La utilització de les llengües com a eina de confrontació és un dels pitjors elements que han definit la política al nostre país els darrers anys, en els quals hem arribat a veure, fins i tot, la creació de partits amb l’únic objectiu de rebentar els grans consensos al voltant de la llengua. Un dels mantres més repetits per aquells que pretenen esfondrar la cohesió social és que el sistema d’immersió lingüística és fruit de la voluntat del nacionalisme català d’imposar una llengua concreta. Davant d’aquesta fal·làcia, cal recordar tants cops com faci falta que la immersió lingüística va néixer a principis dels anys 80 a Santa Coloma de Gramenet, on les famílies que havien arribat d’altres indrets de l’Estat, com a moltes altres ciutats metropolitanes, volien que els seus fills i filles poguessin estudiar en català a l’escola, una llengua que no podien aprendre a casa, per tenir més possibilitats de prosperar a la vida en un entorn bilingüe.
Fa 40 anys naixia, doncs, fruit d’aquesta demanda de les famílies i d’un ampli consens polític, el model d’escola catalana fonamentat en el sistema d’immersió lingüística. Un model que, després d’uns darrers anys d’assetjament per part d’un espanyolisme bel·ligerant i desacomplexat, es troba en perill. La darrera amenaça és la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga a fer, com a mínim, el 25% de les classes en llengua castellana. Més enllà de l’anomalia que suposa que els tribunals es dediquin a fer política en cada cop més àmbits, aquesta sentència pot tenir efectes molt negatius per a la llengua catalana, especialment a les zones metropolitanes, on la situació ja és preocupant. Si algú creu de debò que els nens i nenes de Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Mollet del Vallès, Cornellà de Llobregat o Nou Barris el que necessiten són més hores lectives en castellà, o bé desconeix la realitat social i lingüística d’aquests indrets o senzillament pretén la desaparició total del català.
Si no som capaços de relacionar-nos en la nostra llengua, si a la primera de canvi la releguem i hi renunciem, el futur no pinta gens bé
Davant d’aquest nou embat contra el model d’escola catalana, fa unes setmanes les forces que representen avui dia els espais polítics que van donar lloc a la immersió ara fa quatre dècades arribaven a un acord al Parlament per protegir el català a l’escola. Malauradament, només unes hores després, i fruit de la pressió de cert entorn a través de Twitter, Junts es despenjava d’un acord que apel·lava a l’autonomia dels centres per establir el seu projecte educatiu i continuar amb el model d’escola catalana, i al mateix temps protegia els directors del fangar judicial. Algun dia haurem de parlar sobre com una campanyeta en una xarxa social on bona part dels usuaris deixen anar constantment la seva negativitat i les seves frustracions pot aconseguir que a un partit amb gairebé 600.000 votants li tremolin les cames. Però tornant al tema que ens ocupa, cal reivindicar que els grans acords de país, els temes que han generat històricament grans consensos polítics i socials, requereixen una mirada àmplia i allunyar-se del tacticisme de curt termini. Tant de bo la imatge del front ampli en defensa de l’escola en català (ERC, PSC, Junts i comuns) es pugui reeditar, i no només en aquest tema, sinó també en molts altres.
Però més enllà de les aules, el principal repte que afrontarà la llengua catalana els pròxims anys és el de l’ús social. Perquè si bé el català és i ha de continuar sent fonamental com a pilar del sistema educatiu, encara és més important l’ús de la llengua fora de l’escola. I aquí és on copsem un retrocés important els darrers anys. El fet que la llengua habitual de tot el que fa referència a l’oci sigui el castellà arracona el català de forma progressiva. I si bé és cert que és molt positiu que Netflix o Spotify hagin anunciat recentment un increment de l’oferta en llengua catalana, la realitat és que les noves generacions pugen sense que el català tingui una gran presència en l’espectre audiovisual del món globalitzat.
Davant d’aquest panorama, cal apel·lar més que mai a la militància lingüística. Si no som capaços de relacionar-nos en la nostra llengua, si a la primera de canvi la releguem i hi renunciem, el futur no pinta gens bé. Cal fer la feina des de les institucions, legislant a favor d’una llengua que necessita suport per no caure en la marginalitat fins a la seva desaparició, i cal també que fem servir la nostra llengua en el dia a dia, que no hi renunciem. Entre altres motius, perquè cal que les persones que no parlen català habitualment, o fins i tot ni l’entenen, vegin clar que el català no és una llengua de segona de la qual se’n pot prescindir, i que aprendre’l i parlar-lo els suposa un gran benefici. La defensa i promoció de la llengua s’ha d’exercir des de les institucions i també des dels carrers. Perquè la millor manera de preservar la llengua és fer-la servir.
Oriol López, secretari de Coordinació Municipal i Ciutats Grans d’Esquerra Republicana
