«Non li avete uccisi, le loro idee camminano sulle nostre gambe»
Pancartes dels joves de Palerm
Ahir va fer trenta anys de l’assassinat del jutge Giovanni Falcone, símbol universal i referència global de la lluita contra la màfia i totes les seves terminals en tots els angles cecs del poder. A les cinc i quaranta-vuit minuts de la tarda, l’Institut Nacional de Geofísica italià detectava una tremolor sísmica similar a un terratrèmol. Eren els gairebé 500 quilos d’explosius col·locats a l’autopista per ordre de Salvatore Riina. Qui va prémer el botó fou Giovanni Brusca, sicari amb el sobrenom d’U’ Verru (El Porc). Algú –des de dins– havia filtrat hora i trajecte. La màfia, sistema de poder, és això i és així. La mort del jutge Falcone –i de la seva dona Francesca Morvillo, també magistrada, i dels tres escortes que els acompanyaven– precediren la mort, només 57 dies després, del jutge i amic Borsellino –«he d’anar de pressa, ara em toca a mi», havia anunciat. I va passar. Del segon funeral ha quedat una imatge per a la retina de tota memòria: quan la classe política va voler entrar a l’església, una multitud anònima ho va impedir al crit de Fora la màfia!. Els vincles cruels entre màfia i Estat feia temps que eren evidents. Catorze anys abans hi havia hagut un altre maig similar, aquest cop enmig de les eleccions locals del 1978. A Cisini era assassinat Peppino Impastato, impulsor de la ràdio lliure autogestionada Aut –«no poden empresonar l’aire», havia deixat dit–, militant comunista, altaveu contra la corrupció feta sistema i candidat a les municipals –perquè la màfia es combat des de baix i porta a porta– per Democrazia Proletaria. L’execució fou extremadament cruel, però contra tota omertà la població va anar a les urnes a votar-lo i l’elegí regidor igualment. El seu comiat és considerat la primera gran manifestació contra la màfia. Impastato va morir –engolit entre mentides oficials que l’acusaven de terrorista– el mateix dia que Aldo Moro, sota l’era dels anys de plom italians.
És sabut que a les xarxes socials hi ha de tot i que el que més corre és deixalla tòxica, però encara s’hi pot trobar un reportatge que commou i emmudeix sobre el doble assassinat dels jutges –Cadàvers excel·lents, de Documentos TV– o la pel·lícula I cento passi –en referència a la distància de cent passes que separaven la casa de Pepinno de la casa del cap de la màfia que va ordenar matar-lo. Diran que per què parlo d’això al Línia, que sempre ens demana abordar qüestions metropolitanes. L’única resposta disponible és que l’onada expansiva del 1992 va acabar arribant fins a tots els racons dels litorals dels Països Catalans. Les nostres platges, de Salses a Guardamar, van esdevenir refugi de totes les màfies. Fins a vint clans s’hi van instal·lar. Ho va facilitar, aleshores, una justícia gens especialitzada, un règim penitenciari més tou i l’extrema facilitat –del sector immobiliari a l’hostaleria, d’assessories fiscals a clubs d’inversors– amb la qual es podien blanquejar milers de milions. Hi són totes encara –la Cosa Nostra, la ‘Ndrangheta, la Camorra i la Sacra Corona Unita. Després, la globalització va anar implicant una globalització criminal d’elevat impacte local. De seguida vingueren noves màfies a colonitzar també els baixos de l’economia catalana –les russes, les ucraïneses i les georgianes, o les tríades xineses. Qui més en sap de tot plegat és el bo d’en Joan Queralt Domènech –autor de La Gomorra catalana o Màfies, economia i política.
Les nostres platges, de Salses a Guardamar, van esdevenir refugi de totes les màfies
Hi ha alguns sumaris judicials –Avispa, Marmol Rojo, Troika, Turandot, Clotilde– que fa temps que contenen milers de detalls de com s’han instal·lat als nostres municipis i amb quines operatives. Fins i tot en aquells famosos cables de WikiLeaks pels quals segueix oberta la persecució salvatge contra Julian Assange hi sortia un document del Departament d’Estat dels EUA on suraven les queixes del fiscal espanyol José Grinda contra un bufet català de togues d’or: «Per què Cuatrecasas defensa constantment membres de la màfia russa?». La pregunta encara no ha estat resposta. De com s’han relacionat les màfies amb les esferes catalanes de poder hi ha tres detalls dràstics: l’advocat Piqué Vidal fou condemnat fa no gaire per blanquejar els diners del temible càrtel criminal de Sinaloa; José Mestre, nomenat l’any 2010 empresari de l’any i totpoderós empresari del port de Barcelona, va ser condemnat pels seus vincles directes amb els càrtels colombians, i de sobrenom li deien Don –i els seus iots a Menorca es diuen encara Corsario i Cosaco–; i el tinent coronel de la Guàrdia Civil Máximo Blanco López fou enxampat amb 4.000 quilos d’haixix quan pretenia amarrar a Sant Carles de la Ràpita. Blanco López no era un qualsevol: era el número dos d’Intxaurrondo i havia estat el màxim responsable de la lluita contra la droga en aquella funesta caserna. La màfia és així i ja és això.
Roberto Scarpinato, hereu de la lluita permanent de Falcone i Borsellino, ho avisava l’any 2009 quan va publicar Il ritorno del principe: «Cada cop succeïa amb més freqüència i m’adonava que el món dels assassins comunicava a través de mil portes giratòries amb insospitables salons i algunes alcoves encoixinades del poder. He hagut d’assumir que no sempre tenien rostres miserables i trets populars. Al contrari, els pitjors d’ells havien freqüentat les nostres millors escoles, podíem trobar-los en els millors ambients i de vegades podies veure’ls a l’església colpejant-se el pit al costat d’aquells que ja havien condemnat a mort». «Si l’Estat» –segueix el jutge Scarpinato– «neix de la superació dels poders i regles privades mitjançant la constitució d’un ens superior que mitjança entre poders privats en favor de l’interès general, l’Estat mor o comença a morir quan aquests poders privats se n’apropien i el sotmeten a les seves pròpies lògiques. Aleshores l’únic principi regulador de les relacions socials és la força, i aleshores sobre aquells que no formen part de cap tribu social forta –joves precaris, aturats, avis pobres, marginats i milions de ciutadans– es carrega tot el cos social de les transaccions fetes entre les diferents tribus en el seu interès exclusiu».
Mentrestant, ahir, a primera hora, arrencant la setmana amb la ràdio, s’escolaven dues falques intravenoses. Una, que a la Catalunya on l’exclusió social ja supera el 30%, 500.000 persones requereixen avui el banc d’aliments per omplir la nevera. L’altra, que arreu del món 263 milions de persones més s’han enfilat al penya-segat de la pobresa extrema a conseqüència de la gestió de la covid, mentre s’ha disparat la concentració de la riquesa i hi ha un nou multimilionari cada 30 hores. Algú va teoritzar fa temps: «El capitalisme ha après de la màfia tot el que la màfia creia que havia après del capitalisme». Allà seguim i, malauradament, no n’hem sortit. Però fins i tot així no poden empresonar l’aire i el vent que xiula: encara Pepinno, encara Borsellino, encara Falcone.
