«Una escala qualsevol»
Vicent Andrés Estellés
Podria arrencar, tímidament, afirmant que de la famosa auditoria sobre els hipotètics beneficis que ha deixat la Copa Amèrica encara no se’n sap res. Ni rastre ni notícies. Silenci oficial, mutisme institucional. Per contra, sí que sabem que, si hagués anat mínimament bé, les dades les coneixeríem, a bombo i platerets, des del mateix dia de la cloenda. I amb anunci de reedició inclòs. No és el cas, sinó tot el contrari, ni ho serà. Sigui com sigui, caldrà no oblidar-se’n, atès que la broma ja ens ha costat, pel cap baix, 60 milions d’euros, que han servit per pagar una festa privada, tot i que es va anunciar eufòricament un impacte a la ciutat de 1.200 milions que ara mateix solquen les aigües en parador desconegut.
Entre l’argumentari oficial m’han sorprès algunes de les raons espúries i inconsistents que l’Ajuntament de Barcelona ha adduït, com la pretesa democratització del mar. Com si calgués una Copa Amèrica per fer-ho o per promocionar el patí, icona de la vela catalana. La memòria de la Copa Amèrica que ens volen fer oblidar amb un tel de silenci serveix per sostenir que, tot i l’acceleració frenètica, embogida i esbojarrada a la qual sotmeten la ciutat, Barcelona continua bategant cada setmana, malgrat tot. O les altres Barcelones. Les quotidianes. Les que no són passatgeres. Les que en cada llamborda contenen totes les històries. Perquè El 47, diguem-ho així, no parla només de l’ahir. Parla sobretot de l’avui. I especialment del demà.
De vuit en vuit, un podria dir que va acabar la setmana passada a la presó Model, a ranvespre, enmig d’una galeria freda que es va anar omplint de tots els escalfs quan arrencava l’obra de teatre Puig Antich. Cas obert. La interpretació anava a cura de la companyia La Dramàtica i està basada en els treballs periodístics d’en Jordi Panyella. Caldrà afegir-hi que fa no res, el passat 16 d’octubre i després de 50 anys exigint justícia i reparació, el govern del Regne d’Espanya va lliurar el certificat de nul·litat del judici a les antiheroïnes d’aquesta història: les germanes Puig Antich. 50 anys i 7 mesos han hagut d’esperar. Mai és tard, diuen, però que tard, tardíssim, ha anat tot. Així cloïa la setmana, enmig d’un teatre reivindicatiu en una antiga presó –metàfora que tragina sola–, i això em serveix per parlar de la setmana que vam encetar ahir. Perquè arriba carregada d’actes solidaris, esmenes a l’oblit i solidaritats a peu de carrer.
Entre d’altres, aquest dilluns ha arrencat una nova campanya del Projecte Lliures (de pobresa, d’exclusió, de desigualtats) sota el lema Som el que fem. Per canviar el que som, diria Eduardo Galeano. Lliures és una xarxa social, autònoma i estable, que preconitza el suport mutu entre iguals, que finança projectes d’altíssim impacte social des dels marges i que, més que pregonar, possibilita que la solidaritat no sigui pas un gest puntual efímer, sinó una aposta quotidiana compartida davant un risc d’exclusió social que afecta el 25% de la societat catalana i sota un escenari d’agudització de les desigualtats socials. Això va, doncs, pel futur que anhelem i perseguim.
Barcelona continua bategant cada setmana, malgrat tot. O les altres Barcelones. Les quotidianes. Les que no són passatgeres
Pel que fa al passat que encara ens emmudeix i persegueix –fins que no siguem capaços que es faci justícia–, aquest dimecres a les 10 del matí es presentarà públicament la tercera querella per tortures en el marc de la campanya de recuperació, com a espai de memòria democràtica, de Via Laietana, 43. Actualment, és la seu de la Jefatura Superior de Policía, però de les seves parets mai s’esborraran les històries dels mil dolors i les mil resistències que contenen; de tots aquells que es van deixar la pell per tots nosaltres. Però que Via Laietana sigui aviat un centre de memòria no és ja una demanda de carrer, sinó un incompliment democràtic i legal. Ajuntament, Parlament i Congreso hi van votar a favor i, amb la darrera llei de memòria democràtica a la mà, aquest hauria de ser el seu destí ciutadà. Només s’hi oposa una cultura policial neuròtica obsedida en impedir-ho –i un ministre, de nom Marlaska, que no respecta les decisions de les institucions democràtiques– i la sempre sinistra raó d’Estat.
