Víctor Porres

Malgrat que, segons el darrer estudi de l’Institut d’Estadística de Catalunya (2020), Marc és el nom més comú entre els nadons nascuts tant a l’àrea metropolitana de Barcelona com a la resta de Catalunya, el segueix de molt a prop Jan, és a dir, la variant escurçada i més trendy del tradicional Joan de tota la vida.

El nostrat Joan –el que marida amb Miró, Pera, Maragall, Dausà, Salvat-Papasseit, Brossa, Gamper i, segons l’època, amb Laporta– és doblement popular: perquè no hi ha ningú entre la Jonquera i la Sénia que no tingui un familiar o amic que es digui Joan, Joanet, Jan o Joana i perquè la seva onomàstica s’associa a la revetlla més festiva de l’any al nostre país, amb permís de Cap d’Any. Per això tothom se’n recorda de felicitar els Joans el dia 24 de juny. No com al Nofre, el Guiu, la Brunisenda o la Dúnia, que depenen de si tenen un d’aquells amics friquis que miren cada dia el santoral al calendari.

La veritat és que aquest Sant Joan no estem per tirar coets. Està tot tan car i es consumeix tan ràpid que encendre petards és com cremar directament els bitllets, especialment si utilitzes un encenedor a gas o benzina. A més, com que enguany hi ha hagut problemes de subministrament, els venedors catalans s’han hagut de buscar la vida sense dependre gaire dels comerciants del país inventor de la pólvora. És a dir, que hi ha a la venda molts productes pirotècnics de Km 0, i ja se sap que el comerç de proximitat, malgrat que apropa producció i consumidor, sol resultar més car al comprador final, que d’una manera o altra és a qui sempre li toca el rebre.

D’altra banda, amb la quantitat de boscos que s’estan cremant i l’elevadíssim risc de nous incendis provocats per la sequera i les altes temperatures sembla poc prudent anar divertint-se amb materials inflamables, però no serà fàcil convèncer els pirats per la pirotècnia que aquest any no toca jugar amb foc, fins i tot si s’acabés ordenant per decret.

Hi ha alguna cosa màgica en el foc que ens atrau d’una manera gairebé hipnòtica, excepte si s’està cremant la nostra casa, és clar. Dels quatre elements, és evident que el foc és el més sexy, perquè combina lluminositat, escalfor i sinuositat, però també per l’eròtica del risc que comporta si t’apropes més del compte a la flama. Too darn hot, com advertia Ella Fitzgerald.

Està tot tan car i es consumeix tan ràpid que encendre petards és com cremar directament els bitllets

Diuen que el foc és purificador i que crema tot el que ens dona males energies. Per això, per Sant Joan, se solien llençar a la foguera mobles trencats o vells que permetien fer net i seguir avançant sense la llosa del passat. A la vida, moltes vegades el llastre no prové d’objectes, sinó de persones dolentes, negatives o tòxiques, però dubto que la tradició sigui un atenuant si llences al foc el veí toca-pilotes o el funcionari antipàtic. En aquests casos, potser cal ser creient i confiar que d’aquests subjectes ja se’n faran càrrec al correfoc de l’infern.

Tornant a la Terra, cal aclarir que no tothom és fan del foc ni de la festa de la Nit de Sant Joan. De fet, quan s’acosta la revetlla, algunes persones no salten precisament d’alegria veient la proliferació de casetes de venda de material pirotècnic pels carrers de la ciutat ni s’emocionen sentint petards a la nit sense que hi hagi cap celebració esportiva, sinó que muten a una mena de malcarat personatge de Charles Dickens i es passen el mes de juny autoconfinats a casa amb les finestres tancades i la tele a tot volum, probablement veient en bucle els debats d’Al rojo vivo.

De fet, sembla que els detractors dels petards, paradoxalment, són cada cop més insidiosos i sorollosos. I, si tenen animals a casa, la conciliació amb l’artificier civil encara és més difícil, perquè una queixa habitual dels darrers anys és com de malament ho passen els gossos amb els petards. Es veu que, en tenir l’oïda tan desenvolupada, aquests animals perceben el soroll amb una intensitat molt més forta que la de les persones, i la por que senten pot convertir-se en una acustofòbia que deriva en afectacions com ansietat, taquicàrdies, nàusees o hiperventilació. És a dir, el que sentiria, probablement, un estudiant de Sevilla a la selectivitat si el seu examen fos el de la prova d’accés a la universitat d’Euskadi en lloc de la d’Andalusia.

Entre els que no acaben de pair això de la Nit de les Bruixes també hi ha un espècimen digne de reportatge monogràfic a la revista Science: els banyistes que reivindiquen el seu dret a instal·lar-se a les platges el dia 24 de juny a les 8 del matí sense haver d’esperar que els serveis de neteja facin la seva màgia i aconsegueixin fer desaparèixer totes les deixalles de la llarga festa de la nit anterior ni haver de conviure amb la colla de joves ressacosos que dormen vestits directament sobre la sorra, sense tovallola ni crema solar.

Si jo fos el conductor d’una d’aquelles màquines que netegen l’arena l’endemà de la revetlla, m’ho prendria amb molta calma, perquè aquests banyistes impacients, que necessiten matinar per a anar a la platja just quan el dia és el més llarg de l’any, es fotin i vagin a prendre’s un All-Bran. Ara bé, llavors potser seria jo qui fes cap al foc de l’infern per mala persona, però la meva cara de satisfacció segur que esdevindria eterna, sobretot si l’incombustible Jerry Lee Lewis arriba allà baix abans i em dedica el seu Great balls of fire.