocs mesos, Badalona ja s’hi incorporava de ple dret) per endreçar i articular noves polítiques. L’expressió d’una voluntat política que, amb tot, arribava sense una aposta pressupostària darrere, i que s’hauria de veure sotmesa a la persistent inestabilitat vinculada amb el cicle de l’octubre de 2017.

6 d’abril de 2021, cinc anys després. Una altra foto: la de la roda de premsa dels alcaldes de Badalona (PP!) i Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet (PSC) reclamant més compromís metropolità a Ada Colau. A la imatge, menys municipis (clamoroses absències!) i un arc polític xocant. Han passat moltes coses entre una foto i l’altra: relleus, inestabilitat brutal en un dels cinc municipis (quatre investidures en cinc anys a Badalona), però principalment diferents processos que s’han degradat al territori: el progressiu col·lapse dels serveis socials, l’emergència habitacional i, finalment, l’arribada d’una pandèmia que va obrir noves esquerdes i va accelerar les que ja existien.

D’una agenda oberta plena d’esperança (potser també d’una certa ingenuïtat) a l’aspre pragmatisme del ¿qué hay de lo mío?. I entremig, debats de fons que, malgrat estimables iniciatives de participació ciutadana, passen massa desapercebuts: el procés de revisió urbanística del PGM, però sobretot el repartiment dels fons europeus, o l’encaix amb els municipis de la regió metropolitana.

Una imatge i l’altra reflecteixen la dificultat de l’encaix metropolità més enllà de les bones paraules (les fotografies, en aquest cas).

El desmantellament del Consell Comarcal del Barcelonès va fer-se massa precàriament i hi ha serveis que han quedat penjats i moltes desconfiances que han (re)emergit, acompanyades també de l’interès del PSC de ‘reconquerir’ espais polítics i discutir a l’alcaldessa Colau el lideratge metropolità. Aquest darrer fet explica, penso, la foto de l’abril de 2021.

La manera com definim la governança metropolitana ha d’estar en el cor de l’agenda nacional

El cas és que més enllà del ‘partidisme’, políticament resten sense respondre les grans preguntes: quin és l’àmbit metropolità? Cal que la nova llei electoral determini un sistema d’elecció directa? Quin és el finançament (i sobretot com s’ha d’equilibrar) per fer possibles les polítiques metropolitanes?

Sí que es comença a avançar en l’agenda de temes: la imprescindible coordinació en polítiques d’habitatge (sòl públic), en accions en l’espai públic i el parc immobiliari (pla de barris, benvinguda aquí l’aposta del govern de Barcelona de fer un primer pas prou estimable), de polítiques contra la segregació escolar… i d’un ingrés mínim vital. Però és evident que aquí també és molta la feina a fer!

La manera com definim la governança metropolitana serà una de les proves de l’èxit o no del projecte republicà per a Catalunya. No és un tema ni sectorial ni territorial, sinó que ha d’estar en el cor de l’agenda nacional (no pas per dissoldre’l, sinó per articular-lo).

Molts debats s’encavalquen i en els darreres temps han coincidit jornades per abocar-hi reflexions molt interessants: les jornades de Barcelona Demà i el cicle Pensem, des d’una perspectiva més àmplia territorialment, per no parlar de la ingent feina d’organismes com el Pla Estratègic Metropolità, l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans o l’Observatori de l’Habitatge… que van deixant un fèrtil pòsit de dades i informes.

Pel seu impacte, les seves urgències i també pel seu potencial transformador, benvingut el debat que va emergint, encara que de moment de forma poc estructurada i sense un impuls polític prou decidit. El debat necessita més veus i mirades, i un consens robust i just perquè l’organització territorial no pot ser només la trinxera d’uns interessos partidistes, sinó un instrument de progrés i justícia social.