En tot cas, dimecres 20N –Final!, que deia Brossa– encara no haurem arribat al final, però hi serem una mica més a prop. Acompanyarem l’estimada Blanca Serra, amb 81 anys, en la seva denúncia contra les tortures que va patir fa més de 40 anys –encara estem així, ja ho veuen. A la tarda, també a la Model, es presentarà l’exposició Generació TOP de l’Associació d’ex-presos i preses del franquisme: la generació que va passar pel Tribunal de Orden Público, és a dir, la generació que ens ha llegat drets i llibertats i el marge, per exemple, per escriure articles sense ser engarjolat. I diumenge 24, entre les deu del matí i les dues del migdia, la iniciativa col·lectiva tallarà Via Laietana per anticipar el futur i mostrar, amb una exposició, com hauria de ser el centre, entre actuacions musicals, arts escèniques i parlaments.
Dos dies abans de tallar Via Laietana en nom de la memòria, divendres 22 Montjuïc s’obrirà per acollir la solidaritat amb el País Valencià, en el concert organitzat per Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, amb l’adhesió de desenes d’entitats, per donar suport a les tasques d’una reconstrucció que s’albira llarga i desigual. Perquè si podem constatar com estan sent tots els fangars de la Comunidad Valenciana, caldrà precisar que el seu antònim està sent la humana torrentada de solidaritat que ens recorda que el País Valencià sempre renaix de les cendres. Allò que tan bé ens ha explicat la Rebecca Solnit a Un paradís a l’infern: que enmig dels desastres –ecològics o polítics, o tots dos alhora, com és el cas– sorgeix sempre la més innata de les solidaritats cooperatives i es generen unes extraordinàries comunitats socials.
I entremig, encara ens quedarà dissabte. Dissabte 23, quan el moviment per l’habitatge d’aquest país ens ha convocat al carrer per exigir la baixada dels lloguers, és a dir, contra la pujada desbocada que patim i que ens ofega. El moviment ja va fer una demostració de força quan el passat 18 d’octubre més de 10.000 persones, especialment joves, van sortir als carrers de la ciutat en defensa de l’antiga Massana, en risc de desallotjament. Però la convocatòria d’aquest dissabte mereix una reflexió sociopolítica addicional sobre una realitat dràstica i sovint massa caníbal. Perquè que poc que costa provar d’emmudir el carrer i fer-se el sord davant els perdedors de la història i que fàcil que és legislar beneficis a favor d’uns guanyadors que invariablement arrasen. Ho dic perquè el passat mes de setembre, Junts no va impedir, amb els seus vots, la llei de regulació dels lloguers; va aturar en sec –al costat de PP i Vox– el debat democràtic, cosa molt pitjor, en negar-se a aprovar la seva simple tramitació parlamentària. Tant li va costar admetre aquell debat com poc, molt poc, li va costar aconseguir l’eliminació de l’impost a unes energètiques que l’any passat van tenir beneficis milionaris. En fi. A l’escola pública ens ensenyaven que l’autoritat es demostra davant els forts defensant els febles, no a la inversa.
I acabo. He dit que vaig tancar la setmana amb Puig Antich enmig d’una presó que ja no ho és. Però en arribar a casa encara hi havia alguna cosa més. Un sobre amb un llibre de la miraculosa editorial Arcàdia. Era la reedició de Minima moralia, de Theodor Adorno, que porta per subtítol Reflexions des de la vida deteriorada. És a dir, sobre els que la deterioren. És a dir, sobre els que la reparen. Fent memòria, fent guardiola per al País Valencià, fent projectes contra cada exclusió o amb les altres Barcelones sortint al carrer per una vida digna per a totes i tots. Tot el que, boutade màxima d’ètica minimalista, no han deixat ni deixaran mai quatre senyors multimilionaris a qui hem pagat de franc la seva regata elitista que ara per ara només ha llegat silenci i deutes. Bona setmana.
