Les metròpolis són territoris urbans complexos on viuen gran part dels 3.688 milions de dones del món. En aquestes grans metròpolis s’evidencien les grans transformacions de les darreres dècades: canvis sociodemogràfics i culturals, com ara el descens pronunciat dels índexs de fertilitat, l’envelliment poblacional, l’augment en l’expectativa de vida, les unitats domèstiques menors i més diverses, les barreres a l’emancipació de la població jove…
Aquestes transformacions, que han canviat la vida de les nostres llars, no sempre han trobat resposta en les polítiques públiques que han dissenyat les nostres ciutats, i s’ha obviat que els diversos col·lectius les viuen de maneres radicalment diferents.
Per exemple, fa uns dies es feia pública l’enquesta municipal dels serveis públics de Barcelona, que posava de manifest els canvis en aquests usos aplicats a la mobilitat. L’ús de la bicicleta i del patinet està a punt de guanyar terreny al cotxe per primera vegada, el transport públic és el mitjà prioritari per a les dones (dues de cada tres persones que agafen l’autobús són dones), el 78% dels conductors de vehicle privat són homes… Aleshores, com és que si l’espai públic i el transport públic són majoritàriament utilitzats per les dones és aquí on se senten menys segures? Quin és l’interès i la inversió que s’ha fet per a un urbanisme més inclusiu? Té gaire sentit que continuem pensant els usos de les nostres ciutats des d’una concepció homogènia quan som davant d’una societat cada vegada més diversa, complexa i plural? I quanta desigualtat poden suportar les arques públiques sense planificar les ciutats d’acord amb les necessitats i els actors protagonistes del segle XXI?
Calen unes ciutats que ens convidin a viure-les i no que ens desafiïn a viure-les
Cal una planificació territorial de les nostres metròpolis molt més inclusiva i igualitària. Unes ciutats que ens convidin a viure-les i no que ens desafiïn a viure-les. Transport segur i espais públics pensats des de la diversitat de la societat. Urbanisme pensat des dels nous usos ciutadans i no des d’un despatx. I això té relació, evidentment, amb un lideratge femení en la presa de decisions i en el disseny de les nostres ciutats. Per construir les ciutats del futur, les dones no poden ser simples convidades. N’han de ser protagonistes, aportant la seva mirada, la seva creativitat, la seva trajectòria i el seu talent.
Ens cal avançar en polítiques metropolitanes que tinguin en compte la perspectiva de gènere en l’espai públic i la mobilitat, assumint la importància del transport per a la participació, la salut, l’educació… I per això cal conèixer i comptar amb dades segregades per gènere i estadístiques dels usos de la ciutat al segle XXI. Només així podrem passar dels discursos als plans estratègics. De les bones intencions al pressupost per adaptar les metròpolis a les transformacions de les darreres dècades. I, evidentment, tot plegat no es podrà fer sense comptar amb les dones, que ja són protagonistes d’aquests canvis.
Elisenda Alamany, regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i consellera a l’AMB
