David Fernàndez

«Ja ho veu, senyora, no val la pena preocupar-se de la gent»
Carnisseria, Ovidi Montllor

«És l’economia, estúpids!» es va popularitzar com a eslògan durant la campanya de Clinton contra Bush del 1992. D’aleshores ençà va quedar com un mantra, un dogma o un mite. Però hi ha consignes que amb el pas del temps caduquen, fineixen o es capgiren. O prenen altres dimensions. I així és. Ara que estem en la fase econòmica de la història –i no en la fase política, com sosté el politòleg Ignacio Sánchez Cuenca–, en la fase hooligan i salvatge de tot plegat on qui mana tothora és el tèrbol poder dels diners, val la pena aproximar-se als seus efectes concrets, quotidians i territorialitzats. I adonar-se de com l’economia trasbalsa i desiguala el territori i la vida de la gent. La matrioska de la desigualtat és radicalment global –europea, estatal, catalana i metropolitana– i multiforme. Es dissemina municipi a municipi. I dins de cada municipi, també. Tants caps, tants barrets i, sobretot, tants barrets en tan pocs caps. Un cop de fuet universal.

Les dades més recents que es desprenen de l’Índex Socioeconòmic Territorial (IST), que des de fa pocs anys elabora l’Idescat, cartografien tot el país, i ho fan anant més enllà de la xifra aïllada de la desigual redistribució de la renda. L’IST opera com un índex compost de sis indicadors –població ocupada, treball de baixa qualificació, població amb estudis baixos, jovent sense estudis postobligatoris, persones immigrants amb renda baixa i renda mitjana per càpita– que ens diu on som exactament. Dispersa i localitza alhora les desigualtats, i ho fa reclassificant el país en zones geogràfiques amb nivells socioeconòmics similars. És a dir, agrupacions censals contigües que esdevenen espais socioeconòmics amb moltes semblances. Tot plegat ens ajuda a entendre la desigualtat i a davallar al trencaclosques d’un país on la iniquitat continua anant per barris, dins d’ells i més enllà. És a dir, que ens ajuda a posar-nos les mans al cap mentre el cop de puny a la boca de l’estómac torna a tallar la respiració. Les darreres dades de l’IST fetes públiques el passat 12 d’abril remeten encara a l’any 2019. És a dir, a abans d’una pandèmia que tot ho ha aguditzat. És a dir, al país on ja sabíem que el 20% més ric té sis vegades més que el 20% més pobre.

La desigualtat corca la democràcia, la ingovernabilitat del pati nia en ella i l’increment de la inseguretat vital és la benzina que atia el foc de l’onada expansiva de l’extrema dreta

A través de l’IST, el mapa de color –més aviat, de calor– de la desigualtat deixa entreveure, no un país, sinó gairebé països diferents on la vida és massa distinta i molt desigual. Diguem-ho així a l’engròs: no és el mateix viure al Turó Park de Barcelona –31.925 euros de renda mitjana anual– que viure a Vila Roja-Font de la Pólvora de Girona –6.155 euros anuals. Dir-ho al detall obliga a mirar amb cura el mapa territorial de l’IST i veure que no és tant una disputa territorial sinó intraterritorial. És a dir, la desigualtat dins la desigualtat. Barcelona –o Girona– agrupen dins seu la concentració de la riquesa i la concentració de la pobresa. El nom mai ha fet la cosa: un pot dir Barcelona –on el 34% de la gent encara és mileurista– i està dient alhora Pedralbes i Ciutat Meridiana. Dues coses contràries. Un pot dir Girona i pensar en Salt o en Vilobí d’Onyar. Un pot dir Badalona i no serà la mateixa si parla de Sant Roc o del Centre. Però fins i tot així hi ha zones que concentren molta més injustícia social. De les 65 zones que estan en els nivells més baixos, 24 es concentren a l’Hospitalet (7), Santa Coloma de Gramenet (6), Badalona (6) i Barcelona (6). Al capdavall, un mal antic del desequilibri socioterritorial: vora quatre milions de catalans i catalanes viuen en només vint-i-tres municipis. I no hi viuen pas igual.

Aterrem-ho encara més. On millor s’expressa aquesta dualitat és en els vuit quilòmetres que separen –i segreguen– les Tres Torres de Ciutat Meridiana. A les Tres Torres només un 1,8% són treballadors de baixa qualificació, només el 4,3% de la població té estudis baixos –i només un 5,9% de la població jove no té estudis postobligatoris–, un 3,9% és de nacionalitat estrangera de renda baixa i la renda mitjana per persona és de 30.516 euros. En canvi, i a la contra, a Ciutat Meridiana, rebatejada fa temps com a Villa Desahucio per ostentar el trist rècord de desnonaments diaris, el 25,3% dels ocupats són de baixa qualificació, el 26,3% té estudis baixos –i un 49,9% de la gent jove no té estudis postobligatoris–, el 30,3% de la població és de nacionalitat estrangera de renda baixa o mitjana i la renda mitjana anual és de 8.121 euros. Barri ric, barri pobre. Tres zones barcelonines estan 25 punts per sota de la mitjana catalana –Ciutat Meridiana, la Trinitat Vella i la Marina del Prat Vermell. Amb més de 25 punts per sobre de la mitjana n’hi ha set: el Putxet i el Farró, la Vila Olímpica del Poblenou, Pedralbes, Sarrià, Sant Gervasi-la Bonanova, Sant Gervasi-Galvany i les Tres Torres.

Fa uns anys, en Miquel Puig em va prestar una frase de fa un segle. De principis del segle XX, quan un jutge nord-americà, Louis Brandeis, va aclarir en un dilema antagònic que «pot haver-hi democràcia o pot haver-hi concentració de la riquesa, però les dues coses alhora no». Ja som aquí, malauradament. I per això cruixen totes les costures. Ara que aquesta setmana arrencava amb el 25 d’abril –valencià, portuguès i italià, tot alhora– i acabarà diumenge en el primer de maig, valdrà més recordar que la desigualtat corca la democràcia, que la ingovernabilitat del pati nia en ella i que l’increment de la inseguretat vital és la benzina que atia el foc de l’onada expansiva de l’extrema dreta. Paraula estricta d’un amic periodista: la democràcia decau perquè els que fa anys que l’enfonsen ara corren a intentar-la salvar. No fa gaire, en una perifèria afroamericana, havien de triar entre Donald Trump o Hillary Clinton. A França, abans-d’ahir van triar Macron davant Le Pen. I, al capdavall, ens deixen escollir entre neoliberalisme o extrema dreta. Ja podem espavilar. I sí, és l’economia, set-ciències! Ho deia la portera més universal de la literatura catalana, la Secundina d’Espriu: «Talli qui talli el bacallà, una es queda sempre de portera». Farem salat.