Oriol Lladó

Els infants són ciutadans de ‘ple dret’, però no sempre són tractats (i escoltats) com a tals. I és així com la ciutat perd l’oportunitat d’entendre i d’aprendre d’uns dels seus usuaris més avançats, exigents i imaginatius.

Fa uns dies, l’Enquesta de Benestar Subjectiu de la Infància a Barcelona (més informació aquí) revelava algunes dades preocupants, fruit d’un treball molt interessant de l’Institut de la Infància de la capital. Les seves conclusions conviden a una reflexió que hauria d’interpel·lar també els municipis de l’àrea metropolitana.

Entre el 2017 i el 2021, el percentatge d’infants gens satisfets amb la seva vida a la ciutat s’ha quasi duplicat, i això que els nens i les nenes porten les ulleres de color de rosa gairebé de fàbrica. Hi ha una expressió tècnica (quasi poètica) que ho descriu: el biaix de l’optimisme vital. Per això els experts alerten que el pas del 2% al 3,9% d’infants insatisfets és tan rellevant. Les diferències, gens sorprenentment, s’agreugen a partir de dos factors: el de gènere i el de classe.

Parlem d’equipaments (i, per tant, de serveis, horaris i accessibilitat) i també d’oferta (esportiva, cultura, formativa adaptada, diversa i de qualitat). Parlem, segur i igualment, d’urbanisme i d’arquitectura (com de flexibles, adaptables i còmodes són els llocs on vivim) o de com de segurs i de verds són els carrers i les places que conformen les nostres ciutats. I parlem, és clar i també, de quina manera ens expliquem a través dels llibres de text i de com plantegem les produccions audiovisuals o les cançons que escolten en qualsevol dispositiu. És a dir, parlem de valors, de garantir salut, d’accés al lleure, de pressió estètica, de referents i d’imposicions culturals… Però, al cap i a la fi, i principalment, parlem del dret a ser. Lliurement.

Els infants són ciutadans com vostè i com jo, i cal repetir-ho tantes vegades com faci falta

I ni mida ni edat fan més petit aquest anhel (aquest dret) de llibertat. Els infants són ciutadans com vostè i com jo, i cal repetir-ho tantes vegades com faci falta.

La desconnexió creixent dels infants a la ciutat (apuntada en l’enquesta) no és només una mala notícia per als nens i les nenes, sinó que ho és també en clau global. “Una ciutat adaptada a les necessitats dels nens és millor per a tothom”. Ho deia Francesco Tonucci en una entrevista a Carles Capdevila l’any 2015. “Els nens no tenen sindicats; no tenen advocats” –continuava dient Tonucci. “Qui els representa? Crec que ho ha d’assumir l’alcalde. Ha d’explicar als adults que no poden posar cartells de prohibició, que han de poder jugar”.

A l’escala del bloc de pisos, al parc camí de l’escola, al corriol davant del poliesportiu, a la placeta rere l’església o al vestíbul del museu. Tant s’hi val. Són molts els espais amenaçats per la normativització creixent, l’aversió al risc, l’increment de la distància generacional entre actors i l’envelliment de les xarxes comunitàries. Aquells cartells tardofranquistes de “prohibido jugar al fútbol” es mantenen asèpticament actualitzats ben vius en molts espais de la ciutat, símbol de la molta feina que encara cal fer.

Seguint Tonucci, i amb la interpel·lació directa de les dades de l’enquesta de l’Institut de la Infància, caldria anar avançant cap al “prohibit prohibir jugar a pilota”. És a dir, cap a una ciutat amb ulls d’infant que garantís tots els drets a tots els ciutadans, independentment de la seva mida i de la seva edat. I que torni el biaix de l’optimisme vital!