La cultura és l’element que millor determina el prestigi de les ciutats. És la raó principal per la qual hom decideix visitar-les, i és el factor més influent per definir la seva qualitat de vida. La cultura és un constructe viu i dinàmic que va molt més enllà de l’acumulació de magnífiques peces patrimonials de passats reeixits. No hi ha cap ciutat que hàgim visitat de la qual no recordem les seves icones culturals, mentre que oblidem ràpidament altres referències menys evocatives en l’àmbit de l’economia o de la gestió dels serveis públics. De vegades fins i tot els hi perdonem un elevat nivell de desordre social per mor d’una vida cultural intensa i excitant.
D’entre totes les inversions possibles, la cultura és la que millor actua com a capital refugi, perquè més enllà del retorn a curt i mitjà termini ens atorga una dimensió transcendent de la qual gairebé ningú voldria escapar si li fos possible. Per això totes les grans empreses i les grans fortunes personals creen fundacions i patronats per esdevenir mecenes culturals. La cultura és una assegurança de vida eterna, cosa que pot esfereir els que pateixen de misantropia cultural o els que la perceben únicament com un instrument d’acció política, alhora que és una autèntica benedicció per a tota mena de creadors i artistes.
Malgrat tot, el món està ple de persones que es malfien de la cultura, perquè a diferència de la ciència i de la tecnologia, que evolucionen amb pautes que persegueixen objectius predeterminats, l’art i la cultura s’endinsen en paisatges incerts sense una altra finalitat que l’especulació intel·lectual, estètica o emotiva. És ben cert, però, que ciència i cultura poden posar-se al servei d’una determinada causa i treballar plegades, però això no canvia la seva essencialitat.
Barcelona no està en crisi, però té un greu problema a l’hora de generar un relat convincent, i la cultura forma part d’aquesta desavinença
Fa uns dies em preguntava quina podria ser la raó per la qual un important diari obria portada amb un llarg article dient que Màlaga li passava la mà per la cara a Barcelona. És obvi que es tracta d’una comparació ridícula que no se sustenta en cap criteri estadístic. Barcelona està en els primers 10 llocs de tota mena de rànquings internacionals i Màlaga lluita per entrar a la primera centena d’alguns d’ells. Malgrat tot, el reportatge valgué, a ulls dels editors, l’interès necessari per obrir el diari, la qual cosa no hauria de ser vista com un fet menor. L’únic fet diferencial entre ambdues ciutats és que Màlaga no ha tingut cap prejudici per atraure tota mena de propostes culturals, mentre que Barcelona de vegades les qüestiona en nom d’una pretesa autenticitat creativa. La raó per la qual el diari i el periodista fixen la seva atenció en Màlaga no és econòmica ni tecnològica; és bàsicament cultural.
Barcelona no està en crisi, però té un greu problema a l’hora de generar un relat convincent, i la cultura forma part d’aquesta desavinença. Els malentesos al voltant del Primavera Sound, l’Hermitage (al marge de la guerra), les dificultats de moltes empreses per endegar projectes expositius a la ciutat, la polèmica que rodeja el futur del Festival de Pedralbes i la sensació d’una minsa complicitat amb tota mena de productors i exhibidors privats són el símptoma d’una ciutat que, o bé té por de la cultura, o bé la vol sotmesa a una sola visió de la societat. Caldria debatre-ho de manera tranquil·la i generosa, perquè no són pocs els indicadors que assenyalen profundes contradiccions en un àmbit on, per exemple, més del 50% del públic dels nostres museus és de fora de la ciutat. Tal vegada aquest fet podria ser menys rellevant si la capacitat local de reposició fos alta, però la pandèmia ha demostrat que no és així. Màlaga no fa gaire ombra a Barcelona, però es fa difícil trobar un argumentari de similar pes evocatiu per imaginar la manera d’obrir portada en un diari d’aquella ciutat.
Per tradició i capacitat de proposta i acollida, a Barcelona se li pressuposa una empenta cultural exemplificadora que de ben segur recuperarem. Però convé saber que ara per ara molta gent ens mira des de la corda fluixa que genera el desencís.
Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Nou Barris
